dijous, 19 de desembre del 2013

La suspensió de l'autonomia d'Irlanda del Nord (1972) i el PP de Catalunya

La partició d'Irlanda, consagrada per la Government of Ireland Act (1920), es va fer efectiva quan el Parlament d'Irlanda del Nord, creat arran d'aquella llei, i constituït el 7 de juny del 1921, va sol·licitar al monarca britànic que la jurisdicció del Parlament i del Govern de l'Estat Lliure Irlandès no es fes extensiva als sis comtats nord-orientals. El territori d'Irlanda del Nord cobria la major part de l'Ulster, i per això les dues denominacions esdevingueren intercanviables en el llenguatge polític. El citat Parlament d'Irlanda del Nord va durar cinquanta anys, fins que fou suspès el 30 de març del 1972, i definitivament abolit per la Northern Ireland Constitution Act (1973). És aquesta suspensió d'autonomia la que ara esgrimeix el PP per dir que una suspensió anàloga en el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya no trencaria pas la continuïtat constitucional. Curiosament, aquella suspensió fou dictada aparentment des de Londres per evitar els abusos dels unionistes/lleialistes/protestants (que controlaven les institucions nord-irlandeses) envers els republicans/nacionalistes/catòlics.

Les autoritats britàniques havien sabut sempre emprar les línies divisives internes d'Irlanda per sostindre el seu domini. A final dels anys 60, contra el creixent moviment estudiantil (que trencava barreres sectàries) alimentaren la reacció, vehiculada a través del Royal Ulster Constabulary (RUC) i dels segments més fonamentalistes del protestantisme. Les agressions contra marxes pels drets civils, que denunciaven la discriminació patida per la població catòlica, donaren pas a una escalada de les topades intersectàries. El 14 d'agost del 1969, el govern unionista sol·licità el desplegament de l'exèrcit britànic. Aquest desplegament significà que que el control de la seguretat del territori fou transferit del govern autònom a les autoritats militars. L'actuació militar elevà els greuges de la població catòlica. Això va fer que fins i tot el partit socialdemòcrata, l'SDLP, abandonés el Parlament d'Irlanda del Nord el 15 d'agost del 1971. Foren soldats britànics els que perpetraren la massacre del 30 de gener del 1972, disparant contra una marxa pels drets civils. Sota el pretext de posar pau entre "catòlics" i "protestants" i contindre les organitzacions paramilitars "unionistes" i "nacionalistes", el govern de Londres sol·licità del govern nord-irlandès el traspàs de totes les funcions sobre ordre públic que encara eren en mans de les autoritats autonòmiques. Davant la negativa, el 30 de març del 1972 s'aprovà la Northern Ireland (Temporary Provisions) Act 1972, les mesures de les quals es feren definitives amb la Llei Constitucional d'Irlanda del Nord (1973). Aquesta Llei, però, anà acompanyada de la Northern Ireland Assembly (1973), per la qual s'establia una nova Assemblea d'Irlanda del Nord que substituïa el Parlament abolit. Alhora, la Llei Constitucional és encara vigent en l'actualitat, i és la base de l'estatus d'Irlanda del Nord, a la qual hom reconeix de facto el dret d'autodeterminació sobre les seves relacions amb la República d'Irlanda i amb el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord.