L'efervescència popular amb la qual fou rebut el rei-arxiduc Carles III, i que la historiografia moderna ha lligat amb les aspiracions "neoforalistes", pren, sobretot a les comarques centrals del Regne de València un caire de Tercera Germania, d'enfrontament civil entre maulets i botiflers. La Batalla d'Almansa, escaiguda el 25 d'abril, a les portes del Regne de València, entre les forces borbòniques franco-espanyoles i els aliats anglo-neerlandesos, estroncaria tot aquest procés. Malgrat la resistència local que s'hi trobaren al seu pas, les tropes del duc de Berwick avançaren en les setmanes següents fins a la conquesta de pràcticament tot el Regne. La repressió ferotge que s'hi seguí (crema de Xàtiva, etc.) anunciava el que havia de vindre. La nova dinastia borbònica duria a terme l'assimilació per la qual havien maldat infructuosament els Habsburg.
El mal d'Almansa, a tots alcansa, en l'espai i en el temps. L'aplicació del dret de conquesta, els decrets de Nova Planta, la implantació total o parcial del dret castellà, l'oficialització de la llengua castellana, arrenquen del període 1707-1715, des de la conquesta borbònica de València fins a la de Mallorca. Allò que havia aplicat amb mà de ferro Lluís XIV als comtats de Rosselló i Cerdanya, ara ho havia de fer el seu nét a la resta de territoris. Tan sols Menorca, sota la sobirania de la Reina d'Anglaterra, Andorra, com a principat eclesiàstic, i les ciutats i viles catalanes de Sardenya, sota el govern habsburguès, havien d'escapar, si més no momentàniament, d'aquest procés. En tot cas, Menorca havia de passar abans que no acabés el segle a mans dels Borbons, i Sardenya a l'ègida italianitzant dels Savoia.
Però era previsible que la victòria borbònica del 1707-1715 fos tan irreversible? O que ho fos l'anterior desfeta del 1654-1659? Al llarg del segle XVIII es repeteixen repetides demandes de restauració d'allò perdut amb la Nova Planta, i de resistència a successius decrets castellanitzadors. Però els decrets són cada vegada més i més agossarats, i les demandes més i més espaiades en el temps. El Centenari de la Guerra de Successió passa gairebé desapercebut, mentre la Guerra Gran primer, i la Guerra del Francès després, reforcen un imaginari "peninsularista", relligat ni que sigui per la "francofòbia".
La unificació política iniciada pels ministres de Felip V era directament hereva de la tradició monàrquica francesa, però va poder treballar damunt de la base ja assolida pels Habsburg, que havien reeixit en l'assimilació de la noblesa catalana. En tot cas, la consolidació d'un estat dinàstic espanyol (que comença amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la Corona de Castella) determinarà el marc geogràfic del projecte nacional modern, des dels liberals de Cadis del 1812 fins als federals del 1873.
Però la situació no era pas tancada. El trànsit de l'estat dinàstic més o menys absolutista, a l'estat liberal i democràtic, implicava una sèrie de sotracs (incloses quatre guerres "civils"). I un projecte nacional català hi traspua de continu. Ho fa de forma subalterna, amb propostes regionals i regionalistes, cantonalistes, federals o confederals. Però ho fa, i per això a alguns els hi duele Espanya.
El Segon Centenari del 1707-1715 es viu amb molta més consciència. Coincideix amb una normalització de la reivindicació catalanista, si més no a Barcelona. Una normalització i un ascens que, malgrat dubtes i contradiccions, no es veuran del tot estroncats fins que la victòria franquista es fa irreversible. El Quart de Mil·leni (1957-1965) s'haurà de viure en la clandestinitat, en mig del període més negre de substitució nacional.
Complir tres segles d'ocupació no passa cada dia. Pocs són els pobles que ho arriben a explicar. Des de la independència de Grècia, el 1830, els "quatre segles de domini turc" passen a ser un capítol més d'una història tri-mil·lenària. La independència parcial d'Irlanda farà el mateix amb els "set segles d'ocupació anglesa". Qualsevol dia a Escòcia parlaran en passat dels "tres segles d'Unió amb Anglaterra".
Però no s'hi val a badar. L'espanyolització i la francesització han avançat molt més en la segona meitat del segle XX que en els tres segles anteriors. L'existència en l'actualitat d'institucions autonòmiques no és cap vacuna contra el procés i, segons qui governi, fan més mal que governadors i prefectes forasters. L'assimilació s'accelera i qualsevol pas en fals ara pot engegar-ho tot a rodar.
I tampoc no val a fixar-se en el que diu l'enemic. Perquè hi ha el risc de convertir-nos en un simple espectre en mans de l'extrema dreta espanyola, que agiti un catalanisme objectivament inofensiu per fer prevaldre els interessos dels sectors més retardataris de les elits peninsulars. I cada vegada que el catalanisme juga voluntàriament el paper d'annex acrític del "progressisme" espanyol que representa el PSOE de Zapatero eleva aquest risc de fantasmització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada