Quan concloïen les manifestacions catalanesques de la dècada passada, sempre arribava el moment de prendre el metro per tornar cap a casa. Sovint, només tombar el carrer hom s’adonava de quina gota d’aigua són fins i tot les manifestacions més massives. Tot i amb tot, encara hom podia gaudir de l’espectacle de veure un metro esquitxat d’estelades. La dilució es produïa ràpidament, però. I, tant si hom anava per la L1 o per la L5, creuades les estacions de Sants, ja no quedava ni el més mínim rastre visible de la manifestació. Ignoro què devia passar el 12 de juny, car prou feina teníem per captar vot anticipat. Avui, però, la dilució ha costat més de produir-se. Els signes de la mani eren ben pregons en uns vagons plens a Diagonal o a Hospital Clínic. Fins a Collblanc no s’ha “normalitzat” la cosa. I, encara així, en l’andana de Can Vidalet, desfilaven dues o tres estelades. En el metro, naturalment, n’hi havia més, car no debades el metro de la L5 acaba a Cornellà...
Però, de què anava la manifestació del 10 de juliol? Això demanaven unes noies, potser daneses o potser sueques, als companys de metro. De respostes se n’han trobat tres: 1) La defensa de l’Estatut d’Autonomia tal com l’aprova el cos electoral del Principat el 18 de juny del 2006; 2) La defensa del dret d’autodeterminació (o del dret de decidir) del poble català; 3) La independència, ras i curt. Elles se n’hauran dut la impressió que era una cosa catalana, i prou. La conversa cordial entre les explicacions rivals ha continuat. Que si la voluntat popular catalana, que si el dèficit fiscal, que si el respecte, que si la dignitat, etc.
La manifestació del 10 de juliol ha estat, doncs, totes aquestes coses. Per molta gent és un gest d’afirmació catalana, i cal dir que la pressió simbòlica de l’espanyolisme ha empès molta gent a anar-hi. Per d’altres, hom anava justament perquè aquest era el manament que els mass media barcelonins han fet durant les últimes hores. Per uns quants, especialment per les persones que han participat en aquest exercici del dret d’autodeterminació que és la consulta popular sobre la independència catalana, era una manifestació pel dret d’autodeterminació (o pel dret de decidir). Hi ha qui defensava la consigna “Volem tot l’Estatut”, i uns d’altres defensaven la “independència”.
És fàcil caure en el parany de reduir-ho a un joc de cercles concèntrics. Hi ha el cercle més extern de l’afirmació catalanesca. Un de més intern, és polític i estatutarista. Un d’encara més intern és autodeterminista. I encara després hi ha el cercle dels independentistes, i el cercle específic de l’esquerra independentista.
Això, dels cercles concèntrics, potser és cert si hom adopta exclusivament la perspectiva de l’esquerra independentista i de la seva situació en els corrents socials del poble català. Però hom oblida que en cadascun dels espais que defineixen aquests cercles concèntriques, existeixen forces actives, cadascuna de les quals aspira a ésser el centre. Els qui defensen l’estatut del 18 de juny del 2006 no són simplement uns endarrerits nacionals, sinó que són els que encara tenen la paella pel mànec. L’independentisme sol prendre’s massa a la lleugera la capacitat que té aquest autonomisme per reabsorbir-lo...
La manifestació del 10 de juliol és, doncs, una manifestació produïda arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. Però també és una manifestació per l’autodeterminació, en tant que la dita sentència mostra com d’impossible és l’exercici d’aquest dret en el marc dels actuals estats dinàstics. L’esquerra independentista, en conseqüència, hi ha anat. I hi ha anat per dir el mateix que va dir el 18 de juny del 2006: “Que cap estatut no ens farà lliures, i que allò que ens cal és la independència dels Països Catalans”.
Però, de què anava la manifestació del 10 de juliol? Això demanaven unes noies, potser daneses o potser sueques, als companys de metro. De respostes se n’han trobat tres: 1) La defensa de l’Estatut d’Autonomia tal com l’aprova el cos electoral del Principat el 18 de juny del 2006; 2) La defensa del dret d’autodeterminació (o del dret de decidir) del poble català; 3) La independència, ras i curt. Elles se n’hauran dut la impressió que era una cosa catalana, i prou. La conversa cordial entre les explicacions rivals ha continuat. Que si la voluntat popular catalana, que si el dèficit fiscal, que si el respecte, que si la dignitat, etc.
La manifestació del 10 de juliol ha estat, doncs, totes aquestes coses. Per molta gent és un gest d’afirmació catalana, i cal dir que la pressió simbòlica de l’espanyolisme ha empès molta gent a anar-hi. Per d’altres, hom anava justament perquè aquest era el manament que els mass media barcelonins han fet durant les últimes hores. Per uns quants, especialment per les persones que han participat en aquest exercici del dret d’autodeterminació que és la consulta popular sobre la independència catalana, era una manifestació pel dret d’autodeterminació (o pel dret de decidir). Hi ha qui defensava la consigna “Volem tot l’Estatut”, i uns d’altres defensaven la “independència”.
És fàcil caure en el parany de reduir-ho a un joc de cercles concèntrics. Hi ha el cercle més extern de l’afirmació catalanesca. Un de més intern, és polític i estatutarista. Un d’encara més intern és autodeterminista. I encara després hi ha el cercle dels independentistes, i el cercle específic de l’esquerra independentista.
Això, dels cercles concèntrics, potser és cert si hom adopta exclusivament la perspectiva de l’esquerra independentista i de la seva situació en els corrents socials del poble català. Però hom oblida que en cadascun dels espais que defineixen aquests cercles concèntriques, existeixen forces actives, cadascuna de les quals aspira a ésser el centre. Els qui defensen l’estatut del 18 de juny del 2006 no són simplement uns endarrerits nacionals, sinó que són els que encara tenen la paella pel mànec. L’independentisme sol prendre’s massa a la lleugera la capacitat que té aquest autonomisme per reabsorbir-lo...
La manifestació del 10 de juliol és, doncs, una manifestació produïda arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia del Principat. Però també és una manifestació per l’autodeterminació, en tant que la dita sentència mostra com d’impossible és l’exercici d’aquest dret en el marc dels actuals estats dinàstics. L’esquerra independentista, en conseqüència, hi ha anat. I hi ha anat per dir el mateix que va dir el 18 de juny del 2006: “Que cap estatut no ens farà lliures, i que allò que ens cal és la independència dels Països Catalans”.
3 comentaris:
El tema és que com a manifestació potser ha estat un exercici de catarsi. Però a partir d'aquí, jo sóc escèptica. No passarà res.
Certament ha estat la manifestació de la unitat. De la unitat de l'independentisme i l'autonomisme. Fet i fet, l'exercici del mateix estatut d'autonomia del 2006 seria, extraordinàriament, un exercici d'independència. I fins aquí hi ha un punt de trobada entre independentistes i autonomistes. Però quan el dret a decidir (per no dir autodeterminació -per no dir independència-)només val per decidir un estatut colonial, o dit d'una altra manera, quan la unitat és el producte d'un component organitzat i fort amb un d'espontani i políticament immadur, aleshores estem parlant d'una unitat per dissolució. L'independentisme ahir es va fer notar. Quin goig. Ara assistirem a la dissolució que li correspon. Quina pena.
Sens dubte, una part de "l'independentisme de corbata" (per fer servir l'expressió de Cardús) va picar la porta ahir, com un fill pròdig, a l'autonomisme. Un cert sentiment plana sens dubte entre molta gent "autodeterminista": la idea que s'ha traspassat aquell límit amb el qual Engels distingia "nació" de "nacionalitat". El límit no és una cosa menor, en el sentit que d'Engels, va a passar a la Constitució espanyola de la mà de Solé Tura. Engels, efectivament, considerava, per exemple, que Bretanya era una nacionalitat però no ja una nació pel seu alt grau d'integració econòmica en l'estructura de la França burgesa. La "nacionalitat", a diferència de la "nació", ja no disposa d'un "territori propi". El "multiculturalisme" dels nostres dies tenia una expressió similar en les nocions de l'austromarxisme sobre "estat" i "nació". Minoritzat en el seu propi territori, són ja molts els catalans que es qüestionen si un "estat català independent" no seria tan "castellà" com ja ho és l'"estat espanyol". D'altres consideren que paga la pena "protestar" ni que sigui per treure un xic de legitimitat als actuals estats francès i espanyol. Però és una "protesta" que defuig l'"enfrontament", perquè la correlació històrica de forces duria els "protestataris" a una derrota immensa.
Publica un comentari a l'entrada