El dimarts 26 de juliol es moria el mateix dia que complia 103 anys a Abbotsbury (Dorset) el químic atmosfèric James Lovelock, autor de la teoria que postula un superorganisme en la interacció entre la biosfera, l’atmosfera, la hidrosfera i la litosfera terrestres. Si la Terra és el planeta, Gaia seria el resultat del procés ecopoiètic desencadenat per l’abiogènesi que ha marcat el planeta des dels seus inicis.
James Lovelock, a 86 anys
Els primers anys
James Ephraim Lovelock nasqué el 26 de juliol del 1919 a Letchworth Garden City (Hertfordshire, Anglaterra) del matrimoni quàquer format per Tom Arthur i Nell Lovelock. Per a Tom Arthur Lovelock, llibreter, era el seu segon matrimoni. Pocs anys més tard la família es traslladà a Londres, i James estudià a la Strand School (Tulse Hill).
En acabar els estudis primaris, Lovelock entrà a treballar en una companyia fotogràfica alhora que al vespre assistia al Birkbeck College. Així aconseguí ser admès als estudis de química de la University of Manchester. Entre els seus professors hi havia Alexander Todd (1907-1997). Combinà els estudis amb el treball en una granja quàquera. Fou Todd qui el recomanà al Medical Research Council, on treballà en el desenvolupament de proteccions personals anti-cremades per a soldats. Aquesta posició i el fet d’ésser estudiant li permetia recórrer a pròrrogues en el servei militar en el context de la Segona Guerra Mundial, però de tota manera es registrà com a objector de consciència. Més endavant, influït per les atrocitats de l’Alemanya nazi, retirà aquesta objecció, i provà d’allistar-se, però li fou denegat per la rellevància militar de la seva recerca.
El 1942 es casà amb Helen Hyslop, amb qui tindria quatre fills.
La investigació biomèdica
L’experiència al Medical Research Council el dugué a la London School of Hygiene and Tropical Medicine, on es doctorà amb una tesi sobre les propietats i aplicacions dels àcids alifàtics i hidroxi-carboxílics en la desinfecció de l’aire (1947). De llavors en endavant treballà en el National Institute for Medical Research, de Londres, i als Estats Units, a Yale, al Baylor College of Medicine i a la Harvard University.
A mitjan dels anys 1950 treballà amb Audrey U. Smith (1915-1981) en tècniques de criopreservació, emprant com a model hàmsters que eren sotmesos a banys a -5°C i reanimats posteriorment. En aquesta i altres recerques, Lovelock començà a destacar en el desenvolupament d’instrumental científic, com un emissor de microones basat en un magnetró.
La recerca en química atmosfèrica
A partir del 1961 començà a col·laborar amb la NASA en el desenvolupament d’instrumental analític adreçat a integrar sondes interplanetàries. Fou en aquesta etapa que començà a interessar-se en la química atmosfèrica. Ja en temps d’Alfred Russel Wallace (1907) hom havia esgrimit que la composició atmosfèrica de Mart, rica en CO2 i pobre en O2, CH4 era indicadora d’una condició estable propera a l’equilibri químic. Lovelock contrastava aquesta situació de l’atmosfera de Mart amb la barreja químicament dinàmica de l’atmosfera de la Terra. Aquests i altres principis oferien una base física a experiments de detecció de formes de vida (Lovelock, 1965).
Fou en el context d’aquest treball que Lovelock realitzà l’invent pel qual és més conegut: el detector de captura electrònica. Naturalment, a l’espera d’una missió marciana, l’aparell s’havia d’assajar en l’atmosfera terrestre. Aparells i models teòrics el dugueren a interessar-se pels compostos de clorofluorocarboni (Lovelock, 1971). Aquests compostos d’origen antropogènic havien augmentat en l’atmosfera terrestre, i Lovelock et al. (1973) aportaren mesures més precises des del RSS Shackleton, que assenyalaven una concentració de 60 ppb de CFC-11.
El nou instrumental permetia resoldre qüestions obertes sobre els cicles biogeoquímics, com ara la identificació del sulfur de dimetil en el cicle natural del sofre (Lovelock et al., 1972).
La teoria Gaia
Els treballs sobre la química atmosfèrica de Mart i de la Terra, juntament amb la familiarització de les aportacions d’Alfred C. Redfield (1890-1983) i G. Evelyn Hutchinson (1903-1991) dugueren Lovelock a formular la hipòtesi que de les interaccions entre la biosfera, l’atmosfera, la hidrosfera i la litosfera emergia un organisme únic a que denominà Gaia (Lovelock, 1972). Aquesta denominació fou suggerida per William Golding (1911-1993). Podríem estendre el criteri i demanar-nos com és que la Terra ha donat lloc a Gaia, mentre que Mart no ha donat lloc a Ares.
La hipòtesi Gaia fou contestada des de diferent rodals de la biologia evolutiva, particularment per Richard Dawkins (*1941), Ford Doolittle (*1942) i Stephen Jay Gould (1941-2002). Per respondre a aquestes crítiques desenvolupà amb Andrew Watson (*1952) una paràbola computacional de Gaia a la que denominaren Daisyworld (Watson & Lovelock, 1983). Quan Daisyworld és un planeta inhabitat, la temperatura planetària depèn exclusivament de l’energia rebuda del seu estel. En canvi, quan Daisyworld és habitat per margarides, la competició ecològica entre espècies de diferent albedo acaba per produir un efecte homeostàtic en la temperatura global: si l’energia estel·lar és baixa predominen les margarides negres que fan que el planeta acaba per absorbir més energia, amb la qual cosa les margarides blanques comencen a proliferar fins que en reduir l’albedo planetari hom acaba per tornar a la situació originària.
La intricació entre components de la hidrosfera (fitoplàncton oceànic) i de l’atmosfera (compostos de sofre i núvols) amb el clima general de la Terra (Charlson et al., 1987) suggereix quelcom de semblant als mecanismes homeostàtics que regulen la temperatura corporal i altres variables en la fisiologia d’organismes.
En el 1989 es moria la seva dona Helen, afectada per l’esclerosi múltiple. El 1991 es casà per segona vegada, amb Sandy Orchard.
La conscienciació de l’impacte dels CFCs sobre la capa estratosfèrica d’ozó, o de l’acció dels gasos d’efecte hivernacle en un escalfament global antropogènic ha fet augmentar l’interès en la teoria Gaia en les darreres tres dècades. A “Gaia: A New Look at Life on Earth” (1979), Lovelock aprofundia en aquesta teoria. Lovelock aplicà la teoria a qüestions com l’extinció de final del Cretàcic (“Great Extinction”, 1983, escrit amb Michael Allaby) o la terraformació de Mart (“The Greening of Mars”, 1983, també escrit amb Michael Allany). La perspectiva de la història geològica de la Terra era vista a la llum de la teoria a “Ages of Gaia” (1988, amb reedició del 1995). En diferents títols Lovelock presentà el concepte de “medicina planetària”, és a dir de remeis contra els problemes ambientals d’abast global (“Gaia: The Practical Science of Planetary Medicine”, 1991; “Gaia: Medicine for an Ailing Planet”, 2005).
En el 2000 la seva autobiografia fou publicada amb el títol d’“Homage to Gaia: The Life of an Independent Scientist”, i encara l’hauria d’ampliar a “The Earth and I” (2016). En les dues primeres dècades del segle XXI la veu de Lovelock ha estat ben activa en els debats ambientals: “The Revenge of Gaia” (2006), “The Vanishing Face of Gaia” (2009), “A Rough Ride to the Future” (2014). En el 2019 proposà el concepte de “Novacè” per referir-se a la futura era de la hiperintel·ligència (“Novacene: The coming age of hyperintelligence”).
En aquests llibres, Lovelock considera els efectes profunds del canvi climàtic antropogènic, que podria conduir-nos a un màxim tèrmic anàleg al viscut en la transició del Paleocè-Eocè. En el 2004 defensà que únicament l’energia nuclear podia aturar aquest canvi climàtic a condició que substituís en bona mesura als combustibles fòssils. En el 2007 proposà amb Chris G. Rapley un sistema de fertilització dels oceans a través de la barreja de la columna d’aigua, de forma que es promogués la captació de CO2 atmosfèric (Lovelock & Rapley, 2007). En termes generals, Lovelock sostenia la necessitat d’una “retirada sostenible” en el marc de l’adaptació al canvi climàtic.
Actiu i amb relativa bona salut en arribar al segle de vida ha estat una caiguda recent la que, en complicar-se, ha posat fi a la seva vida als 103 anys justos d’existència.
Lligams:
- Pàgina oficial de James Lovelock.
- The properties and use of aliphatic and hydroxy carboxylic acids in aerial disinfection. J. E. Lovelock (1947).
- Studies on golden hamsters during cooling to and rewarming from body temperatures below 0° C. III. Biophysical aspects and general discussion. James Emphraim Lovelock, Audrey U. Smith. Proceedings of the Royal Society of London. Series B, Biological Sciences 145: 427–442 (1956).
- A Physical Basis for Life Detection Experiments. J. E. Lovelock. Nature 207: 568-570 (1965).
- Atmospheric Fluorine Compounds as Indicators of Air Movements. J. E. Lovelock. Nature 230: 379 (1971).
- Atmospheric Dimethyl Sulphide and the Natural Sulphur Cycle. Nature 237: 452-453 (1972).
- Gaia as seen through the atmosphere. Atmospheric Environment 6: 579-580 (1972).
- Halogenated Hydrocarbons in and over the Atlantic. J. E. Lovelock, R. J. Maggs, R. J. Wade. Nature 241: 194-196 (1973).
- Biological homeostasis of the global environment: the parable of Daisyworld. Andrew J. Watson, James E. Lovelock (1983). Tellus B: Chemical and Physical Meteorology 35: 286–9.
- Oceanic phytoplankton, atmospheric sulphur, cloud albedo and climate. Robert J. Charlson, James E. Lovelock, Meinrat O. Andreae, Stephen G. Warren. Nature 326: 655-661 (1987).
- Ocean pipes could help the Earth to cure itself. James E. Lovelock, Chris G. Rapley. Nature 449: 403. (2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada