Si bé l'acció de 'El coronel Macià', film dirigit per Josep Maria Forn transcorre entre el novembre del 1905 i l'abril del 1931, s'hi fan un parell de flaix bacs que remunten al 1887 i al 1901, el període que hom ha volgut cobrir és el de la metamorfosi de Francesc de Macià d'apolític coronel d'enginyers a diputat de Solidaritat Catalana per la circumscripció de les Borges Blanques. En aquests temps moderns que corren, on tants personatges han fet la metamorfosi contrària d'esdevindre ex-dependentistes, la revisió de la transformació de Macià és certament sanitosa. El guió, també obra de Forn, no defugeix la lectura actual que se'n pot fer: la catalanofòbia de l'exèrcit (tolerada i àdhuc animada per Antoni Maura), les contradiccions estratègiques del catalanisme (amb la contraposició de Cambó i Macià, primer, i de Macià i Cardona, després). El propi Macià i els seus contemporanis i col·laboradors, especialment Ventura Gassol, ja eren ben conscients de la pertinença a un llarg fil de lluita: Pau Claris, Bac de Roda (el nom real del qual també era Francesc Macià), la desfeta heroica del 1707-15, les tímides reivindicacions de Joan Prim i Prats, el federalisme encara no gaire recatalanitzador de Pi i Margall o de Valentí Almirall, així com la força contemporània de Joan Maragall.
Els centenaris s'entrecreuen. Si aquesta setmana commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa, i fa un parell d'anys els Tricentenari del Pacte de Gènova, no hem d'oblidar que aquestes efemèrides (llavors bicentenàries) serviren d'esperó per la dinàmica ascendent del catalanisme en la primera dècada del segle XX. Dinàmica que es traduí en una sèrie de fites de les quals darrerament commemorem centenaris: la Lletra de Convit que posà les bases del Diccionari de la Llengua Catalana, el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans, etc.
En la perspectiva del film, la transformació de Francesc Macià (Abel Folk) ve covada per la catalanofòbia creixent d'amplis sectors de l'Exèrcit espanyol. En tot cas, Macià és un tinent coronel atípic de 46 anys d'edat. És membre del Cos d'Enginyers, i en la decisió de fer carrera militar té una especial rellevància l'amor per la ciència i la tècnica. Fill d'una família borgenca de Vilanova i la Geltrú (Penedès), amb el pare dedicat al comerç d'oli i de vins (i per tant encara vinculat amb les Garrigues), del nen Macià ens en parla un pescador (Pere Tàpies). Als 15 anys, Francesc se'n va a Guadalajara, la seu de l'Acadèmia d'Enginyers. En aquella època de les Acadèmies de cada arma ja sortien tinents, i així ho fa Macià el 1880. Després de l'ascens a capità (1882) és traslladat a Sevilla, on serà sota el comandament del general Polavieja (Juan Luís Galiardo). Serà a Lleida on passarà al grau d'oficial superior, primer comandant i després tinent coronel. Allà s'hi casa amb la filla segona dels Lamarca, Eugènia (Marta Marco). Sota la responsabilitat de Macià es fan les obres topogràfiques que serviran de base a la construcció de la línia fèrria de la Noguera Pallaresa i el Canal de Catalunya-Aragó. El cicle ascendent del catalanisme i la crisi de l'estat espanyol faran estantissa la posició de Macià. Macià s'ofén davant de les injúries a Catalunya, però encara té en ment les solucions de Prim. El punt de no-retorn el constituiran l'assalt d'un grup d'oficials de la guarnició de Barcelona al Cu-cut i a la Veu de Catalunya la nit del 25 de novembre del 1905, així com la Llei de Jurisdiccions, que posava sota la justícia militar les ofenses a l'exèrcit. Macià es guanyava una imatge d'integritat que el Partit Conservador, encapçalat a Lleida pel seu sogre Agapito Lamarca (Jaume Comas), l'ofereix la candidatura a diputat a les Corts Espanyoles. Per fidelitat a les Borges Blanques i per una atracció creixent al moviment unitari que representa la Solidaritat Catalana, refusa aquesta oferta i accepta la candidatura solidària per les Borges Blanques. L'exèrcit i l'entorn reial el pressiona, el trasllada a Cantàbria i la premsa espanyola l'hostilitza. Entre l'espasa i la paret, Macià, tot just ascendit a coronel, abandona l'exèrcit. Elegit diputat el 1906, Macià repetiria amb la mateixa circumscripció en la resta d'eleccions constitucionals (1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923). El film ens presenta un Macià amb el cabell cada vegada més blanc i amb un posicionament polític més radical. La radicalització el porta a trencar amb Cambó (Joan Cusó) en un dels diàlegs on el públic no pot evitar de traslladar-ho a l'actualitat. Per la resta del període, fins el 1931, el film es limita a narrar un seguit d'episodis, aquests més coneguts degut a la difusió i la interpretació que se n'ha fet des dels anys 1970: la fundació d'Estat Català (1922), el pas a la clandestinitat amb el Pronunciamiento primoriverista (1923), el complot del Garraf (1925), l'operació de Prats de Molló (1926), etc. Menys coneguts, potser, són els contactes amb la Diàspora Catalana a Amèrica (l'Emprèstit Pau Claris) o l'aposta per la Rússia soviètica com a aliat internacional. Macià vol ressuscitar l'esperit de la Solidaritat Catalana, fer convergir la burgesia nacional amb els sectors patriòtics de les classes populars de caire més o menys socialitzant. El darrer episodi és la proclamació de la República Catalana, integrada en la Federació Ibèrica, el 14 d'abril del 1931. L'antic polaviejista havia tornat a xifrar les esperances en el progressisme espanyol reunit en el Pacte de Sant Sebastià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada