Dos fils s'entrecreuen en dos nusos en el documental de Lluís Danès titulat 'Lluís Llach, la revolta permanent'. Un és la figura de Lluís Llach, que rep homenatge l'any del seu comiat oficial (però difícilment definitiu) dels escenaris. L'altre són les víctimes del 3 de març del 1976, quan la Policia Armada obrí foc contra les assembles obreres en vaga general a Vitòria. Cinc morts i un centenar de ferits de bales fou el balanç d'aquella jornada.
Els dos nusos es troben en dues dates separades per trenta anys. El 3 de març del 1976, Lluís Llach veu per televisió la notícia de Gasteiz. Aquella mateixa nit, quan encara havien de morir dos dels ferits més greus de la massacre policial, Llach inicia la composició de la música i de la lletra de Campanades a morts.
L'altre nus és el concert del 3 de març del 2006 a Vitòria.
Hom podria pensar que el 3 de març del 2006, com el recent 3 de març del 2007, haurien de ser jornades de memòria, de record de les lluites del moviment obrer alabès, basc i europeu, de denúncia de la repressió policial i de la connivència de la patronal. La idea de la memòria ja és present en la lletra de Llach, al capdavall.
Però el documental mostra abastament que el cicle 1976-2006 no és un cicle tancat. Rodolfo Martín Villa, en el documental, mostra la manca absoluta de penediment de l'ex-franquista, llavors ministre de Relacions Sindicals i ministre accidental de governació. Allò que deia Fraga a Vitòria el 5 de març del 1976 (on culpava els dirigents obrers de la massacre), ho repeteix Martín Villa trenta anys després.
Amb imatges de l'època i la lletra de L'estaca cantada en diferents llengües, el documental ens mostra quin era el context de la vaga de Vitòria. Un moviment obrer responia als atacs de governs i de la patronal, tant en les democràcies burgeses, com en els règims feixistes i estalinistes. Les declaracions de Fraga del 5 de març del 1976 refermen el marc europeu i mundial de repressió contra aquesta agitació obrera. Una dada: Fraga el 3 de març era a Alemanya, i en l'Alemanya de l'època governava l'SPD de Helmut Schmidt.
Ja en el 1974, com mostren unes declaracions de Llach en un concert, el cantautor de Verges mostrava el seu escepticisme davant l'espíritu del 12 de febrero'. La transició, amb Franco o sense Franco, va patir, segons Llach, la seva primera derrota a Vitòria el 3 de març del 1976, en mostrar a rostre nu el seu caràcter inflexiblement repressiu. La manifestació de les víctimes del 3 de març, feta a Vitòria el 3 de març del 2006, a 30 anys de la massacre, ens mostra qui són els que manen encara, per si algú en dubtava. Les càrregues i detencions de l'Ertzaintza també són recollides en el documental. La repressió és permanent, i més o menys matussera si la realitza Arias Navarro o Ibarretxe. La lluita també ho hauria de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada