dijous, 12 de març de 2009

La incultura del sí

Des del Departament d'Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura ens proposa una nova campanya Engsoc. La campanya es diu "Des de l'Aquí No a l'Així Sí". Freedom is slavery. War is peace, etc., etc. Saura es plany del fet que hi hagi tantes i tantes plataformes populars que diuen NO. Que si NO a Bolonya, que si NO a la MAT, que si NO a la Gossera, que si NO a la Incineradora, etc., etc., etc.

És ben propi dels nostres polítics orwel·lianament oceànics el fet següent. Ja no discuteixen la bondat o maldat de projectes concrets. Ja simplement es planyen del fet que (part de) la ciutadania digui NO. Com que no volen entrar a discutir sobre política universitària, energètica, animalística o de residus, posen èmfasi en el NO. "Quins uns esgarriacries i aixafaguitarres els del NO!". "Sempre diuen NO". Amb la qual cosa, tot es pot reduir a una denúncia de la cultura del no o fins i tot, com fan els seus correligionaris neoconservadors als Estats Units, a una denúncia del NIMBY (not in my backyard).

Cultura del NO, diuen. NIMBY, diuen.

No els manca raó. En aquesta democràcia de diàleg platònic, hi ha un qui fa les qüestions, qui fa els programes. Els altres responen. I responen majoritàriament SÍ. Però el simple fet que hi hagi quatre gats que diguin que NO ja els emprenya, no sigui el cas que perdin base electoral.

Els moviments socials, a partir d'ara, hauran de dir "així sí". I l'així vindra ben embolicadet. "Així sí", respondran els moviments socials, i a parar la mà. I tots contents, és clar que sí.