El desembre del 2003, Som Ràdio, fou tancada pel Govern Balear de Jaume Matas. Com és lògic el tancament es va recobrir de tota una faramalla d'arguments tècnics, hertzians i jurídics. Però calia ser cec per no veure la realitat: el govern Matas volia desfer-se d'un mitjà potencialment perillós per la seva hegemonia.
Després de sis mesos de proves, Som Ràdio torna ara amb el mateix esperit però, per estalviar-se arguments hertzians, ho fa a través de l'internet.
dissabte, 6 de gener del 2007
dissabte, 30 de desembre del 2006
L'internacionalisme del conseller Maragall
Tornem a coses serioses per poder riure'n. Unes declaracions d'Ernest Maragall que fa de Conseller de Cultura: "Diumenge passat vaig constatar les dificultats d'uns nens d'Olot per fer una presentació pública en castellà en un concurs internacional del Museu de la Ciència". La frase es deia en un context de justificació de l'hora escolar extra de castellà que imposa el govern Zapatero malgrat no disposar de les competències d'educació al Principat, que són de la Generalitat de Catalunya. O sigui, que el govern Montilla no tan sols accepta les imposicions del govern Zapatero (el mateix que amaga equatorians desapareguts), sinó que a més les aplaudeix. Així es demostra que el Tripartit 2.0 no és més que una Comissaria del Reich. El vicepresident Degrelle ja pot gaudir de moquetes i de cotxes oficials, ja... Ara, era previsible: votar Esquerra surt Carod.
Tornem a Maragall. El nét de Joan Maragall pateix pel fet que a Olot encara hi ha nens que no tenen el castellà com a llengua primera. La solució, aparentment, és que facin més castellà a l'escola. En realitat la solució que tenen en l'agenda els progressistes cosmopolites del Tripartit 2.0 és promoure la repoblació (en eufemisme: immigració) d'Olot amb ciutadans de les repúblicas hijas. El mateix feia Stalin: buidava Txetxènia de txetxens i omplia Bielorrúsia de tàrtars. Aquesta és l'Endlösung que avui comparteixen pràcticament tots els governs europeus... contra els pobles d'Europa.
I tornem al comentari de Maragall. Quina mena de concurs internacional es fa en llengua castellana? Per què no es feia el concurs internacional en anglès? Per una raó molt senzilla: els nens d'Olot, com els de Sant Adrià, no és que haguessin tingut dificultats lèxico-fonètiques en fer la presentació en anglès. No, directament no l'haurien pogut fer. Però ja els hi convé aquesta ignorància als consellers Maragalls: un poble desarrelat i sumiso és encara més manegable si no coneix cap altra llengua internacional que la de Zapatero.
Tornem a Maragall. El nét de Joan Maragall pateix pel fet que a Olot encara hi ha nens que no tenen el castellà com a llengua primera. La solució, aparentment, és que facin més castellà a l'escola. En realitat la solució que tenen en l'agenda els progressistes cosmopolites del Tripartit 2.0 és promoure la repoblació (en eufemisme: immigració) d'Olot amb ciutadans de les repúblicas hijas. El mateix feia Stalin: buidava Txetxènia de txetxens i omplia Bielorrúsia de tàrtars. Aquesta és l'Endlösung que avui comparteixen pràcticament tots els governs europeus... contra els pobles d'Europa.
I tornem al comentari de Maragall. Quina mena de concurs internacional es fa en llengua castellana? Per què no es feia el concurs internacional en anglès? Per una raó molt senzilla: els nens d'Olot, com els de Sant Adrià, no és que haguessin tingut dificultats lèxico-fonètiques en fer la presentació en anglès. No, directament no l'haurien pogut fer. Però ja els hi convé aquesta ignorància als consellers Maragalls: un poble desarrelat i sumiso és encara més manegable si no coneix cap altra llengua internacional que la de Zapatero.
L'explosió controlada fora de control
Parlar de l'Espanya de Zapatero espanyolitza. Espanyolitza i zapateritza, que és encara pitjor. No obstant això dues ratlles sobre l'atemptat de la T4 de Barajas. Aquest matí l'explosió de la furgoneta havia estat "controlada", és a dir que se l'havia fet explotar a partir de la informació del comunicant que també n'havia reivindicat l'autoria d'ETA. A mesura que passen les hores es fa evident que hi ha hagut dues víctimes mortals. Com ho resol el govern? Molt senzill, diu que són desapareguts. Com ho resolen els mitjans de comunicació? Repeteixen els termes de ZP i corregeixen les primeres informacions del matí: ara, hores després de l'atemptat, se'ns diu que l'explosió no ha sigut controlada. És com viure a 1984. També a 1984 hi havia una Brotherhood que feia sabotatges per tot arreu. I qui hi havia darrera de la Brotherhood en realitat en la novel·la orwel·liana?
PS. Les darreres enquestes fetes a la Pell de Brau mostraven com la gent puntuava la immigració, l'atur i l'habitatge com a problemes més importants que el terrorisme.
PS. Les darreres enquestes fetes a la Pell de Brau mostraven com la gent puntuava la immigració, l'atur i l'habitatge com a problemes més importants que el terrorisme.
divendres, 29 de desembre del 2006
Latinos i romans
Avui és divendres i toca repartiment del setmanari "Latino". Quina ha estat l'evolució de coses que fa que un nascut a una ciutat fundada en la llatinitat i que parla una llengua neollatina quedi exclòs del "latino" a que fa referència la capçalera del setmanari? Els mateixos repartidors del diari l'allarguen no de forma "indiscriminada" sinó preferentment a persones d'aspecte llatinoamericà. I això d'aspecte llatinoamericà vol dir, ras i curt, persona d'origen preferentment amerindi. La qüestió no aniria a més si no fos pel fet que en la pròpia llengua catalana cada vegada es tendeix més a identificar el gentilici "llatí, ina", amb persones amb aquest substrat etno-antropològic.
Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.
A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.
A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).
En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.
Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.
Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.
És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.
En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.
D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.
Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".
Burxar en el passat ens mostrarà l'evolució del gentilici i els moviments del seu camp semàntic. No ens endinsarem, però, gaire més enllà del segle VIII a.C. Llavors trobem que llatí (latinu) és el nom amb el qual es designa un poble itàlic, que viu en la regió coneguda com a Laci (Latiu). La llengua d'aquest poble rep el nom corresponent de llatí (lingua latina). A partir del segle VI a.C. i, de forma accelerada des del segle IV a.C., la ciutat més populosa del Laci, Roma, s'imposa a les seves rivals llatines. És simptomàtic que, ja ben entrat el segle I a.C., encara subsistís la distinció entre una ciutadania de primera (la ciutadania romana) i una de segona (la condició llatina), complementada per una de tercera (els socii, és a dir els itàlics no-llatins). La puixança de Roma arraconaria les denominacions de Laci i de llatí. No obstant, la denominació de lingua latina va sobreviure, i per això encara parlem de llatí i de llengües neollatines.
A mesura que l'Imperi Roma es consolida com a unitat, és la denominació de romà (romanu) i no la de llatí, la que s'estén per referir-se a tots els seus súbdits. En aquest sentit, després de la caiguda de l'Imperi d'Occident, els súbdits de l'Emperador de Constantinopla (Nova Roma, Bizanci) seran coneguts com a romanoi, malgrat que la majoria d'ells eren de cultura i de llengua helèniques.
A Occident, malgrat els successius intents de restauració de l'Imperi, es perd la unitat política i per tant l'ús civil del terme romanus. No obstant això, l'Església d'Occident es fa dir Romana (i no llatina) i la litúrgia unificada que comença a dinfondre's en el segle VIII es fa dir també romana (tot i que, més tard hom s'estimarà més dir-ne rite llatí).
En el cas de la denominació de la llengua, s'alternen les denominacions de "romà" i de "llatí". Per això als Alps hom pot parlar de rumantsch (parlat als Grisons, etc.) i de ladin (parlat a la Dolomítia, etc.), per referir-se a dos idiomes retoromànics des del punt de mira dels germanòfons. Fins i tot hom tendirà a utilitzar el mot latinus per referir-se a la llengua escrita i estandarditzada i el mot romanus (romanç) per indicar la llengua parlada (vulgar), regionalment diversa.
Ja hem dit que en l'Edat Mitjana s'esdevé una paradoxa: els romanoi (tret dels valacs) no parlen llengües llatines, mentre que els occidentals són coneguts genèricament com a francs (malgrat que la immensa majoria parlen llengües llatines). És retrospectivament que hom utilitzarà el terme romànic, en contradistinció amb gòtic, per assenyalar l'art més continuïsta de l'Alta Edat Mitjana: una simplificació, car la revolució gòtica implicà tant els països de llengua alemanya com els de llengua romànica.
Si ens situem en el segle XIX, la dualitat llatí-romà es veu enterbolida per l'associació del terme romà amb l'Església Catòlica en general, i els papes en particular. Així, mentre els alemanys protestants, que no feien aquesta associació, parlen de "romanischen landern", anglesos i francesos s'estimen més d'utilitzar l'expressió "Latin countries" o "pays latins". Encara avui es mantenen formes duals de preferència variable: llengües (neo)llatines/llengües (neo)romàniques, llatinitat/romanitat.
És en aquesta mateixa època on s'introdueix el terme Llatinoamèrica o Amèrica Llatina. Es tracta bàsicament d'un eufemisme per substituir l'alternativa d'Hispanoamèrica o Amèrica Espanyola. I és l'eufemisme que més ha reeixit, tot superant l'alternativa d'Iberoamèrica. Amèrica Llatina inclou tant les repúbliques de llengua espanyola (o castellana) com Brasil, si bé queden exclosos els països caribenys de llengua francesa (o, més ben dit, créole), així com el Québec. En el cens dels EUA encara es parla d'Hispanics per referir-se a les persones de llengua familiar o ancestral espanyola, però és qüestió de temps que s'imposi la definició favorita de Latinos.
En el segle XX, la denominació de romà ha anat perdent pistonada si no és dirigida directament i exclusiva als actuals habitats de la VRBS. Fa més de cent anys, Charles Maurras proclamava que era "de Martigues, provençal, francès, romà i humà". La Guerra del 14 va provocar una febrada francòfila que sovint proclamava un "patriotisme llatí", sota el qual hom volia implicar els estats italià i espanyol en la guerra contra els "imperis centrals" germànics: Itàlia, efectivament, entraria en la guerra el 1915 com a aliada de França, i el rei Alfons XIII va haver d'abandonar les aspiracions d'entrar-hi al costat dels alemanys.
D'aquell patriotisme llatí queda únicament potser la Unió Llatina, fundada el 1954. La realitat ulterior ha refermat l'europeïsme basat en l'eix franco-alemany, i ha diluït relativament els lligams entre les metròpolis llatines i les ex-colònies independitzades. Paral·lelament el terme Latin, tal com s'utilitza en els països anglòfons s'ha deseuropeïtzat. D'entrada es referia a persones originàries de l'Europa Llatina (p.ex. Rodolfo Valentino com a latin lover) o a persones d'ascendència majoritària europea procedents de l'Amèrica Llatina. L'augment de la immigració mexicana i mesoamericana als Estats Units, amb una component indígena majoritària, ha fet que el mot "llatí" s'associi ara amb un patró físic no-europeu (pensem en els Latin Kings, etc.). El fenomen de la deseuropeïtzació d'aquesta denominació es veu reforçat ara amb la immigració sud-americana a Europa, que es reclama sovint latina.
Potser doncs, haurem de fer com Maurras, i prescindir del mot llatí (que, al capdavall, és majoritàriament un "rescat" decimonònic), per dir que "som romans".
dissabte, 23 de desembre del 2006
L'Imperi Persa, la Unió Europea i el multilingüisme
L'Imperi Persa, llegim al Llibre d'Ester, tenia 127 províncies i abastava des de l'Índia a Etiòpia. La Unió Europea té 26 estats i abasta des d'Irlanda fins a Eslovàquia. El rei Asuer gestionava el plurilingüisme del seu imperi d'aquesta manera:
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.
La Unió Europea també gestiona el seu plurilingüisme. Fins i tot ho fa d'una manera més sistemàtica que no Asuer. En la frase anterior no queda clara si a cada província li correspon una llengua, si hi ha llengües que es parlen en més d'una província, o si hi ha províncies multilingües. A la Unió Europea totes aquestes coses són més clares. Com clara era la Constitució Europea (ara per ara, rebutjada) quan feia un llistat de llengües "oficials" on no hi era el català. La cosa era ben simple, o el català tenia rang "oficial" o no el tenia.
I no el té. I com que no el té llegim a Eurotribune, que el català no figurarà en les felicitacions nadalenques de les institucions europees. Sí que hi figurarà el gaèlic, l'estatus del qual fou esperonat per la reivindicació catalana de fa un parell d'anys (que posà el govern irlandès contra les cordes). També hi figuraran el romanès i el búlgar, perquè la Unió Europea s'annexiona l'1 de gener del 2007 Romania i Bulgària.
El llibre d'Ester acaba així:
Es va escriure als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura.
La nostra Ester, en canvi, fa figa. Per comptes d'allitar-se amb el rei Asuer, es conforma amb el sàtrapa Zapatero i amb el sàtrapula Montilla.
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que cada home afermés la seva autoritat a casa seva, i que això fos divulgat en la llengua de cada poble.
La Unió Europea també gestiona el seu plurilingüisme. Fins i tot ho fa d'una manera més sistemàtica que no Asuer. En la frase anterior no queda clara si a cada província li correspon una llengua, si hi ha llengües que es parlen en més d'una província, o si hi ha províncies multilingües. A la Unió Europea totes aquestes coses són més clares. Com clara era la Constitució Europea (ara per ara, rebutjada) quan feia un llistat de llengües "oficials" on no hi era el català. La cosa era ben simple, o el català tenia rang "oficial" o no el tenia.
I no el té. I com que no el té llegim a Eurotribune, que el català no figurarà en les felicitacions nadalenques de les institucions europees. Sí que hi figurarà el gaèlic, l'estatus del qual fou esperonat per la reivindicació catalana de fa un parell d'anys (que posà el govern irlandès contra les cordes). També hi figuraran el romanès i el búlgar, perquè la Unió Europea s'annexiona l'1 de gener del 2007 Romania i Bulgària.
El llibre d'Ester acaba així:
Es va escriure als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura.
La nostra Ester, en canvi, fa figa. Per comptes d'allitar-se amb el rei Asuer, es conforma amb el sàtrapa Zapatero i amb el sàtrapula Montilla.
divendres, 15 de desembre del 2006
La dreta europea dividida entre la judeofília i la islamofília
La conferència d'aquesta setmana a Iran sobre "la revisió de l'Holocaust" mostra un seguit de coses de la dreta europea. En un extrem hi ha els judeòfils que equiparen historiadors revisionistes amb els botxins reals. En l'altre extrem hi ha els islamòfils que beneeixen el president Ahmadinejad per "rentar la imatge" dels nacionalismes europeus. Ja és ben simptomàtic que una dreta que ens parla tothora dels valors tradicionals de la "civilització occidental" (greco-llatino-cristiano-cèltico-germano-eslava) visqui ara amb una dependència ideològica, els uns de l'Estat d'Israel i els altres de la República Islàmica d'Iran. Els judeòfils, és clar, ho justifiquen tot dient que l'herència cristiana és "judeo-cristiana". Els islamòfils tenen dues línies d'argumentació: o bé presenten l'islam com una altra civilització a respectar des de la distància, o bé consideren l'islam com una religió que hauria servit millor que el "judeo-cristianisme" els valors (masculins i bèl·lics) de la "civiltizació occidental".
En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.
És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.
La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.
A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.
En línies generals, islamòfils i judeòfils són, respectivament, judeòfobs i islamòfobs. Pels primers, el sionisme no és un moviment que pretengui mantenir un estat jueu, sinó que l'identifiquen amb una conxorxa mundial per corcar, alhora, la Cristiandat i l'Islam. Pels segons, la conxorxa mundial la protagonitzarien els islamistes, decidits a convertir Europa en un raval islàmic (Euràbia). Resulta curiós com els "discursos d'odi" d'islamòfobs i judeòfobs coincideix en la forma malgrat tindre objectius diametralment oposats.
És als Estats Units on la polarització és més marcada, si bé amb un domini aclaparador dels judeòfils. A l'Europa originària la polarització no es deixa notar tant, però Déu n'hi do les mostres de dicotomia islamofília-judeofília que traspua la premsa de casa nostra, particularment pel que fa a la descripció de la situació de Palestina-Israel.
La lògica d'islamòfils-judeòfils es du a viaranys estranys. Els actuals judeòfils coincideixen ideològicament amb els antisemites històrics: rebuig de sistemes de pensaments progressius, menyspreu a les llibertats civils en nom de la "seguretat", etc. I els actuals islamòfils no saben com combinar la seva defensa d'una Europa europea amb la cerca d'aliances amb un islamisme polític avui ja plenament instal·lat a totes les grans urbs europees del continent i d'ultramar.
A poc que es grati, la coberta islamofílica-judeofílica salta. Darrera hi ha la topada entre dos sectors de la burgesia euro-americana, que s'expressen políticament a través del neoconservadurisme (i les seves versions neoliberal, de vegades amb disfressa social-liberal) i del paleoconservadurisme (i les seves versions més o menys "llibertàries"). Tampoc no és que aquests sectors siguin totalment contradistints, car la combinació de proteccionisme en uns sectors i "liberalisme" en d'altres és el pa de cada dia dels governs a banda i banda de l'Atlàntic. Al capdavall tot es redueix al fet que uns (els neoconservadors) tinguin menys recança a lliurar-se dels farcells que fan tendir a la baixa les taxes de benefici empresarial i financer, mentre que els altres (els paleoconservadors) pateixen una mica en pensar que a alguns d'aquests farcells els hi havien agafat un cert carinyo. Entre els farcells va la classe treballadora europea, que no és poc.
dijous, 14 de desembre del 2006
Bèlgica: 176 anys no són pas tants
La independència de "Bèlgica", el 1830, es va deure a una acumulació d'interessos. Això sí, fou el resultat de l'autodeterminació d'un conjunt de regions dels Països Baixos, de majoria catòlica, algunes de llengua baix-alemanya (neerlandesa), d'altres de llengua francesa, i totes elles caracteritzades per un incipient dinamisme industrial. És evident que a Anglaterra, àrbitre de la situació, ja no li agradava la visió d'un Regne Unit dels Països Baixos que volgués fer la seva. I tampoc no volia que les regions meridionals del Regne, cas d'haver de trencar amb els Països Baixos, volguessin "reintegrar-se" al Regne de França. Bèlgica nasqué d'un compromís intern i extern, entre catòlics i liberals, entre anglesos i prussians, entre holandesos i francesos.
El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.
Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!
El francès com a llengua internacional no pararia de recular al llarg del segle XIX. El renaixement flamenc faria de l'estat belga un estat bicomunitari (tricomunitari, després del reconeixement dels territoris "alemanys" annexionats després de la Primera Gran Guerra). Tres regions i tres comunitats marquen l'estat belga contemporani. Les concessions als flamencs cercaren des d'antuvi impedir la independència de Flandes (o la reunificació amb els "Països Baixos lingüístics"). I així el Flandes actual, molt més dinàmic que la Valònia actual, viu la paradoxa de viure en un estat on la majoria ètnica és nacionalment oprimida. Els han mig arrabassat Brussel·les, els il·legalitzen partits i els acusen per tot de xenòfobs, etc. Amb el pan-neerlandesisme i el pan-germanisme com a rerefons minoritaris, l'opció independentista pren força. La resposta de l'estat belga (de Valònia, bàsicament) és promoure la imatge de la monarquia ("el rei dels belgues") i de la selecció de futbol, potser els únics referents identitaris de la Bèlgica dels nostres dies. L'altra argument dels que volen mantenir l'estat belga és que, al capdavall, en el marc del Benelux i en el marc de la Unió Europea, i amb l'existència d'una autonomia regional per a Flandes i una comunitat nacional pels flamencs de Flandes i de Brussel·les, no té sentit modificar fronteres estatals. Traduït: els flamencs del 1830 tingueren un dret que ara no tenen el 2006.
Per això és saludable veure les reaccions que ha generat una docu-ficció del canal RTFB. Em recorden a les reaccions del PSOE espanyol davant de la proposta del BNG gallec que Galícia tingués la mateixa hora que la resta de Portugal. Per ells, les fronteres valen més que les persones... I després es diuen "ciutadans"!!!
divendres, 8 de desembre del 2006
Una mirada als passats (Dies d'agost, Marc Recha)
A Dies d'agost (2006), Marc Recha (*l'Hospitalet de Llobregat, 1970) fa un retrat d'un viatge fet amb el seu germà, David, el calorós estiu del 2003. Marc treballava llavors amb el material recopilat (gravacions, entrevistes) al voltant de la figura de Ramon Barnils (Sant Cugat del Vallès, 1940-Reus, 2001). Per Recha, les amistats de Barnils eren com una calaixera on cada calaix era connectat amb alguns altres. Recha, que fa el viatge per desconnectar amb el projecte s'hi veurà obligat repetidament a tornar-hi. Així, els dies d'agost rememoraran passats anteriors: els darrers mesos de la vida de Barnils a Cabra del Camp, el Barnils madur dels anys 1990, el Barnils dels anys 1960 i 1970, anarquista i independentista. Però la remuntada (o la davallada) pel passat no s'atura. Entre els interessos comuns de Barnils i el jove Recha i, de fet, allò que més li atreia del periodista, era el record d'un passat diferent: el de la combativa classe treballadora dels anys 1920 i 1930, el d'una Catalunya ascendent que serien derrotades en la Guerra del 36. I les restes de la batalla decisiva d'aquesta guerra encara les poden tocar els dos germans i les diferents persones que trobaran en aquell tòrrid mes d'agost. De la banda sonora destaquen cançons de Clara Andrés i Françoiz Breut.
L'orwel·liana Ordenança pel Civisme imposa 7.050 € de multa per un mural
L'Ordenança pel Civisme impulsada pel tripartit barceloní té moltes cares. Una d'aquestes, potser no la més sinistra, és la repressió contra la llibertat d'expressió. Una repressió que, lògicament, va adreçada a aquelles expressions que són del gust dels pontífexs del civisme de la Plaça Sant Jaume. De la mateixa manera que al 1984, IngSoc podia voler dir qualsevol cosa (i, sobretot, la submissió al règim establert), a la Barcelona del 2006 civisme vol dir exactament acceptació acrítica i sumisa. I de la mateixa forma que al 1984, tota dissidència era qualificada de thoughtcrime, també a la Barcelona del 2006 el mot clau és incivisme. Així l'equip d'Hereu desqualifica d'entrada tota contestació: se'n diu que té "formes incíviques", i si no les té se'n diu que té "aspiracions incíviques".
Podem així entendre l'escaigut recentment a la Vila de Sants, una de les poblacions annexionades al municipi barceloní. El darrer dissabte de novembre, sis persones foren multades amb una quantia de 7.050 € per repintar un mural. De res no serveix l'argument que en aquella paret hi ha hagut murals des de fa anys, perquè l'argument definitiu de la multa és el contingut del mural (la defensa de Can Vies). Si el mural hagués dit, per exemple, "Glòria eterna al Company-President Zapatero i a l'Aliança de Civilitzacions", els 7.050 € haurien passat de multa a subvenció.
Podem així entendre l'escaigut recentment a la Vila de Sants, una de les poblacions annexionades al municipi barceloní. El darrer dissabte de novembre, sis persones foren multades amb una quantia de 7.050 € per repintar un mural. De res no serveix l'argument que en aquella paret hi ha hagut murals des de fa anys, perquè l'argument definitiu de la multa és el contingut del mural (la defensa de Can Vies). Si el mural hagués dit, per exemple, "Glòria eterna al Company-President Zapatero i a l'Aliança de Civilitzacions", els 7.050 € haurien passat de multa a subvenció.
dimecres, 6 de desembre del 2006
Baròmetre d'hivern de la Generalitat de Catalunya
Ahir els diaris publicaven els resultats del baròmetre d'hivern que realitzen els serveis estatístics de la Generalitat de Catalunya. Per exemple s'incloïa una llista dels principals problemes que pateix el Principat segons la percepció subjectiva dels enquestats. El que no publicaven era aquest doble gràfic on es desglossen dins de la mostra 5.000 persones enquestades, unes 555 amb responsabilitats polítiques a institucions del Principat i als sis partits amb representació parlamentària. Aquesta forma de presentar les dades permeten de veure una diversitat en la percepció de les problemàtiques entre "ciutadans" i "polítics". Vegem-ho:
dilluns, 4 de desembre del 2006
Tres metròpolis i quatre perifèries
En un article publicat al webzine de Monthly Review, Dennis Redmond analitza les dades econòmiques dels 200 estats reconeguts internacionalment per elaborar les claus geopolítiques del moment present. Per Redmond, l'era del superimperialisme nord-americà començaria a fer fallida, com mostrarien les evolucions econòmiques de l'imperialisme europeu i de l'ascendent imperialisme asiàtic. Redmond dibuixa un món dividit en tres metròpolis (Nord-amèrica, Europa i Àsia Oriental), cadascuna amb una semiperifèria associada. A banda queden quatre perifèries que no presenten uns lligams inequívocs amb cap de les tres metròpolis. L'esquema de Redmond passa certament per alt les pugnes en cadascuna de les metròpolis, i no contempla el caràcter perifèric de bona part de les economies regionals assignades a aquestes categories. Però com que les línies de fractura de les imminents rivalitats imperialistes es basaran a grans trets en el control dels recursos de les quatre perifèries, el mapa que en resulta és interessant.
Cliqueu en el mapa per ampliar-lo
diumenge, 3 de desembre del 2006
Els Mossos de Saura bloquegen l'entrada d'aigua i d'aliments a Can Ricart
Segons sembla Joan Saura hauria instruït en una primera reunió amb la cúpula dels Mossos d'Esquadra que cal endurir l'acció policial contra l'okupació. Això s'ha manifestat avui amb la decisió dels Mossos d'Esquadra d'introduir mesures per impedir l'entrada d'aigua i aliments a Can Ricart, ocupat pel col·lectiu La Makabra. La premsa afí al Tripartit 2.0, en aquest mateix sentit, ha repetit l'abstrús argument que "l'okupació és una befa als ciutadans que paguen lloguers, hipoteques i/o contribucions". També és curiós que aquesta premsa que ara celebra l'entronització de Montilla, "alerti del fet que gran part del col·lectiu okupa de Barcelona d'altres parts de l'estat i de l'estranger". D'això se'n diu "xenofòbia condicional". Una altra història és que el cosmopolitisme dels seguidors de Manu Chao sigui un aliat inconscient de l'agressió imperialista contra els pobles: en tot cas ni Saura ni els Mossos d'Esquadra ni el Periódico són els més indicats per parlar en aquest sentit.
Befes als ciutadans a banda, qui sí va poder entrar a Can Ricart i tindre contacte amb els "okupes", fou Miloon Kothari, relator especial de Nacions Unides sobre Habitatge. Segons anuncià Khotari en el seu report, que cobrirà "l'estat espanyol" (marc de destí en l'universal per relators, okupes i tripartits), es denunciarà el pes elevat que el sector immobiliari té en l'economia espanyola, el fet que un 25% de la població no tingui accés a un habitatge propi o que la llei desempari les víctimes de l'extorsió immobiliària ("mobbing" fa més fi).
- Comunicat de "La Makabra i més" (Liberinfo)
Befes als ciutadans a banda, qui sí va poder entrar a Can Ricart i tindre contacte amb els "okupes", fou Miloon Kothari, relator especial de Nacions Unides sobre Habitatge. Segons anuncià Khotari en el seu report, que cobrirà "l'estat espanyol" (marc de destí en l'universal per relators, okupes i tripartits), es denunciarà el pes elevat que el sector immobiliari té en l'economia espanyola, el fet que un 25% de la població no tingui accés a un habitatge propi o que la llei desempari les víctimes de l'extorsió immobiliària ("mobbing" fa més fi).
- Comunicat de "La Makabra i més" (Liberinfo)
dissabte, 2 de desembre del 2006
La consellera Tura suggereix connexions d'ICV-EUiA amb organitzacions criminals
El Tripartit 2.0 es va constituir el dimecres passat. L'endemà mateix la consellera de Justícia Montserrat Tura deixava anar unes declaracions sucoses. Tura, que en l'anterior legislatura havia estat consellera d'Interior, blasmava la decisió de Montilla de cedir aquest departament a Joan Saura (ICV). Segons Tura és una imprudència cedir una conselleria que gestiona "informació confidencial" a ICV-EUiA. Els responsables d'Iniciativa han volgut treure ferro a les declaracions, i Montilla s'ha limitat a amonestar-la.
Com es poden interpretar les declaracions de Tura? Hi hauria bàsicament dues possibilitats:
a) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments de solidaritat internacional" podria aprofitar la posició de Saura per passar informació a l'anomenat "terrorisme internacional".
b) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments interculturalistes" podria passar informació "confidencial" a les anomenades "màfies de l'Est, de Sud-amèrica o africanes".
Tant la primera opció com la segona opció respondrien a una mateixa mentalitat que voldria criminalitzar indiscriminadament nacions senceres del planeta i comunitats nacionals senceres que viuen al nostre país. ICV-EUiA es veurà obligada a triar si les tensions socials augmenten o si la "propaganda negra" condueix a xocs violents intercomunitaris, perquè no podrà formar part d'un govern que ataqués (verbalment o físicament) als seus militants de base que treballen en moviments populars.
PD. L'aliança entre Blogger i Google ha produït un descens notable de la qualitat dels blogs hostatjats a "blogspot.com". Per això la freqüència de posteig i la longitud dels posts s'haurà d'escurçar obligatòriament. Sense que se li pugui comparar amb el desaparegut "Cibernautes", "Blocat" queda ara com una de les poques eines per construir i hostatjar blocs amb una mica de dignitat.
Com es poden interpretar les declaracions de Tura? Hi hauria bàsicament dues possibilitats:
a) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments de solidaritat internacional" podria aprofitar la posició de Saura per passar informació a l'anomenat "terrorisme internacional".
b) ICV-EUiA per les seves connexions amb "moviments interculturalistes" podria passar informació "confidencial" a les anomenades "màfies de l'Est, de Sud-amèrica o africanes".
Tant la primera opció com la segona opció respondrien a una mateixa mentalitat que voldria criminalitzar indiscriminadament nacions senceres del planeta i comunitats nacionals senceres que viuen al nostre país. ICV-EUiA es veurà obligada a triar si les tensions socials augmenten o si la "propaganda negra" condueix a xocs violents intercomunitaris, perquè no podrà formar part d'un govern que ataqués (verbalment o físicament) als seus militants de base que treballen en moviments populars.
PD. L'aliança entre Blogger i Google ha produït un descens notable de la qualitat dels blogs hostatjats a "blogspot.com". Per això la freqüència de posteig i la longitud dels posts s'haurà d'escurçar obligatòriament. Sense que se li pugui comparar amb el desaparegut "Cibernautes", "Blocat" queda ara com una de les poques eines per construir i hostatjar blocs amb una mica de dignitat.
dimarts, 28 de novembre del 2006
Fan pagar a la família d'una víctima d'agressió nazi la meitat de les costes del procés
A la Xina fan pagar el preu de la bala amb la qual maten els condemnats a mort als familiars. A Barcelona, ahir, un tribunal espanyol va condemnar els familiars d'una víctima d'una agressió neonazi a pagar "el 50% de les costes del procés". Aquesta decisió es justifica perquè el senyor jutge va considerar una "temeritat" que l'acusació particular del procés sostingués que Roger fou assassinat.
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.
El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.
La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).
Assassinat o occit, Roger va caure ferit a les Festes de Gràcia del 2004. El crim tenia una clara motivació política: l'autor i els seus acompanyants cridaven consignes neonazis. La premsa d'aquells dies arribà a justificar el crim sota la premisa que Roger i els seus acompanyants eren okupes.
Roger va quedar en coma i va morir uns quants mesos després. El seu agressor fou llavors acusat d'assassinat, no tan sols per l'acusació particular sinó també per la fiscalia.
El jurat ha considerat finalment Aitor culpable d'homicidi. El jutge l'ha condemnat a 11 anys (la pena mínima era de 10 anys), però amb l'esperança d'un indult. Si no arribés l'indult, Aitor no podria deixar la presó fins d'aquí 5 o 6 anys. Tot plegat, haurà sortit més malparat que els botxins xinesos.
La indemnització per l'homicidi s'ha computat amb el barem habitual per les víctimes d'accidents de trànsit. En total, la família rebrà 90.000 €. Una quantitat que no servirà ni per cobrir els costos dels sis mesos que Roger va passar a l'hospital abans de morir (91.000 €).
dissabte, 25 de novembre del 2006
Casp II: Estrena el 28 de novembre
Amb José Montilla com a "Ferran d'Iznájar", Carod-Rovira com a "Sant Vicent Febrer" i Joan Saura com a comte de Cardona, "Casp II" és un thriller polític que actualitza amb una ironia escatològica els esforços que Catalunya ha fet per deixar de ser-ho durant les darreres seixanta dècades sense reixir-ne... de moment. Artur Mas convenç en el seu paper del "Dissortat", però Felip Puig sobreactua quan diu allò de "Fill meu, o rei o res", de forma que en aquestes seqüències el film es transmuta involuntàriament en un drama pitarresc. Cal felicitar sens dubte el departament de vestuari i de maquillatge, així com l'assessor lingüístic i co-guionista Andreu Buenafuente. El 3% de la recaudació de la taquilla es destinarà a finalitats d'interès social no-nacional
diumenge, 19 de novembre del 2006
El terratrèmol de divendres va tindre Lorda com a epicentre
Quines coses! El divendres al vespre vaig notar una sacsada breu però sostinguda. Fa pocs minuts (diumenge) n'he notat un altre. Avui dia per saber si això és un terratrèmol o si és el veí entusiasta del bricolatge res millor que consultar la web de l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), amb un servei de sismologia de provada aptitud.
Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...
