dissabte, 31 de maig de 2008

Can Boixeres o Can Buxeres? Un problema topoantropotoponímic


Mostra un mapa més gran

Aquest masia situada en el terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar amb el terme d'Esplugues de Llobregat, rep oficialment el nom de Can Buxeres, pronunciat sempre com a [buSérës]. També és aquesta la denominació del Parc, inaugurat el setembre del 1970, a partir de la cessió de la finca a l'Ajuntament de l'Hospitalet. Si bé en aquella època, i en dècades anteriors, s'havia escrit de vegades Can Buxeras, aquesta no va ser mai denominació oficial. Al capdavall la família Buxeres, propietària del mas, sempre ha escrit el seu cognom d'aquesta manera, i l'ha pronunciat bé com a [buSérës] o, en castellà, [buSéras].


La finca de Can Buxeres fou comprada per l'Ajuntament d'Esplugues als seus propietaris, els Buxeres, el 25 d'abril del 1969. S'hi inaugurà un parc el 1970, el primer parc municipal de l'Hospital. Al llarg dels anys 1980 i, particularment, dels anys 1990 s'hi han fet importants reformes. En l'acord de compra del 1969, s'estipulava el mateniment del nom de Can Buxeres. Així ho consignava la placa instal·lada el 8 de novembre del 1972

El 1979, quan s'allarga la línia 5 de Metro fins a Sant Ildefons (llavors encara, San Ildefonso), hom bateja l'estació situada a tocar de Can Buxeres amb el nom de Can Boixeres, decisió impulsada i defensada per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per la Comissió Lexicogràfica d'Obres Públiques i, després, per la Direcció General de Política Lingüística. La intenció de les autoritats lingüístiques que havien fet aquesta recomanació era la millor de les possibles. D'acord amb aquesta interpretació el cognom Buxeres provindria de 'boix', tal com ho indicava Francesc de Borja Moll (1903-1991) a Els llinatges catalans (1959). D'aquesta forma, Can Boixeres seria respectuosa amb l'etimologia i alhora evitaria l'ambigüitat fonètica de Buxeres. Efectivament, Can Buxeres pot llegir-se com a [kënbugzerës] o [kënbuSerës], per bé que la gent del barri ho llegia gairebé sempre com a [kambuSeras]. La qüestió de la inconveniència del canvi ha estat tractada per Enric Moreu-Rey (1917-1992) en un article de gran influència que fou publicat a "Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms" (1991).


A dalt, façana principal de Can Buxeres. Després de les restauracions fetes a finals dels anys 1980, l'edifici s'empra eventualment per a celebracions, particularment per a casaments. A sota, una glorieta


La decisió de batejar l'estació de metro com a Can Boixeres fou secundada de forma general. La família Buxeres, representada particularment per Aleix Buxeres, membre del cos consular de Barcelona, hi va protestar. Al capdavall, emprar Boixeres per comptes de Buxeres o bé desvinculava el parc del seu cognom, o feia veure que el seu propi cognom no seguia una grafia normativa. Ja hem dit que el cas va tindre prou rellevància com perquè en Moreu-Rey li dediqués unes pàgines del que seria el seu darrer llibre. Moreu-Rey feia veure l'escassa probabilitat que Buxeres derivés de 'boixera'. L'any 2000, l'Ajuntament de l'Hospitalet recuperà oficialment la denominació de Can Buxeres per a la casa i per al parc. No obstant, Transports Metropolitans de Barcelona segueix la proposta de Boixeres per a l'estació de metro i per a les cotxeres. Si en els anys 1980, la qüestió orbitava al voltant de raonaments etimològics (que Moreu-Rey havia evidenciat com a poc consistents), ara la qüestió gira a l'entorn de la qüestió fonètica.


El Camp Municipal de Futbol, situat al costat del Parc de Can Buxeres segueix la denominació de 'Can Buxeres'. També és aquesta la grafia que segueix el "F. C. Can Buxeres", el primer equip del qual juga a les categories territorials de la Federació Catalana de Futbol. El rètol groc diu textualment, "Can Bosh". Es tracta d'un error de truncament, però la grafia 'sh' en 'Busheres' o 'Bosheres' hauria resolt la part fonètica de la polèmica.

---


Retolacions contradictòries a pocs metres. Si bé el Parc i el Palauet de Can Buxeres venen sota el nom de 'Can Buxeres' (a dalt), l'anomenada ronda verda (inaugurada fa un parell d'anys) diu 'Can Boixeres' (a sota)


---


Des de Metro i TMB s'ha practicat l'ús de Boixeres o Can Boixeres. Malgrat que és gairebé segur que el cognom Buxeres no prové de boixera (en català, el boix hauria donat lloc a boixeda), la grafia 'Boixeres' es correspon inequívocament a la pronúncia [buSérës]. L'Ajuntament de l'Hospitalet promou, des de l'any 2000, la denominació de Can Buxeres, no sense lapsus com el de la ronda verda citat abans


---
Els arguments

El mot boix s'aplica a tota una sèrie de plantes. Sovint es combina amb un adjectiu, com s'esdevé en el cas del 'boix grèvol' (Ilex aquifolium). El boix per antonomàsia és el 'boix sempreverd' (Buxus sempervirens).


L'etimologia popular vol derivar Can Buxeres de boix, i d'ací la justificació originària per a Can Boixeres. Passa sovint, però, que la relació etimològica de més aparença no sosté una crítica més forta

Al lloc poblat de boixos se'l denomina boixeda. Boix és un cognom certament freqüent, però també existeix el cognom Boixeda, que hi deriva clarament. Més freqüent encara és el cognom Boixader En el segle XIV hi ha documentades aquestes grafies de cognoms derivats de boix: Box, Boxadors, Boxeda, Boxedes i Boxet. També caldria consignar els cognoms de Boixader, Boixadera o Boixaderes. Boxeda també s'escriu Buxeda en aquest mateix període, en perdre's ja la distinció en el català oriental entre la o i la u àtones.

Segons Moreu-Rey, però, el primer testimoni del cognom Buxeres/Boxeres/Boxeras/Buxeras es fa esperar al segle XVI. Val a dir, però, que hi ha també consignada la forma Buxera en el segle XIV. Moreu-Rey s'inclina a pensar que Buxeres és un cognom gascó, amb un origen etimològic comú al topònim "Bussières".

Potser Moreu-Rey s'equivoca en descartar una vinculació entre 'boix' i 'Buxeres'. Ell mateix concedeix una certa probabilitat de connexió, però alerta que, encara així, no hi hauria raó per forçar la 'correcció' del cognom Buxeres per Boixeres.

Si hom pot defensar Buxeres contra Boixeres fins i tot acceptant una derivació en el sentit de boix -> buxera -> buxeres, també hom pot defensar Boixeres contra Buxeres encara que hom no cregués en aquesta derivació. En aquest cas, la defensa de Boixeres es fa per raons fonètiques. La 'x' intervocàlica, tant en l'ortografia històrica com en l'ortografia prefabriana, és equívoca. Pot tindre valor de [ks] o [gz] com a fixar, o pot tindre valor de [S] com a pixar. Aquesta qüestió ha estat discutida recentment al blog L de Lingüista. Seria embolicar la troca proposar, com seria més correcta en aquesta línia de pensament, per la qual m'inclino, Buixeres per comptes de Buxeres i Boixeres. D'altra banda, escriure Buixeres animaria la gent a dir [bujSerës] per comptes de [buSerës], cosa que, de fet, ja passa ara amb Boixeres. Fer el pas de substituir el dígraf 'ix' per 'sh' i la grafia bifonèmica 'x' per 'ks' ens duria segurament pel camí del pedregar de la reforma ortogràfica (la h, la k, la g, la l·l, etc.). Tot plegat recorda a la discussió de Rexach, Reixach o Reixac. La correcció de cognoms té sempre riscos: Gabriel Ferraté va adoptar la forma pretestament normativa de Gabriel Ferrater (1924-74), quan hauria d'haver adoptat Gabriel Ferreter. Encara més complicat és corregir un nom que deriva d'un cognom o d'un topònim que ha estat normativitzat. Així el colorant conegut internacionalment com a "blau brillant de Coomassie" s'hauria d'escriure "blau brillant de Kumasi", ja que Kumasi i no Coomassie és la forma ara oficial d'aquesta ciutat del País Aixanti que dóna nom al dit colorant.

Moreu-Rey acabava el seu article del 1991 amb el lema: "els antropotopònims mereixen tots un estudi particular per a cada cas". Segons l'acord de compra del 1969, el nom hauria de ser Can Buxeres per tal de respectar el cognom de la família. Ben mirat, però, no som davant d'un antropotopònim (un nom de lloc derivat d'un nom de persona) sinó d'un topoantropotopònim (un nom de lloc, un parc, derivant d'un nom de persona, d'una família, que deriva d'un indret qui sap si veritablement una boixeda).