N'hi ha prou amb llegir els comunicats d'Alerta Solidària per adonar-se'n del caràcter polític de la repressió espanyola contra activitats, persones i organitzacions catalanes. La coberta de la persecució de delictes d'estralls, amenaces, etc., cau de seguida i es complementa amb acusacions d'ultratges a la bandera i d'incitació a l'odi. Llavors queda clar que som davant d'actuacions polítiques de la policia (i, darrerament i de forma apassionada dels Mossos), de la judicatura i de l'aparell polític (inclosos els 'Repressors per Sistema' d'ICV).
El cas de la persecució judicial contra Èric Bertran no és, malauradament, excepcional En el cas de Bertran, però, s'hi donaren un seguit de factors. En primer lloc el fet que es tractés d'una persona de 14 anys. En segon lloc que la imputació es basés en uns correus electrònics que simplement exigien a tres empreses espanyols de complir una llei lingüística votada pel Parlament de Catalunya (amb els vots de CiU, PSOE i Iniciativa).
Passats dos anys de la intervenció policial i del procés, finalment arxivat, a l'Audiència Nacional, Víctor Alexandre i Èric Bertran han escrit una obra de teatre que repassa el cas, a partir del llibre prèviament publicat per Bertran. A banda d'oferir-nos el retrat dels efectes que produeix la repressió en una democràcia policial (culpabilització, aïllament social, estrès personal i familiar), l'obra és una denúncia democràtica i nacional. Democràtica, perquè s'evidencia el caràcter intrínsecament catalanofòbic de les estructures policials, fiscals i àdhuc psicològiques de l'estat espanyol. I nacional perquè no amaga les complicitats de catalans que, començant pel mateix president de la Generalitat, negaren el suport a Bertran o en feren (i en fan) befa.
El muntatge estableix un diàleg entre l'Èric del 2004 i l'Èric del 2007. A través de la cronologia que arrenca l'Onze de Setembre del 2004 i conclou mesos després amb l'arxivament del cas, s'analitzen amb sinceritat els detalls del cas. A voltes, el públic dubta entre riure o esgarrifar-se. O, més ben dit, hi ha els qui riuen i els qui s'esgarrifen. El riure se'ns pot escapar des d'un cert sentit de superioritat davant del xovinisme tronat dels espanyols. Però l'esgarrifança apareix quan pensem en el que fan els catalans quan són sotmesos a una desena o centèssima part de l'extorsió espanyolista que va patir Bertran a l'Audiència Nacional. Quants no dimiteixen? Quants no abjuren i alçarien la mà enlaire o farien burla dels 'catalans de la ceba' arribat el cas? Fins quin punt no és per pura por física que els dirigents econòmics i polítics de Catalunya cedeixen en tot i per tot?
La combinació d'escenari i de pantalla d'ordinador, així com la distribució dels diferents papers entre els actors secundaris (Santi Ibáñez, Montse Pérez, Albert Roca i Jaume Ulled), fa fluir amb senzillesa un text. I un missatge que va més enllà de la reivindicació antirepressiva. Perquè, si al capdavall, tota la població catalana se sapigués fer digna de Catalunya, no n'hi hauria prou guàrdies civils, gendarmes, prefectes, governadors civils, zapateros i psicòlegs per mantindre'ns tancats per molt de temps en aquests grans manicomis que porten per nom 'España' i 'France'.
2 comentaris:
L'aniré a veure amb la meva xicota, m'agrada el que expliques. Però pel que he llegit als diaris, em sembla que tens una confusió entre el llibre i l'obra. L'obra l'ha escrita el Víctor Alexandre i el llibre l'Èric Bertran. Són coses diferents. A veure si puc anar-hi un dia d'aquesta setmana amb el descompte per joves.
Sí, és veritat. L'autor del llibre és l'Èric Bertran, mentre que el text de l'obra teatral és d'en Víctor Alexandre.
Publica un comentari a l'entrada