Són en moments com aquest on cal fer una crida a la constitució, des d'instàncies populars, d'una Lliga contra la Difamació. No es tracta de perseguir les opinions dels qui es declaren partidaris d'una Catalunya castellana o castellanitzades, on la llengua espanyola esdevingui llengua pròpia sense competències. El problema és que els qui volen això, els qui pensaven que ja ho havien aconseguit en la segona meitat del franquisme, amaguen aquest desig i el substitueixen per una apologia del bilingüisme, del cosmopolitisme post-nacional, etc., que en el millor dels casos relega el català, en els territoris on és llengua autòctona, a un ús folclòric i completament mediatitzat per l'espanyol/castellà.
La Lliga contra la Difamació tampoc no amagaria el fet evident que pràcticament tot avenç de la llengua catalana suposa per fina força un retrocés de l'espanyol. Per exemple, allà on el 1970 s'hauria col·locat una placa en castellà, en el 2005 es col·loca una placa en català. O allà on un dependent hauria atès en primera instància en castellà a qualsevol client, ara l'atén en primera instància en català. Això és un fet. Per entendre aquesta relació podeu llegir '"La llengua catalana. Un futur esplendorós', escrit per Gabriel Bibiloni el 1994.
He dit en el paràgraf anterior 'pràcticament tot', ja que a les terres barcelonines no tot és una equació "castellà = 1 / català". També hi ha d'altres llengües. Si el 1950 les misses es feien en llatí, ara moltes es fan en català (i unes altres en castellà). Si una nena de Banyoles parla wòlof amb els pares, no és estrany que ho faci en català amb la germana quan són a col·legi o al carrer.
Els partidaris de la normalització lingüística, com ara la Coordinadora d'Associacions per la Llengua diuen molt clar en els seus manifestos que aspiren a que el català jugui un paper central, però no exclusiu, en una societat que serà (que és) multilingüe. La difamació rau justament en tergiversar aquesta aspiració i dir mentides amb l'objectiu de promoure l'odi entre nacions. Una Lliga Catalana contra la Difamació atacaria justament l'ús de mitjans públics per atiar la catalanofòbia, com el cas que ara ens ocupa.
Les difamacions del documental van des de la mentida directa (discriminacions jurídiques contra la població de llengua espanyola) fins a la presentació tendenciosa de mitges veritats.
Quina és la finalitat d'aquestes difamacions? Una ben clara: dissuadir mitjançant el discurs d'odi a tots aquells que donin suport a la normalització del català a Catalunya. És per això que el documental recull una amenaça gens velada als "catalans amb -ez" com ho diria Ibáñez Escofet.
Denunciar les difamacions emeses per Telemadrid no ens ha de fer perdre de vista quina és la realitat a casa nostra. La substitució lingüística avança, els passos fets en les darreres dues dècades en la normalització del català trontollen, etc. No és un problema lingüístic, ni tan sols sociolingüístic, sinó un problema d'opressió nacional continuada (malgrat o justament gràcies al 'nuevo talante') i un problema de dimissió nacional del que queda de la burgesia catalana. Per això hem d'anar amb cautela amb les reaccions del catalanisme oficial que podria aprofitar difamacions com aquestes per engrandir les fites assolides (pel pujolisme i pel post-pujolisme) i per coartar les reivindicacions més exigents i fonamentades vers la reunificació i la independència de tot Catalunya.
- El reportatge d'El Mundo per a Telemadrid sobre el català encén la polèmica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada