Coordinat i editat per en Francesc Foguet i Boreu (*Linyola, 1971) aquest volum desgrana les experiències viscudes pel teatre del nostre país durant la guerra del 36, en particular a Barcelona, si bé hi ha dos capítols dedicats al País Valencià (a càrrec d'en Josep Lluís Sirera, *València, 1954) i a Mallorca (a càrrec d'Antoni Nadal, *Palma, 1958). En l'obra col·laboren, a més, en Xavier Diez (*Barcelona, 1965), l'escriptor Jordi Coca (*Barcelona, 1947, amb un capítol dedicat a la dramatúrgia catalana dels anys 1930), Manuel Aznar Soler (*València, 1951), Joan Martori (*Barcelona, 1957), Jordi Lladó (Balsareny, 1957), Núria Santamaria (*Barcelona, 1964) i el dramaturg Manuel Molins (*Alfara, 1946). És la plasmació escrita de l'exposició homònima organitzada pel Memorial Democràtic. L'exposició es dedicava a presentar, potser d'una forma poc crítica, els precedents que van conduir a les transformacions impulsades pel Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP), afiliat a la CNT. Aquests precedents expliquen que la CNT considerés el teatre com un element central del "front de cultura", un dels tres fronts de lluita del moment al costat del front de guerra i del front de treball. El SUEP tirà endavant el projecte col·lectivitzador ja el mateix mes de juliol, amb el suport del sindicat d'espectacles de l'UGT (minoritari a Barcelona), amb un doble objectiu: envers els treballadors dels espectacles quant a la forma, i envers al públic quant a continguts. Fou en col·laboració amb la Generalitat que es creà el Comitè Econòmic del Teatre (CET), amb representants dels treballadors del teatre, que establí un salari universal per a tots els treballadors, amb independència de categories. A partir de l'estiu del 37, amb un Sindicat de la Indústria de l'Espectacle (SIE) en creixement en detriment del SUEP, el CET cedeix protagonisme a un altre organisme de nova creació, el Consell Central del Teatre. La col·lectivització és substituïda per l'estatització i, particularment, per la municipalització. En tot cas aquesta municipalització quedarà estroncada amb la victòria franquista.
La col·lectivització a d'altres ciutats es va fer esperar una mica més: a Alacant arrenca l'1 d'agost del 1936, i a València el dia 13. En canvi, el gir municipalitzador ja comença abans que a Barcelona, degut al pes relatiu de l'UGT damunt la CNT, de forma que el Teatre Principal de Castelló ja era de titularitat municipal des del setembre del 1936. Titularitats a banda, Max Aub recordava a la València del període (que atreu dramaturgs castellans refugiats com Jacinto Benavente) que l'objectiu no podia ser simplement la socialització dels teatres sinó la socialització del teatre, de totes les facetes de la producció teatral. El llibre ens parla doncs no tan sols de l'organització dels teatres sinó també de la dramatúrgia i dels muntatges, de la instrucció teatral (especialment de l'Institut del Teatre, de Barcelona), i no es queda únicament amb el teatre professional de prestigi, en castellà o en català, sinó que ens fa una pinzellada del teatre popular del Paral·lel (amb especial esment a la figura inevitable d'en Josep Santpere) i del teatre amateur, amb presència arreu del territori. Al Principat s'havia creat la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA) ja el 1932 i, durant el període de guerra, s'apropa al projecte del SUEP.
Punt a banda és la situació a Mallorca que, com les Pitiüses, queden sota control facciós ben aviat. Com en totes les altres facetes, Mallorca serà la primera a tastar el projecte teatral del "franquisme". La tímida recuperació del català en el període anterior queda estroncada. El teatre en català queda retallat a obres folclòriques, reduïdes a diades assenyalades del calendari religiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada