dimarts, 27 de maig de 2008

Intermusicalitat en 'Believe', de Bilan, la canço guanyadora d'Eurovisió 2008

El cantant circassià Bilan va guanyar Eurovisió el cap de setmana passat amb aquesta cançó:



Potser és cert que recorda a "Wild World", de Cat Stevens:



Però també fa un aire a "It's a Sin", de Pet Shop Boys:



Al capdavall, "Wild World" és una font clara de "It's a Sin".

I totes dues cançons influeixen una tercera que, al seu torn, podria haver estat una influència més directa de "Believe". Ens referim a "From Sarah With Love", de Sarah Connor:



Si recapitulem una mica tenim que la música de 'Believe' (2007) és signada per Dima Bilan però també pel nord-americà Jim Beanz. 'From Sarah With Love' (2001) va signada per Sarah Connor, Rob Tyger i Kay Denar. 'It's a Sin' (1987) és acreditada a Neil Tennant i Chris Lowe. Finalment, 'Wild World' (1971) és de Cat Stevens.

Bilan i Beanz tenen tot el dret del moment a dir que la similitud amb 'Wild World' és coincidència. Al capdavall, això mateix van dir en el seu moment Tennant i Lowe: que les similituds entre 'Wild World' i 'It's a Sin' són coincidències.

Gent com Beanz, Tyger, Denar, Tennant i Lowe, empapats de sentir música tothora i de dedicar-s'hi professionalment, són absolutament contaminats d'influències mútues. Un número recent de Nature esmentava els treballs que es fan en l'actualitat quant a la percepció i creació musicals.

Del plagi, literari o musical, podríem citar quelcom:

- "Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l'escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial". (Josep Pla, 1927).

- "El fenomen literari del plagi només ha arribat a apassionar sincerament el públic i la crítica quan el plagiari és un escriptor de gran categoria. De tant en tant, s'arma algun rebombori provincià o de capelleta, a propòsit de plagis perpetrats per manobres mediocres: són incidents sense interès. La cosa resulta més picant si el plagiari es diu Alighieri o Shakespeare, Stendahl o Virgili. Hi ha en aquests descobriments una morbosa satisfacció: la que produeix veure denigrades, de sobte, unes figures il·lustres". (Joan Fuster, 1964).