En parlar de la diferenciació del mite i del logos en la Grècia clàssica, Luther Martin (Hellenistic Religion, 1987) es remunta a Píndar. Cita dos passatges de les odes del poeta tebà on es relativitza la veracitat dels mites recollits i difosos pels poetes. És evident que serà després de Píndar que s'establirà la diferència entre el mite i la història antiga, i entre les explicacions mítiques del cosmos i les explicacions lògiques que hi contraposaran els filòsofs naturalistes.
Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.
De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.
El rumor dels mortals i les fàbules mentideres
El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.
Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:
ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι
(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides
La dolça paraula d'Homer
L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:
σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει
(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega
No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.
---
Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada