dijous, 5 de desembre del 2013

La República Centrafricana sota Djotodia

Des del mes de març passat, semblava que la situació a Ubangui-Xari era estable dins de la gravetat. L'accés al poder de Michel Djotodia, de fet, havia estat reconeguda internacional a la Cimera de N'Djamena del mes d'abril. El mes de maig, el primer ministre, Nicolas Tiangaye formulava la prevista sol·licitud al Consell de Seguretat de Nacions Unides de trametre una força internacional de pau. Alhora, es formulaven càrrecs per crims contra la humanitat i d'incitació al genocidi contra el deposat president François Bozizé, càrrecs merament formularis en tant que Bozizé havia escapat del país des del 24 de març.

Malgrat això, o precisament per això, el conflicte armat continuà. Les denúncies de casos de violacions, tortures, assassinats i desaparicions cresqueren particularment a partir del mes de juny, així com les denúncies de recrutament de menors d'edat. Entre el juny i l'agost, més de 200.000 persones van haver d'abandonar casa seva. El mes d'agost, es reprenia plenament el conflicte entre les forces de la Séléka i els partidaris de Bozizé. Alhora, també dins de les diferents forces que integren la Séleka (CPJP, CPSK, FDPC, FPR, UFDR) augmentaven les dissensions. El govern francès, ja des del mes d'agost, ha demanat una "intervenció" per aturar el "genocidi". La política imperialista francesa, tres mesos després, sembla requerir ja una intervenció militar unilateral.

Des del mes d'agost opera el Front pel retorn de l'ordre constitucional a Centràfrica (FROCCA), impulsat per François Bozizé, que encara es considera el "president constitucional". Bozizé i el FROCCA han tingut cobertura en els mass media francesos.

Djotodia va voler cobrir les aparences constitucionals poc després d'haver pres el poder. El 31 de març del 2013 va nomenar un govern de 34 membres, presidit per Tiangaye. Aquest govern era integrat únicament per nou membres declarats de Séléka, a més d'uns altres vuit representants de partits de l'oposició a Bozizé. La resta de membres eren formalment independents ("representants de la societat civil"), i un altre dels ministres havia de fer de pont amb els partidaris de Bozizé pels seus vincles personals amb el president deposat.

El 6 d'abril del 2013, Djotodia signà un decret per a la formació d'un Consell de Transició, que va fer la primera sessió el 13 d'abril. En aquella primera sessió elegiren Djotodia com a president provisional de la República. Fins i tot els dirigents regionals més vinculats a Bozizé acceptaren Djotodia, si bé amb el títol més precís de "cap d'estat de la transició", en el benentès que Djotodia no es presentaria a les futures eleccions presidencials.

La pressió internacional va fer que Djotodia anunciés el mes de setembre la dissolució de Séléka com a força militar. Una part dels combats (a Bossembele, a Bossangoa, etc.) que hi hagut posteriorment tenen a veure amb la resistència a aquesta dissolució i d'altres a la necessitat de finançar les milícies a través del pillatge, quelcom tràgic en un país on bona part de la població viu de l'agricultura no-comercial. Precisament, el camp centrafricà és cobejat per les "potencialitats" que ofereix a la introducció de cultius comercials (cotó, cafè, tabac), a banda dels interessos fusters i miners (diamants, or) i de la disponibilitat de força de treball per a la indústria (alimentària, tèxtil, calçat, etc.)

El seguiment de la premsa internacional, francesa en particular, sobre el conflicte amaga poc aquests interessos. La duresa del conflicte s'expressa en els centenars de milers de persones desplaçades. Per tal de justificar una intervenció militar, des de la premsa internacional es presenta el conflicte com una baula més en la "lluita de civilitzacions" entre cristians (Bozizé) i musulmans (Djotodia), i s'assenyalen imaginats vincles entre organitzacions fonamentalistes (musulmanes como Boko Haram o cristianes com el Lord's Resistance Army) i les milícies de la Séléka (majoritàriament musulmans) o els grups de vigilància autodenominats "anti-balaka" (majoritàriament cristians). És la combinació de la tradició religiosa i dels diferents grups ètnics la que, segons Hollande, justifica intervindre per "evitar un genocidi" o potser per desencadenar-lo del tot.