Del terratrèmol de divendres ens podem fer un mapa, veure els registres de diferents sismògrafs, i entendre com es calcula la magnitud (que va resultar de 5,1). Tot i que va depassar l'escala necessària per quedar registrat a les llistes de la USGS, no hi figura. No serà una senyal sobrenatural de la Mare de Déu, ella que a Lorda parlava en dialecte lordetà, per avisar-nos dels perills que còrrer la llengua occitana-catalana en mans del Tripartit 2.0? Fet i fet, la CAL "demana que Esquerra no cedeixi la direcció de Política Lingüística en el nou Govern". Potser caldria demanar que es deixi la Política Lingüística en mans de la Mare de Déu, ella de les poques que no es proclama ciutadana del món...
El mapatxe Carod compara Mas amb AMLO
Josep Lluis Carod-Rovira, cap visible de l'agrupació zapaterista ERC, va fer ahir unes declaracions sorprenents. Va dir "Som a Catalunya i no pas a Mèxic" i "això és Europa". La segona frase, certament, podria semblar una bernatada si no fos perquè gran part de Catalunya és cada vegada menys europea. La primera frase sembla també lògica: Catalunya és Catalunya, Mèxic és Mèxic, etc. Però no és una frase innocent en boca d'algú que fa president de la Generalitat a un ex-ministre espanyol i que tàcitament assumeix que "Som a Espanya".
Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.
La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.
Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.
AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.
AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".
Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.
Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.
Lligams:
- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.
- Convención Nacional Democrática.
- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.
Situem les frases en context. Fa uns mesos va haver-hi eleccions presidencials a Mèxic, on guanyà per un estretíssim marge Andrés Manuel López Obrador. El candidat panista Felipe Calderón, però, fou declarat vencedor. Des de llavors no han fet més que ploure les evidències d'una adulteració electoral on els dirigents priistes corruptes haurien afavorit Calderón.
La comparació entre Mèxic i Catalunya no és forassenyada. A Mèxic el sistema d'elecció presidencial és formalment democràtic: un ciutadà, un vot, i guanyà el candidat amb més vots. Una altra cosa és que hi hagi adulteracions. A Catalunya el sistema d'elecció presidencial és indirecte: trien el president els diputats del Parlament. A mig camí hi ha el sistema israelià: els ciutadans elegeixen directament el primer ministre, però és davant del Parlament que aquest haurà de treure endavant el seu govern.
Carod diu que cal "respectar primer la llibertat i la democràcia", un discurs, per cert, similar al sostingut pel PAN i el PRI. Tot és relatiu. Les llistes electorals amb més vots foren les de CiU, no les del PSOE. Però d'altra banda ja hem dit en un post anterior que ERC i ICV-EUiA formen part de la Unió Zapaterista. I és un fet que la Unió Zapaterista va superar amb escreix en nombre de vots i de diputats CiU.
AMLO es va proclamar aviat "president legitim". I ara juga amb el "poder dual", tot mantenint la participació del PRD i dels seus aliats en els organismes constitucionals, i aixecant estructures paral·leles, de caire simbòlic.
AMG, Artur Mas i Gavarró, ha estat denominat "l'altre president" per dirigents de CiU com ara Felip Puig. Dir altre significa reconèixer que el president serà José Montilla, el màxim dirigent de la Unió Zapaterista-Entesa Nacional de Progrés. Mas no aixecarà cap estructura paral·lela. Més encara, ha renunciat a ser formalment "cap de l'oposició".
Si entre AMLO i AMG els paral·lelismes s'exhaureixen aviat, no s'esdevé el mateix amb Calderón i Montilla. Els dos es presenten amb un discurs messiànic de legitimitats democràtiques, amb un estil més propi d'una teocràcia que d'un govern representatiu. Calderón pot dir-se president d'acord amb els resultats oficials de les eleccions. En canvi, Montilla tan sols pot dir-se president legítim si assumeix que tots els votants d'ERC són tan botiflerots com JLCV.
Més dades? Podríem pensar en el fet que el PRI i el PSOE són membres de la mateixa Internacional Socialista. Podríem demanar-nos què feia el PRD i AMLO quan començà l'ocupació militar de Oaxaca. Calderón, al capdavall, sap que ni l'entorn d'AMLO ni els zapatistes (que no zapateristes) de La Otra Campaña suposen, ara per ara, cap amenaça apreciable. Més li preocupa els possibles avenços d'una Asamblea Popular de los Pueblos de México, que sí planteja realment la qüestió del poder. Però això és una altra història.
Lligams:
- Página Oficial de Andrés Manuel López Obrador.
- Convención Nacional Democrática.
- Frente Amplio Progresista (FAP), integrat pel Partido de la Revolución Democrática (PRD), Partido del Trabajo (PT) i Convergencia.
dissabte, 18 de novembre del 2006
Esquerra i Iniciativa, dues potes del PSOE
Fins fa poc algunes publicacions de l'esquerra independentistes encara utilitzaven l'expressió esquerra nacional per referir-se a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). És aquesta expressió correcta si s'interpreta aquestes dues forces polítiques com la fase parlamentària d'uns sectors socialment progressius i nacionalment emancipadors? Per respondre aquesta qüestió caldria centrar-se en els comportaments parlamentaris d'aquestes dues forces polítiques. I especialment il·lustrativa seria la seva atitud davant la formació d'un nou govern de la Generalitat. Considerar que José Montilla representa una opció socialment progressiva és molt dubtós. Però afirmar que representa una opció desnacionalitzadora no és gens agossarat. Negar-ho, des de les posicions d'ERC, no és més que una mostra aberrant d'autoodi, en el millor dels casos, o de cinisme gruixut, en els pitjors.
La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?
La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.
La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.
Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.
Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.
Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.
Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.
La demagògia gruixuda de dirigents com Carod i Puigcercós, que parlen de "cohesió social", encén de ràbia no pocs catalans. El llenguatge de Carod i Puigcercós fa el joc al lerrouxisme, si és que no és en realitat la versió contemporània del lerrouxisme apta per pal·ladars sensibles ex-catalanistes. És un discurs odiós que fa passar l'oprimit per opressor. Insistim que aquesta fraseologia pro-cohesió social, aquest integracionisme falsari, és compartida per Carod i Puigcercós. S'equivoquen doncs els qui atribueixen el discurs neolerrouxista d'ERC a Carod-Rovira pel seu origen aragonès. Per què, com justifiquen doncs que Puigcercós digui el mateix?
La formació del Segon Tripartit no és una mera reedició del Primer. Significativament Maragall ha deixat pas a Montilla. Significativament, també, la dretanització d'ICV-EUiA és molt més acusada. I significativament també, ERC manté avui un discurs que, en les conclusions finals, és idèntic al sostingut pel Partit de la Ciutadania.
La dinàmica d'aliances possibles és que la respon, al capdavall, la qüestió inicialment plantejada. Són ERC i ICV forces polítiques independents? ICV ja va deixar clar durant la campanya electoral que tan sols entraria en un govern PSC-ERC-ICV, descartant altres possibilitats. L'atitud d'ERC ha sigut la mateixa, per molt que ho hagin volgut desmentir amb silencis.
Això fa que en l'esquema de les forces parlamentàries del Principat, ERC i ICV siguin satèl·lits del PSOE. A efectes pràctics el PSOE de Catalunya es caracteritza per:
- utilitzar una etiqueta diferenciada en la forma del PSC.
- posseir una plataforma extra-partit anomenada Ciutadans pel Canvi.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot ecosocialista, anomenada ICV.
- disposar d'una candidatura alternativa destinada al vot catalanista, anomenada ERC.
Aquestes dues candidatures alternatives expliquen perquè el PSOE ha anat minvant esforços per fer-se passar per catalanista. Qualsevol esforç en aquest sentit podria fer-los perdre vots en certs sectors (que ara han començat a passar-se al Partit de la Ciutadania). Amb la incorporació definitiva d'ERC al Bloc Zapaterista, s'asseguren la captivitat d'una sèrie de vots i d'intel·lectuals, que es movien a l'òrbita d'ERC.
Sense les dues potes del PSOE, el desgast de la força central hauria comportat la fi del tripartit i per tant la fi d'un govern controlat al 100% per Zapatero. Val a dir que l'altra alternativa viable, la del govern CiU-PSOE hauria suposat un govern Zapatero en un percentatge força elevat.
Durant 25 anys, les institucions autonòmiques han anat oscil·lant en un difícil equilibri. Fa temps que quedà clar que no podien ser l'embrió d'institucions nacionals. Ara ha quedat clar que no són més que excrescències de l'estat espanyol. Justament per això ERC i, encara més clarament, ICV són excrescències del partit espanyol PSOE-PP.
diumenge, 5 de novembre del 2006
Esquerra farà José Montilla president de la Generalitat
El procés de degeneració de les forces polítiques catalanes al Principat continua accelerat. N'és una mostra palpable el desenllaç definitiu de les eleccions de l'1 de novembre. Les veus que afirmaven que era important una bona participació electoral per garantir que CiU i ERC depassés la línia dels 68 escons s'han demostrat una vegada més equivocades. Si ja en el 2003 aquesta majoria combinada CiU+ERC no va impedir la sortida triomfal de Zapatero en la balconada del Palau de la Generalitat, ara en el 2006 la Generalitat tindrà com a president José Montilla. La ficció del PSC que havia encarnat Maragall s'esfondra també definitivament.
La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.
El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.
L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.
Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?
La lògica política de l'antiaznarisme va ser el motor del primer tripartit. Ara, quan fa més de dos anys que José María Aznar és un cadàver polític (denostat fins i tot pels 'neocons' que desconfien del seu cripto-antisemitisme pro-Reis Catòlics), encara el veiem guanyar batalles després de mort.
El grau de degeneració de les forces polítiques catalanes del Parlament de Catalunya arriba, però, a un graó per sota de l'antiaznarisme-zapaterisme. CiU, malgrat guanyar en nombre de vots i d'escons, era incapaç de proposar seriosament un govern CiU-ERC perquè això hauria significat un govern sense capacitat de negociar a Madrid. Dit d'una altra manera, les forces polítiques catalanes degenerades han renunciat (possiblement, per sempre) a gestionar els governs autonòmics, tant si ho permet o no l'aritmètica electoral. Tammateix l'aritmètica electoral (que dependrà de la celeritat dels processos de nacionalització dels ciutadans sud-americans a Catalunya d'acord amb la voluntat de Zapatero) fa que sigui difícil sinó impossible que es repeteixin les proporcions d'escons de les eleccions del 2003 i del 2006.
L'arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat (que no serà contrarestada ni tan sols per un Puigcercós, un Carod o un Castells com a 'conseller en cap') no fa més que ratificar un fet proclamat de manera continuada per l'independentisme en els darrers 25 anys: les autonomies són institucions de (i al servei) l'estat espanyol. La ficció de les presidències de Pujol i de Maragall s'esvaeixen. Els tres diputats de Ciudadanos, a més, faran més fàcil al Tripartit 2.0 la tasca d'enrunament de les darreres quimeres pujolistes.
Allò que és determinant, però, no són aquests signes objectius. Serà decisiva, altrament, l'atitud subjectiva dels sectors patriòtics. Continuarà l'encaterinament amb les forces polítiques degenerades? Un desencantament els durà pels viaranys traïdorencs de l'apoliticisme o d'uns malentesos culturalismes i etnicismes? Podrà articular-se una opció nacional?
La Nació Catalana i l'Espanya de Zapatero
Aquest és el títol del sopar-tertúlia que el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) organitza pel proper divendres dia 10 de novembre a les 20.30 a la Sala de Conferències del Casal Jaume I de Gandia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)