divendres, 13 de desembre de 2013

La qüestió 0 abans de la 1 i de la 2: Volem desobeir?

Ja tenim la qüestió i la data. Bé, dues qüestions anidades. La primera, més indecisa, fa "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?". La segona, vinculada a la primera, diu "En cas afirmatiu, ¿vol que aquest Estat sigui independent?". La data, d'altra banda, serà el diumenge 9 de novembre del 2014. Quant a la via, de moment, tenim l'acord parlamentari subscrit per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP-AE.

En primer lloc, com a qüestió 0, apareix la substanciació d'aquesta consulta/referèndum. El més probable és que hom faci mans a la Llei de Consultes, bé la vigent (impugnada i suspesa davant del Tribunal Constitucional d'Espanya) o de l'actualitat en fase de tràmit al Parlament de Catalunya. També és oberta, recordem-ho, la via estrictament referendària que hauria de passar per les institucions espanyoles.

És rellevant que una de les forces autoexcloses, el PSC-PSOE, insisteixi ara en la "legalitat". O que també ho faci CiU. Ara bé, cal que responguem ja ara a la qüestió 0. Si és negativa la resposta, l'acord parlamentari quedaria en un no res.

Fóra, però, incorrecte romandre a la qüestió 0 i mantindre una attitud indiferent envers quelcom que ha galvanitzat tant la gent com l'acord del 12 de desembre. De fet, ara se'ns apareixen sentiments similars als viscuts l'abril del 2010 quan Esplugues Decideix va decidir tirar endavant la consulta sobre la independència del 20 de juny del 2010.

Hi ha qui ha remarcat, en comparar la consulta del 2014 amb la del 2009-2011 ("Esteu d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea"), la senzillesa formal dels enunciats. Res de referències gratuïtes a la Unió Europea. Ara bé, tampoc referències a un "estat social i democràtic de Dret". Tanta nuesa esfereix alguna persona. Què és un "estat"? Què és un "estat independent"? No cal endinsar-s'hi gaire. Marx deia que un estat és el comitè executiu de la classe dominant de torn. La forma implítica de l'estat futurible és el d'una república democràtico-burgesa, situada en l'òrbita de la Unió Europea i de l'OTAN. Tot plegat, poc falaguer. Però no hem d'oblidar que no partim d'una "tabula rasa", sinó d'una Comunitat Autònoma de Catalunya integrada en el Regne d'Espanya, que és membre de la Unió Europea i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord. Quan ens demanen si volem quelcom, hem de pensar també en allò que ja tenim i en si convé o no substituir-ho per allò nou. És clar que la desobediència també implica la voluntat de deixar de ser interpel·lat per ser interpel·lador.

Els enunciats potser són senzills, però les dues qüestions i el seu anidament és farragós. No són poques les veus que blasmen CDC, ERC i la CUP per haver acceptat aquest nyap.

En primer lloc, caldrà aclarir qui pot votar a la segona qüiestió. ¿Només els que hi votin afirmativament la primera? Si és així, els partidaris del "no" de la primera, no podran sumar-se al "no" de la segona. Sembla que l'acord considera que la segona qüestió és únicament adreçada als que diguin sí a la primera. Si és així, però, una marca en la segona qüestió anul·laria un vot negatiu (o en blanc) de la primera qüestió? Com evitar que hi hagi vots "no/no" (o "no/sí", o "blanc/sí", o "blanc/no")?

Tot plegat, ens condueix a les qüestions del recompte i de l'executivitat. El referèndum/consulta ha de ser vinculant, en el sentit d'orientar la política de la Generalitat en un sentit preestablert (amb opcions nítides per a cada resultat possible). També cal fixar prèviament els requisits de quòrum (participació) i de percentatge (majoria simple, 50%, etc.) de cadascuna de les dues qüestions binàries.

Crec que no és necessari fixar un quòrum. Que, en la primera qüestió, hauria de guanyar l'opció explícita més votada (el sí o el no). La segona qüestió no s'hauria de condicionar individualment i caldria recomptar-la de manera separada. Ara bé, el resultat de la segona qüestió únicament hauria de ser rellevant si ha guanyar prèviament el sí de la primera qüestió.

La meva opció és el "Sí/Sí", però cal respectar les altres opcions representades en la Unitat Popular. Cal respectar l'abstenció. Cal respectar el vot en blanc o el vot nul a una de les qüestions o a totes dues. I també les diferents combinacions de vots explícits (inclosa el "No/Sí" que vol dir no a l'estat i sí a un estat independent com a mal menor). Però, primer, hem de respectar la qüestió 0. I la Unitat Popular hi ha de fer una resposta unívocament afirmativa i sempre dependent dels interessos de la revolució mundial.