Deia Margaret Thatcher que la societat, el que es diu la societat, no existeix. Thatcher ho deia en referència a les persones que cerquen un suport “en la societat”. No hi ha tal societat, doncs, sinó únicament “individus”. És clar que, podríem fer un pas més, i aclarir, com deia Demòcrit, que “tot són àtoms i buit”.
La realitat és molt flexible. Es manifesten 50.000 persones i, per art de màgia, es converteixen en un milió o en un milió i mig.
La realitat és extraordinàriament flexible. Un 40% dels majors de 18 anys aproven un Estatut i queda la cantarella que “més d’un 70% dels catalans va votar l’Estatut”.
La realitat és paorosament flexible. Catorze milions de persones d’un estat amb més de quaranta veuen un partit de futbol de semifinals per la tele, i acaben convertits, també, en més d’un 70%.
Lenin deia que la veritat sempre és revolucionària. Però en un món on sovintegen els reaccionaris de “dretes” i d’“esquerres”, la veritat gaudeix d’una flexibilitat postmoderna.
No hi ha res que animi tant l’apoliticisme com veure el joc de fal•làcies lògiques en què es redueix tots els discursos polítics dels nostres dies. On hom esperaria arguments lògics, es troba simplement “atacs ad hominem”, arguments “ad populum” i les absolutament inevitables “reductiones ad Hitlerum”. Per això mateix els arguments polítics es redueixen fàcilment a arguments jurídics, en crides a l’imperi de la llei, al marc constitucional i a d’altres fórmules buides.
Aquestes fal•làcies lògiques comencen en l’abús que volia denunciar Thatcher. “Catalunya” és un nom col•lectiu, derivat d’un gentilici (“català”) d’origen etimològic incert. Pensar en “una” Catalunya és un xic absurd, quan els integrants d’aquesta “Catalunya” (segons les diverses definicions possibles) són una colla de milions de persones, de classes socials diferents, de sexes i orientacions sexuals diverses, d’edats dispars (i de “condicions biològiques” diverses, si comptem els traspassats) i de tota altra mena de diversitats.
Si definim la majoria com allò que supera el 50%, difícilment hi ha cap cos humà col•lectiu que faci coses “per majoria”. I si l’àmplia majoria exigeix nivells del 60%, del 80%, o del 99%, ja més val plegar.
La Catalunya real, en cert sentit, sempre és una Catalunya silenciosa. Les manifestacions (polítiques o esportives) sempre són minoritàries. El vot concret a tal o tal opció política és sempre minoritari. La majoria de gent, davant de cada proposta concreta, sol abstindre’s, per desconeixement o apatia. La cuina de les enquestes sociològiques molt sovint consisteix en transvestir una majoria de “NS/NC” (de persones enquestades que no volen participar en l’enquesta) en una majoria de “persones amb opinió”.
Els successors de Nixon es freguen les mans de delit amb aquesta “majoria silenciosa”, que reflecteix la “realitat” d’una societat, efectivament, silenciosa.
Però és clar que llavors cometen el disbarat de pensar que “qui tacet, placet”. La majoria de qüestions deixen indiferent a la majoria de persones. Però això no vol dir que la majoria de la població sigui indiferent a la majoria de qüestions. Ni tampoc no vol dir que la “majoria silenciosa” vagi a moure un dit el dia que una “minoria suficient” posi de cap per amunt el “tinglado” que ara sembla indiscutible.
1 comentari:
Tots aquests conceptes sóm molt complexos, malgrat ens haguem habituat a la banalització de la premsa i dels polítics, que actuen sota uns mateixos paràmetres conceptuals.
Per a comprendre (bé) la realitat cal afegir-hi més material.
El cas és que ens movem en el món líquid (una part dels manifestants de dissabte van celebrar el triomf de la selecció espanyola, sens dubte), i alhora poca gent ha anat a votar als referèndums populars per la sobirania.
En aquests moments caldria demanar ajuda a algun organisme o institució estrangera perquè ens doni pautes.
La societat és massa complexa, més que en temps de Tatcher. Avui he hagut d'anar a una oficina de la OTG per tramitar papers d'aturat (coses del conseller Maragall) i entre els qui feien cua amb mi (70% immigrants) hi havia una colla de gent de la vila, molts d'ells amb la samarreta de "la Roja", que protestaven conta el país on els ha tocat de viure.
Publica un comentari a l'entrada