Manuel Pimentel era un d'aquells 'rostres humans' de l'aznarisme, un conservador-compassiu (era ministre de treball o una cosa semblant), que mostrava un suposat costat 'democrata-cristià' o 'social-cristià' del Partido Popular. Com si el PP, el PSOE, el Partit Republicà, el Partit Demòcrata, el Partit Conservador o el Partit Laborista tinguessin més costat que el de fer costat a la classe que representen.
Bé, en tot cas, avui l'entrevisten a El Periódico i ens deixa anar:
"Ara caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit. Jo no tinc cap problema amb els musulmans, em sembla una cosa tan bonica i digna com ser budista o catòlic".
Resulta curiosa la solidaritat aquesta entre cristians i musulmans. Com curioses resulten les amistats que té un Miró i Ardévol entre els lectors de l'Alcorà. Religions que s'han fet la guitza durant tants segles, que han esquinçat la Mediterrània fins a convertir-la en aquesta regió del planeta, avui completament (neo)colonitzada, ara van plegats en cimeres internacionals, on el Vaticà vota amb els més intransigents règims islàmics (Aràbia Saudita, Iran i Pakistan, per aquest ordre).
La persecució contra els musulmans, d'altra banda, qui l'alimenta? La Santa Aliança entre la dreta cristiana nord-americana i els elements pro-israelians domina l'administració nord-americana des de l'any 2001. La suposada persecució i difamació de l'islamisme la generen els 'think tanks' neo-conservadors, cristians, jueus i, oh paradoxa, també alguns ateus i lliure-pensadors. Aquests 'think tanks' situen en el fonamentalisme islàmic la clau de tots els mals i la finestra a la més hòrrida reacció. Prou sabem a on porta l'obscurantisme religiós. Però potser més perillosos que els taliban de torn són els que financen els taliban, amb capital que ha anat sortint de Nova York i d'Islamabad, de Londres i de Riad, de Teheran i...
El senyor Pimentel diu que "caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit". No ho sabem. En tot cas caminem en un món en què, per exemple, ser cristià és perseguit a les Moluques o ser iezidi és perseguit a Mesopotàmia,... i els perseguidors, en aquests exemples, són musulmans.
Els 'think tanks' abans esmentats acostumen a ser molt bel·ligerants contra tot aquell que sospiten que simpatitza amb la 'causa islàmica'. Quan aquesta atitud la troben en un cristià o en un jueu ràpidament salten a la iugular amb l'acusació de 'dhimmi', fent referència a l'estatus que tenen els no-musulmans en els estats islàmics, i que suposadament aquests simpatitzants de l'islamisme assumiran amb alegria en l'adveniment del Califat Islàmic. Aquesta acusació, és clar, amaga una trampa. En el fons fa el joc al debat que centra les pugnes mundials en una pugna entre l'Islam i Israel, i de la qual ningú no podria substreure's. Qui no és pro-israelià, acaba fent conferències 'relativitzadores' del pogrom hitlerià sota la protecció d'un règim islàmic qualsevol, i si no es converteix a l'islam sembla acceptar el destí del 'dhimmi'. Qui no és pro-islàmic, acaba confessant la convicció en el Poble Elegit i assum la condició de 'golem'...
La pugna és una altra. Però per amagar-la ja va bé la religió. A ningú no se li acudiria parlar políticament de Catalunya com a país cristià, o parlar dels Països Cristians, però és ben comú en el llenguatge polític parlar dels països musulmans o del món islàmic. Ens diuen els comentaristes en qüestió que això ho fan perquè l'islamisme és un sistema social i no merament religiós. Això ens ho diuen alhora que defensen que el cristianisme és un sistema merament religiós, oblidant el caràcter de terratinent suprem de l'Església Romana o el mateix fet que encara el seu capdavanter té el rang de 'cap d'estat'. En tot cas, els comentaristes en qüestió alimenten els arguments del fonamentalisme islàmic, basat també en la pertinença indiscutible musulmana (l'apostasia és delicte) de totes les persones dels arbitràriament definits països islàmics (amb l'excepció dels qui siguin pujats per raons familiars en les religions tolerades com el cristianisme, el judaïsme o el mazdeïsme). Si se segueix aquesta lògica el Califat Universal seria qüestió de dècades... I llavors ja veuríem qui seria el perseguit i qui no.
És fàcil desanimar-se veure la capitulació de determinades esquerres davant els embats de l'irracionalisme religiós o metafísic. Sembla com si, des dels anys 1980, s'hagués revertit la corrent històrica llegada de la Il·lustració i ens haguéssim d'enfonsar en una nova barbàrie... La capitulació d'esquerres i d'altres ex-racionalistes davant la religió i fenòmens paral·lels no és casual. La religió serveix per relligar les contradiccions i oposicions entre classes i fornir meravelloses 'unitats de destí': una eina més per alimentar la màquina dels beneficis, i de l'explotació dels 'recursos humans i naturals'. Qui gosarà d'oposar-se a l'explotador si ens diuen que l'ha nomenat el Profeta en persona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada