La incursió militar turca al Kurdistan del Sud

La incursió militar turca al Kurdistan del Sud és una nova etapa en el complex conflicte nacional que viu el Kurdistan i els països veïns.

La República de Turquia és un estat fermament unitari, i que utilitza la llengua turca i la identitat nacional turca com a eines de cohesió ciutadana. Així, hom reconeix les minories religioses, islàmiques i no-islàmiques, però no pas les minories nacionals que es distingeixen per factors lingüístics. És el cas dels kurds, una nació de llengua iraniana, que és majoritària al "sud-oest de Turquia", però també al "nord d'Irak" i a "l'oest d'Iran". No cal dir que l'estat turc i les institucions turques reben el suport d'una part nodrida del poble kurd. Però també hi ha una reivindicació nacional kurda, viva en l'àmbit polític, i que es plasma no tan sols entre els kurds del Kurdistan sinó també entre d'altres nacionalitats del Kurdistan, a més de dins de la comunitat kurda d'Istanbul.

El Partit dels Treballadors de Kurdistan (PKK) i les Forces de Defensa Popular (HPG) menen una resistència armada contra l'ocupació turca del Kurdistan del Nord. Tenen bases militars en territori oficial iraquià, particularment en la Regió Autònoma del Kurdistan i, sobretot, en les àrees vinculades al Partit Democràtic del Kurdistan (afiliat a la Internacional Socialista).

Les relacions entre el Govern Regional del Kurdistan (Kurdistan del Sud) i el PKK-HPG disten molt de ser fluides. Hi ha un compromís tàcit de no agressió, en el benentès que el Govern Regional no interfereixi les activitats no-armades del PKK-HPG en territori oficial turc, i que el PKK-HPG no interfereixi políticament en el Kurdistan del Sud.

A efectes pràctics, doncs, no hi ha una unitat política en tot el Kurdistan. Diferents organitzacions operen en territori turc, iraquià, sirià o iranià, i són comptades les iniciatives que superen aquesta divisió política. Això contrasta amb l'increment de les relacions entre les diferents regions kurdes més enllà de les fronteres oficials. En l'actualitat tan sols hi ha operacions de guerrilla en territori turc, a càrrec del PKK, per bé que la repressió nacional és activa no tan sols de part turca, sinó també iraniana i siriana. A Iran la reivindicació nacional kurda s'ha vinculat de forma creixent en els darrers anys a la reivindicació religiosa sunní front el caràcter constitucionalment xiita de la República Islàmica d'Iran.

També hi ha una especial tensió entre les dues forces polítiques principals del Kurdistan del Sud. D'una banda el Partit Democràtic del Kurdistan, de Barzani, i, de l'altra, la Unió Patriòtica del Kurdistan, de Talabani. Totes dues formacions coincideixen en l'objectiu d'un Kurdistan autònom dins un Irak federal. S'han repartit els càrrecs, de forma que Talabani és president d'Iran (un càrrec sobretot cerimonial), i Barzani és president del Govern Regional.

La 'invasió' de Turquia és tan sols una 'invasió' des del punt de vista dels qui defensen les fronteres actuals. I aquest és el cas de Talabani i Barzani, que han condemnat la 'invasió'. També la vinculen a l'interès de Turquia per controlar els recursos del nord d'Irak: les operacions contra el PKK o la defensa del comunitat turcomana de Mosul i d'altres localitats, seria doncs un pretext.

Els Estats Units han indicat que confien que les operacions turques seran limitades, i ha recomanat que hi hagi una col·laboració per part de les autoritats iraquianes i del Govern Regional.

Certament la posició dels Estats Units ja no gaudeix de la comoditat d'altres temps. L'assalt a l'ambaixada dels Estats Units a Belgrad n'és una mostra. També ho foren, fa uns mesos, les protestes turques contra els debats sobre el genocidi armeni del 1915 al Congrés dels Estats Units. Qüestions locals com la de Kosovo, es presenten amb importants repercusions, en una cadena d'aliances virtuals. Així, per exemple, Turquia i la República Turca de Xipre del Nord van reconèixer Kosovo, mentre Grècia i Xipre del Sud no ho feien. Armènia reconeixia Kosovo, en un gest que podia preludiar el reconeixement armeni de la independència de facto de Nagorno Karabakh, i és per això que Azerbaidjan no ha reconegut la independència de Kosovo. En el cas del reconeixement del genocidi del 1915, Turquia ha trobat el suport impensat d'Israel. En l'actual incursió al Kurdistan del Sud, Turquia es queda més aviat sola, perquè els Estats Units no poden desautoritzar ni Barzani ni Talabani. D'altra banda, una feblesa del govern turc seria aprofitada automàticament pels sectors kemalistes. Pel que fa al conflicte intern del Kurdistan del Nord (entre partidaris de la integració nacional, autonomistes i independentistes, i entre detractors i simpatitzants del PKK), les operacions militars de l'exèrcit turc en territori oficial iraquià poden escalfar encara més els ànims. A Istanbul, les tensions entre les comunitats turca, kurda, armènia i grega sempre es poden escapar de les mans, amb el greuge que qualsevol topada de consideració tindria un ressò global.