“There is grandeur in this view of life, with its several powers, having been originally breathed into a few forms or into one; and that, whilst this planet has gone cycling on according to the fixed law of gravity, from so simple a beginning endless forms most beautiful and most wonderful have been, and are being, evolved”. Així concloïa Charles Darwin (1809-82), fa 150 anys, L’origen de les espècies. A partir d’una sèrie determinada de lleis (“these laws, taken in the largest sense, being Growth with Reproduction; Inheritance which is almost implied by reproduction; Variability from the indirect and direct action of the external conditions of life, and from use and disuse; a Ratio of Increase so high as to lead to a Struggle for Life, and as a consequence to Natural Selection, entailing Divergence of Character and the Extinction of less-improved forms”), Darwin explicava la il·lusió del pany i de la clau, de l’encaix de cada “espècie” en el seu “hàbitat”, sense necessitat de recórrer a cap “dissenyador intel·ligent”. El maig de 1861 en una lletra a un crític contemporani, l’astrònom John Herschell (1792-1871), Darwin precisament encunya aquesta expressió en dir "the point which you raise on intelligent Design has perplexed me beyond measure" i que "when I look to each individual organism, I can see no evidence of this. For I am not prepared to admit that God designed the feathers in the tail of the rock-pidgeon to vary in a highly peculiar manner in order that man might select such variations & make a Fan-tail". L’argument de la “perfecció” natural ha estat la base de la teologia natural, des de Plató i Aristòtil fins a Avicenna i Sant Tomàs d'Aquino. És simptomàtic que el darrer assalt contra la racionalitat biològica perpetrat pel conservadurisme religiós nord-americà s’hagi investit de la referència al “disseny intel·ligent”. No es tracta més que d’una refosa, un xic més lúcida, del creacionisme inspirat en un relat inconseqüent de la cosmogènesi en el llibre sagrat del poble jueu. Prova de la lucidesa és el fet que els partidaris del “disseny intel·ligent” consideren que la biologia evolutiva no és el producte de la ciència “neutral” sinó que forma part d’una agenda secreta materialista que remuntaria, com a mínim, a l’època d’Epicur (341-270 a.C.). Una idea favorita d’aquest conservadurisme és dibuixar una continuïtat entre els clàssics (el filòsof naturalista Demòcrit, el filòsof moral Epicur i el divulgador Lucreci) i les tres bèsties negres de la modernitat: Marx-Darwin-Freud.
Tres socioecòlegs, John Bellamy Foster (*1953), Brett Clark i Richard York giren a "Critique of Intelligent Design" tots aquests arguments com un mitjó. El subtítol és simptomàtic: "Materialism versus Creationism From Antiquity to the Present". Els autors volen il·luminar precisament el paper emancipador que en la història i, sobretot, en el present té la crítica del disseny intel·ligent. Demòcrit, Epicur, Lucreci, Lucià, Bacon, Ockham, Gassendi, Darwin, Marx, Freud, Gould, etc. desfilen pels diversos assaigs, contraposats a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Ciceró, Payne, Lewis, Dembski, Behe. Els primers se'ns fan, és clar, sempre més simpàtics. Adopten una posició valenta, alhora d'afirmació de la unitat de la natura (materialisme) però també de la multiplicitat de forces en concurrència. Ens ofereixen una visió del món sense jerarquies i sense dicotomies. Això, és clar, fa por. Contra aquesta visió s'han d'aixecar o recuperar els vells tòtems. El reflux anti-darwinià, que tant va colpir Freud ja en els anys 1920, no té ni tan sols l'excusa dels seus antecedents antics, mitjavals i moderns. El disseny intel·ligent dels nostres dies s'erigeix en santuari de la ignorància i en excusa pràctica per a la irresponsabilitat. Epicur, acusat d'impietat, es va revoltar: 'no l'home que nega els déus adorats per la multitud, sinó aquell qui afirma dels déus allò que la multitud creu d'ells, és veritablement impietós'. És simptomàtic que Dembski utilitzi els arguments de disseny intel·ligent no tan sols per explicar la perfecció adaptativa de la natura biològica sinó per explicar també la imperfecció amb un macabre argument disteleològic. En proclamar la impotència absoluta del coneixement de la natura, aquest moviment que flirteja amb l'anti-intel·lectualisme, acaba per coquetejar amb el nihilisme. D'altra banda, Foster, Clark i York tenen també clares les implicacions socials, polítiques i econòmiques del moviment del disseny intel·ligent com a sufragani del conservadurisme reaccionari.
Des d'un punt de vista "ontològic" la cosa sembla clara. Al capdavall, si les explicacions naturalistes funcionen relativament bé, per què cal recórrer a un dissenyador imaginari i indetectable? Per què multiplicar el món si amb un en tenim prou per entendre el nostre món? La cosa és més complicada quan passem de l'Is a l'Ought. Però si quelcom ens ensenya aquesta línia epicúria és un materialisme mòbil i mutable, allunyat d'explicacions fatalistes o deterministes, i per això mateix denunciat com a apologia de l'atzar. Els nostres destins, és clar, depenen de factors externs i incontrolables, però lliures de l'espectre del Demiürg, podem centrar-nos en aquells factors que sí depenen de les nostres decisions i fer-nos-en responsables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada