Fa deu anys es presentaren al Parlament de Catalunya dues iniciatives legislatives populars. Una de les iniciatives, promoguda des del moviment ecologista (Plataforma Cívica per a la Reducció de Residus de Catalunya) cercava la prohibició legal de les incineradores de residus. Una altra, des del moviment pro-seleccions catalanes, va demanar la modificació de la Llei Catalana de l'Esport per tal de remoure un dels obstacles a la competició internacional de seleccions esportives catalanes. Des de llavors, i des de diferents sectors, s'han impulsat iniciatives legislatives populars sobre diferents matèries, com ara la prohibició dels espectacles tauromàquics.
La iniciativa legislativa popular (ILP), des de l'ordenament jurídic vigent, sempre s'ha pensat com un mecanisme marginal. Al capdavall, la iniciativa legislativa correspon a la pràctica als projectes de llei que els òrgans executius (el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, etc.) trameten als òrgans legislatius. De totes formes, es reconeixen iniciatives legislatives en forma de proposicions de llei als grups parlamentaris (i a grups eventuals de diputats), a algunes institucions (com els consells comarcals) i, en definitiva, als ciutadans a través de les ILPs.
El sostre de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular és considerable: 65.000 en el cas del Parlament de Catalunya i 500.000 en el cas de les Corts Espanyoles. A més hi ha restriccions quant a les matèries que poden tractar (p.ex. queden excloses matèries tributàries, de dret internacional, de reformes constitucionals i estatutàries, d'exercici de la prerogativa de gràcia, etc., etc., etc.). També hi ha tota una sèrie d'entrebancs reglamentaris (terminis, hipervalidació de les signatures, etc.) i, en contrapartida, ben poques proteccions (p.ex. el fet que una proposició de llei derivada d'ILP no caduca per expiració de terminis parlamentaris o dissolució de la Cambra).
A efectes pràctics, doncs, si algú vol promoure una llei més fàcil li serà optar per una proposta de projecte de llei (si té elements afins en els governs) o per una proposició de llei (si té cap grup parlamentari proper). Però fins i tot en les reivindicacions esmentades abans això resultava bé impossible (governs hostils) o bé políticament inconvenient (grups parlamentaris afins que no volien mullar-se). En tot cas, en general, el recurs a la ILP serveix dos objectius:
- la mobilització encarada a l'obtenció de les signatures (organització de fedataris, difusió de la campanya, participació d'entitats en la Comissió Promotora, etc.).
- si la ILP compleix les exigències reglamentàries, la seva procedència "popular" li garanteix políticament (però no reglamentàriament) que serà tramitada (és a dir, passarà la presa en consideració) i eventualment aprovada. En aquest sentit, però, cal recordar que la ILP contra la incineració de residus fou transformada en el Parlament de Catalunya en una Llei pro-Incineració de Residus.
Tot això ve a tomb davant dues mobilitzacions que començaran en les properes setmanes al voltant d'ILP:
- Eliseu Climent parlava fa unes setmanes de promoure una ILP davant del Congrés dels Diputats que garantís la recepció de les televisions autonòmiques. La idea és que una regulació legal en aquest nivell eliminaria d'una vegada per sempre els obstacles executius que des del govern Zapatero unes vegades i des del govern Camps les més existeixen a la recepció de TV3 al País Valencià. En aquest cas la campanya seria d'abast estatal.
- Enric Canela, pocs dies abans de la mobilització central dels 10Mil a Brussel·les, que va tenir lloc ahir, parlava de la possibilitat de vehicular els esforços realitzats en aquests darrers mesos cap a una ILP davant del Parlament de Catalunya. En aquest cas la ILP cerca fer possible una consulta sobre l'autodeterminació. Val a dir, que, en el marc de l'actual Estatut, el tàndem format per López Tena i López Bofill ha parlat en els darrers anys d'una llei de consultes populars on aquesta mena de consultes tindria cabuda.
Les dues campanyes no són exemptes de problemes. La primera assumeix un marc estatal, si bé amb l'objectiu d'aconseguir una mínima tranquilitat en l'espai televisiu català: ara bé, de problemes televisius en aquest sentit també existeixen a la Catalunya Nord. La segona assumeix un marc autonòmic, la qual cosa dilueix l'autodeterminació consultable (ja que s'accepta com a imposat un determinat marc territorial) si bé això es podria corregir amb la qüestió adequada (voldria vostè que el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya s'integrés en un estat català independent?). En tot cas, cal que les dues campanyes posin l'accent en els obstacles que mouen les respectives ILPs. Cal denunciar els obstacles a un espai lingüístic, tot aprofitant que en la ideologia dominant (falsa, però dominant) les coses televisives s'han de deixar a l'imperi del consum (que triïn els televidents, no les institucions públiques). I cal denunciar el fet que els "demòcrates-de-tota-la-vida" siguin capaços de fer argumentacions democràtiques per blasmar la possibilitat de fer consultes populars de qualsevol cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada