Des de l'any 1971 quan Nixon (el més socialista dels presidents nord-americans segons Milton Friedman) va retallar el darrer vincle del dòlar amb el patró or, hom ha viscut una època que es resisteix a la liquidació. Als Estats Units creixen les veus que defensen l'abolició de la Federal Reserve i que sigui el Congrés qui manegui directament els dòlars. I més enllà dels guillats survivalistes creix la falera d'emmagatzemar or com a valor segur. No cal dir que guillats i no-guillats passen per alt que la dolarització de l'economia planetària responia a unes necessitats creixents de financialització. O, dit d'una altra manera, que esclatada la bombolla financera, els "conservadors" no tindran més remei que generar-ne una altra i aviat.
Sense qüestionar, doncs, el fet més greu de la desvinculació dels diners respecte del mercat de mercaderies i serveis reals (dedicat a la satisfacció directa de necessitats subjectives), al llarg de les darreres dues setmanes han crescut les veus que sí qüestionen el paper del dòlar i demanen una "moneda global". Xina i Rússia han estat les veus cantants en proposar que el Fons Monetari Internacional faci una feina de combinació de diferents divises que facin el paper de "moneda global" en substitució de la referència gairebé única al dòlar. Obama ja ha dit que d'això res de res. I les banderes patriòtiques als EUA s'apleguen ara sota el dòlar, amb o sense Reserva Federal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada