La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya té moltes lectures jurídiques, però allò més interessant és la conseqüència política central. La sentència reitera que, en l'ordenament jurídic espanyol, cap part del territori català sota sobirania espanyola no disposa de dret d'autodeterminació.
La via d'organitzar una "referèndum oficial" sobre la independència a través del Parlament de Catalunya i de al seva llei de consultes populars per via de referèndum, podia quedar bloquejada, segons la legalitat vigent, a través de la negativa del Govern espanyol d'autoritzar el referèndum. Però el govern espanyol és prou intel·ligent com per no deixar que el procés arribés a passar pel Ple del Parlament. Per impedir-ho, té la via de la impugnació de la llei de consultes populars davant del Tribunal Constitucional. D'altra banda, la sentència del TC estableix una interpretació, segons la qual, els referèndums només es poden convocar a nivell de tot l'estat.
A efectes pràctics, el procés de recollida de signatures de la iniciativa popular podria tirar endavant, tot i amb tot. Però tard o d'hora, aquesta via exigeix una trencament amb la legalitat espanyola.
És clar que hi ha qui proposa iniciar un procés de reforma de la Constitució espanyola. Es tractaria de recuperar l'esmena presentada per Lluís Maria Xirinacs quan era senador. L'esmena introduiria el dret d'autodeterminació dels pobles i mecanismes adequats a través dels quals els pobles podrien sumar-se (Portugal) o enretirar-se (Catalunya) del "Regne d'Espanya". El rebuig d'aquesta iniciativa queda matemàticament assegurat, però no cal menysprear l'erosió que suposa aquest rebuig si té la majoria catalana al darrera.
La rellevància del "referèndum oficial", tota vegada que ja s'ha iniciat un "referèndum popular", queda relativitzada. Per això mateix, i davant la flaire de la convocatòria d'eleccions al Principat, hi ha qui centra els esforços en aconseguir una majoria absoluta de diputats al Parlament de Catalunya. La proclamació unilateral d'independència, més o menys immediata, per part del Parlament autonòmic no necessitaria, al capdavall, de cap referèndum oficial "previ". Però això requeriria que les eleccions de la tardor del 2010 (o unes de posteriors) es visquessin realment com un "plebiscit" sobre la independència.
Hi ha, doncs, una insuficiència en aquesta via parlamentària. Associada d'una manera o una altra als càrrecs representatius (municipals, autonòmics i estatals), també es podria bastir una Assemblea de Representants del Poble Català. La tasca d'impulsar la redacció d'una Constitució Provisional, de bastir estructures alternatives i de negociar el procés d'independència, seria molt més senzill a través d'aquesta instància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada