L'infern igualitarista o com justificar la no-assistència als necessitats

La cimera d'emergència d'aquest cap de setmana dels governs dels estats de la UE ha tingut un moment destacat d'irracionalitat. La crisi colpeja amb més força les regions més pobres de la Unió Europea i, molt especialment, els estats incorporats en les ampliacions de 2004 i 2007. D'aquests estats, Letònia i Hongria són exemples paradigmàtics de la connexió entre la crisi financera i la crisi econòmica, i són els principals candidats a quallar una crisi social si les xifres d'atur i la caiguda dels salaris reals s'agreuja.

Davant d'això, són diverses les veus entre els estats de l'Europa de l'Est (ara es reprèn la denominació, amagada volenterosament en els darrers quinze o vint anys) que han sol·licitat mesures específiques d'ajut o, si més no, que estats occidentals com la França de Sarkozy no s'aboquin al "proteccionisme".

Sarkozy, Brown i Merkel han donat garanties explícites que no faran res que pugui perjudicar als estats de l'Europa Oriental.

Però els han dit, també, que no creuen en mesures específiques per a l'Europa de l'Est. Ho justifiquen dient que, ajudar als estats més necessitats, seria discriminatori, i que comportaria aixecar de nou "un teló d'acer".

El raonament és bo. En nom de la igualtat hom denuncia polítiques de discriminació positiva. És clar que tot depèn de la definició d'igualtat. Hi ha gent honesta que es proclama "anti-igualitarista" i que considera que cal deixar-ho tot a la voluntat del destí (i.e. mercat). Però hi ha gent menys honestament "anti-igualitarista" que, en nom de la igualtat d'oportunitats, és capaç de definir com a "discriminació" les mesures positives d'anivellament i de definir com a "igualtat" la supervivència de les "forces" desanivelladores.

Aquest raonament ha estat fet servir pels estatistes francesos en les seves justificacions contra l'oficialitat de les "llengües regionals". Per exemple, declarar l'oficialitat del català a les comarques septentrionals de Catalunya es consideraria discriminatori envers aquells francesos que viuen en territoris on tenen "llengua pròpia". Aquest raonament, és clar, es pot curt-circuitar amb la demanda que a Catalunya el català sigui tan llengua oficial única com ho és el francès a París. Ara bé, el curt-circuit falla perquè la premisa inicial és que el francès és una llengua superior al català.

Similarment, la condemna de mesures de discriminació positiva en nom d'una igualtat virtual, jurídica i abstracta, parteix del fet que hom assumeix com a premises naturals i inicials els estadis actuals de desigualtat. Per exemple, hom assumeix la superioritat d'una Europa franco-germànica vers l'Europa mediterrània o l'Europa eslava. La consolidació d'aquesta superioritat a efectes pràctics fa que es pugui defensar tota sola sense aplicar polítiques discriminatòries: així, deixant fer i deixant passar, n'hi ha prou per mantenir-la i per passar per "igualitarista".