dilluns, 16 d’abril de 2007

Eudald Carbonell propugna una consciència crítica d'espècie



'El naixement d'una nova consciència'. Eudald Carbonell. Ara Llibres. Badalona, març del 2007.

---
L'estil d'El naixement d'una nova consciència és desmanegat, de vegades reiteratiu, esquitxat de mots i expressions que reben un significat poc precís. El lector, si té paciència, no comença a gaudir del llibre fins que no ha traspassat els primers cinc assaigs i arriba als dos darrers, on premisses i conclusions es fan una mica (només una mica) més clares. No obstant, segons com, si hom prescideix dels requisits clàssics de l'assaig, pot gaudir de la forma i el fons d'uns textos que reflecteixen força fidelment les cadenes de raonament que operen en Carbonell.

Eudald Carbonell (*Ribes de Fresser, 1953) es va doctorar el 1986 en 'Geologia del Quaternari' (Universitat Pierre i Marie Curiu, París VI) i en 'Geografia i Història' (Universitat de Barcelona). Ara mateix és el director del Grup d'Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili i de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. Pel públic científic internacional és conegut sobretot per la seva participació en les recerques sobre les restes humanes amb 800.000 anys d'antiguitat trobades al jaciment espanyol d'Atapuerca, arran de les quals hom ha descrit Homo antecessor. No gens casualment, en la segon plana del llibre trobem un Esquema evolutiu de la família dels homínids, on l'H. antecessor apareix com a ancestre tant de la línia africana de l'H. rhodesiensis-H. sapiens com de la línia eurasiàtica occidental de l'H. heidelbergensis-H. neanderthalensis. Per bé que les restes materials humanes (d'eines i, sobretot, d'ossos) són considerablement escasses i fragmentàries, és cert que els avenços fets per la paleoantropologia ens permeten dibuixar un esquema provisional de l'evolució humana.

És a partir del coneixement paleoantropològic (però no únicament, és clar), d'on s'alcen les idees socials de Carbonell. En aquests temps d'irracionalitat (o de pensament únic, com diu Carbonell), aquesta aproximació no és gaire ben vista. Com tampoc no ho són molts dels posicionaments polítics de Carbonell, que cita Charles Darwin, Teilhard de Chardin, Karl Marx i Antonio Gramsci, autors que en temps de pensament tou fan mal de panxa. Carbonell no s'està de blasmar idealismes, mites i supersticions religioses, metafísiques infundades, etc. Però també té bastonades per als qui pensen que la ciència ha de ser socialment neutra o, dit d'una altra manera, als que insisteix en la dicotomia ciències naturals/ciències socials.

Els quatre autors esmentats abans també ens serveixen per delinear els grans punts d'El naixement d'una nova consciència:
- Darwin i el paper de la selecció natural que, en el cas humà, es veuria complementat per la selecció cultural o etològica i la selecció tècnica. Si en el primer cas, la selecció natural és bàsicament la dialèctica adaptativa entre organisme i ambient; en la selecció cultural es fa possible la transmissió de caràcters adquirits i una conscienciació creixent del subjecte selectiu.
- Marx sintetitzà el materialisme demolidor però mecanicista de Feuerbach i la dialèctica idealista de Hegel. Tothora, Carbonell alerta contra els idealismes i els subjectivismes, i fa una defensa (però una defensa crítica) de la raó humana.
- L'optimisme de la voluntat de Gramsci contrasta amb el fatalisme social que seguidors i ex-seguidors de Marx propugnen en la teoria i, sobretot, en la pràctica.
- Teilhard de Chardin i les seves reflexions sobre el Punt Omega basteixen les reflexions futuristes de Carbonell.

La consciència crítica d'espècie que defensa Carbonell té ben present el context sinecològic de l'espècie humana, si bé la urbanització rampant ens encamina a passes agegantades a un món-ciutat on l'ambient de l'home és cada vegada més l'ambient humà. Quin paper ha de jugar el patrimoni (entès com a patrimoni material o arqueològic, i com a patrimoni literari) en la constitució d'aquest món-ciutat és quelcom que preocupa especialment Carbonell i tema al qual dedica unes quantes pàgines. N'hi ha prou amb dir que, si bé denuncia la destrucció del patrimoni, no combrega gens amb les visions museístiques i d'aparador.

Pel que fa als canvis accelerats de la nostra època (la singularitat tecnològica), Carbonell vol veure'ls com una oportunitat i s'allunya doncs dels reaccionarismes que lamenten la pèrdua d'estructures tradicionals. Això no significa que accepti passivament els canvis. Així, a la globalització capitalista contraposa una planetització (que integra factors econòmics en el context humà i de Gaia). I al multiculturalisme homogeneïtzador proposa una integració de la diversitat en aquesta nova consciència d'espècie.

Tres processos encavalcats resumeixen les idees antropològiques de Carbonell:
- hominització, entesa com a evolució natural de l'espècie humana a partir dels seus ancestres.
- humanització, entés com el procés de resocialització de la ciència i tecnologia per tal que arribi a satisfer els interessos de tots els membres de l'espècie. (I per això, encara no som humans, car la humanització, com ja deia Teilhard de Chardin pressuposa l'hominització però no la garanteix).
- deshumanització, que Carbonell entén en el sentit de transhumanització. És a dir la superació dels límits biològics, planetològics i psicològics de l'espècie humana.

Ara mateix, però, lluny encara de transformacions cibernètiques i viatges interestel·lars tenim, segons Carbonell, aquesta cruïlla plantejada:
- "l'autoconstrucció de valors com la socialització dde la tècnica, la integració de la diversitat cultural i l'emergència d'una consciència crítica d'espècie".
- "l'autodestrucció, l'homogeneïtzació, l'anihilació de la diversitat específica, la fragmentació científicotècnica, la manca d'avenços en la perspectiva de forma una consciència humana col·lectiva".

Luxemburg deia 'socialisme o barbàrie'. Doncs això.