La necrològica de Kurt Waldheim ha coincidit en el temps amb la condemna d'Amnistia Internacional per part del Vaticà. Dues notícies sorprenents: la primera perquè feia temps que pensàvem que Waldheim ja era mort, i la segona perquè el posicionament del Vaticà encara ha d'ésser valorat pels vaticanòlegs. Mentre els vaticanòlegs reflexionen sobre la Banca Vaticana, les relacions vaticano-islàmiques o les 'temptacions' de restaurar el catolicisme polític de pre-guerra, lligarem les dues notícies. Demagògic? Potser, però no em digueu que el paral·lelisme s'ho mereix.
Kurt Waldheim ja tenia 68 anys quan es presentà al càrrec de president de la República Federal Austríaca per tal de coronar la seva carrera política (1986). Waldheim, home del Österreichische Volkspartei, el Partit Popular Austríac, havia estat Secretari de les Nacions Unides entre el 1972 i el 1981. Val a dir que les Nacions Unides foren creades inicialment com l'associació de països en guerra contra l'Alemanya nazi. Quan Waldheim fou nomenat pel càrrec de secretari general tothom sabia que havia estat ciutadà del Reich alemany i que havia servit en la Wehrmacht. Però molta gent pensava que el seu paper s'havia limitat a uns mesos durant la Campanya Oriental del 1941. Waldheim tenia llavors 23 anys i en resultà ferit. Segons es pensava, fou mobilitzat de nou únicament en els darrers moments de la guerra. Waldheim es lliurà voluntàriament als anglesos i el mateix any 1945 inicià la seva carrera en el servei diplomàtic de la restaurada República Austríaca.
La cosa era més complicada i, a partir del 1986, se saberen més coses. Per exemple el seu ingrés, després de l'Anschluss a la Lliga d'Estudiants Alemanys Nacional-Socialistes. També va ingressar llavors com a Ritter (genet) a la SA, és a dir a la SA encapçalada per Victor Lutze i convertida en una mera associació nazi de segona. És cert que Waldheim no ingressà en l'Exèrcit Alemany fins el 1941. Però també era cert que el 1943 Waldheim feia de Oberleutnant en les campanyes de Feindaufklärung (anti-partisanes) en els Balcans. Waldheim va admetre que hi era, però que únicament feia feina burocràtica. No devien opinar el mateix els responsable de l'Estat Independent de Croàcia, que li atorgaren una medalla de plata per les operacions militars contra els "terroristes" de Tito. La feina burocràtica de Waldheim també passava per revisar la propaganda "contra la guerra jueva" que llençaven els aviadors alemanys darrera de les línies soviètiques.
Al capdavall, seria raonable dir que el Waldheim del 1938 o del 1943, no fa res més que el que farà el Waldheim del 1945: preparar-se per fer carrera. En tot cas, la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides tenia el nom de Waldheim entre els reclamats l'any 1945. Potser la falera per separar Àustria d'Alemanya i bastir una nova República Federal Austríaca va obligar els aliats a fer la vista grossa.
La persecució contra Waldheim entre el 1986 i el 1992 fou de consideració. Curiosament, però, Waldheim va rebre molts més atacs dels aliats occidentals (els Estats Units i la Comunitat Europea) que no pas del bloc soviètic (en aquella època, en descomposició) o dels països àrabs. El Vaticà, no cal dir-ho, va ser un dels "països" visitats pel mandatari austríac. Ostracitzat, la popularitat de Waldheim va augmentar, però, a Àustria. Simon Wiesenthal sortí en defensa de Waldheim per insistir que el mandatari austríac no havia participat en els crims de guerra contra els partisans i/o jueus. Wiesenthal se n'adonà que carregà massa les tintes contra Waldheim podria diluir les responsabilitats d'aquells fets i fins i tot alimentar el ressentiment dels alemanys que consideraven que únicament se'ls jutjava negativa per haver perdut la guerra (Vae victis!, que deia Brennus).
El Vaticà fou comprensible amb Waldheim. I potser no seria qüestió d'irritació si no fos perquè ara més d'un "catòlic" ens vol convèncer del "paganisme hitlerià" i que el Tercer Reich perseguia amb la mateixa sanya els jueus i els gitanos que els catòlics (no-jueus i no-gitanos).
No és tan comprensible el Vaticà amb Amnistia Internacional. Aquesta organització fou fundada el 1961 per Peter Benenson i Alec Digges. Simpatitzants comunistes i catòlics renascuts feren una campanya en favor de dos estudiants portuguesos que havien estat condemnats pel salazarisme per fer un brindis per la llibertat. La denúncia de l'existència de presos polítics fou complementada després per la denúncia de tortura i de la pena de mort. Sempre encarada a la denúncia de la violència institucional, bé dels estaments jurídics, policials i militars dels estats, o bé de diferents organitzacions armades. Això ha suposat que s'ha deixat en segon terme aquella violència no-institucional, la que perpetren patrons contra treballadors; pares de família contra dones, filles i fills; i cacics contra subjugats en general. El Vaticà ara es despenja pel fet que Amnistia Internacional ha abandonat la doctrina catòlica sobre l'avortament per defensar "the rights of women and girls to be free from threat, force or coercion as they exercise their sexual and reproductive".
Com es pot interpretar la crida del Vaticà a boicotejar Amnistia Internacional? En primer lloc, es constata que el Vaticà sempre es mostra molt més dur amb els catòlics més dissidents que no pas amb les institucions que combreguen amb altres religions o amb cap ni una. El Vaticà, així, ha estat sempre més bel·ligerant amb les autoritats de Lisboa, Madrid, Roma o Viena, que no pas amb París i, ja no diguem, amb Washington, Londres, Berlín o Moscou.
Però també hi ha una altra lectura. Amnistia Internacional ha rebut crítiques per posar en el mateix sac les denúncies contra els rogue states i els estats democràtics. Com que un atac directe en aquest sentit perjudicaria la imatge de qui el fes en el pla oficial, s'ha recorregut al Vaticà i a un tema social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada