dimecres, 4 de juliol de 2007

La nació de Garibaldi

Avui Giuseppe Garibaldi fa 200 anys. Recordat per uns com el lluitador de la "unificació italiana" i per d'altres com l'idealista manipulat per Cavour, la biografia de Garibaldi va molt més enllà de la visió estereotipada que l'estat italià, abans, durant i després del feixisme, n'ha volgut donar.

Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.

La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.

Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.

De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.

El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.

Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.

El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.

La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.

El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.

En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.

Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.

Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.

Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.

La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.

El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.

Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.

El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.


Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.

El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.

El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.


Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar

Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.