[Les accions de violència que han tingut lloc en els darrers dies a Sud-àfrica s'han interpretat generalment com a accions xenòfobes o racistes. No hem d'oblidar, però, que la 'xenòfobia' en aquestes condicions, és sobretot un odi i un rebuig envers els sectors més desafavorits de les classes populars, ja que s'interpreta que aquests sectors constitueixen un factor de depreciació salarial. És a dir, hom ataca als treballadors procedents de Zimbabwe, perquè aquests treballadors són més barats. Però el fet que siguin més barats no impedeix que hagin de viure amb els preus que hi ha a Sud-àfrica i no amb els que hi ha a Zimbabwe: inevitablement han de recòrrer 'mecanismes de compensació'. Aquests 'mecanismes de compensació' deterioren la sensació seguretat dels sectors populars més ben establerts. Hi ha, però, també a Sud-àfrica, una altra mena de 'xenofòbia', els atacs i assalts contra comerços regentats per forasters (africans o asiàtics). L'enfonsament progressiu de l'economia sud-africana crea conflictes que acaben per caure damunt dels més febles, que són els que no disposen de la ciutadania sud-africana. COSATU, el Congrés de Sindicats Sud-africans ha fet aquesta crida als treballadors sud-africans:]
Tothom en el nostre país sap que el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) ha estat al capdavant de la campanya per crear llocs de treball i eradicar la pobresa. Durant anys hem lluitat per garantir que aquesta lluita es prenia seriosament i continuava en el centre de l'agenda nacional. COSATU ha fet tot el que ha pogut per donar veu als sense-veu i per parlar contra els nivells intolerables de desocupació i pobresa a Sud-àfrica, i per explicar-ne les raons històriques i les polítiques que necessitem per tractar el problema.
És per tant colpidor i pertorbador veure que hi ha treballadors i residents de les comunitats pobres que creuen que aquests problemes els causen forasters i que ataquen, roben i assassinen els forasters que creuen responsables, que són ells mateixos víctimes de la mateixa desocupació, pobresa i crim.
S'equivoquen totalment. Els problemes que afronten deriven d'anys d'apartheid que mantenien la majoria de sud-africana en una pobresa desesperada i que els negaven qualsevol mitjà democràtic per pal·liar aquest patiment. Els problemes persisteixen avui. El nivell real de desocupació, inclosos els qui han abandonat la intenció de trobar feina és encara per damunt d'un 35%. Això vol dir que al voltant de vuit milions de persones són sense feina. Certament no hi ha el mateix nombre d'immigrants forasters ocupats. Fins i tot si tots haguessin d'anar-se'n demà, els nivells de desocupació restarien igual, i també ho faria el nivell de pobresa que afligeix, si més no, la meitat de la nostra població.
El mateix val pel crim. De criminals hi ha hagut a Sud-àfrica de fa anys -- robatoris, assassinats i violacions -- no únicament d'ençà de l'entrada recent d'immigrants. No hi pot haver cap excusa possible per a gent que afirma combatre el crim i que emprenn exactament els mateixos mètodes que els criminals contra els immigrants forasters.
Molts dels pioners dels sindicats sud-africans eren treballadors migrants de tot Sud-àfrica. Molts d'ells dirigiren el nostre moviment en els primers dies. Sempre hem insistit que els drets humans no són tan sols pels sud-africans sinó per a totes les persones, amb independència d'on hagin vingut. Hem de fer-nos costat tots per defensar els drets que les nostres constitució i lleis ens atorguen a tots els que vivim dins les nostres fronteres.
Si fem caps de turc simplement d'acord amb el país d'origen serem en una pendent cap al regionalisme i el tribalisme i cap a la destrucció de la unitat que hem construït en les organitzacions sindicals i de la societat civil.
L'única gent que guanyarà d'aquesta desunió serà la gent que hauríem de culpar dels nostres problemes - patrons sense escrúpols a les granges, en empreses de seguretat i en d'altres sectors, que exploten treballadors forasters desesperats en ocupar-los amb baixos salaris i prestacions que haurien de pagar a treballadors sud-africans.
COSATU i els seus afiliats lluiten una batalla diària per forçar aquests patrons a complir amb nivells laborals justos. Hem de situar la responsabilitat en ells, i no en els treballadors explotats i desesperats, i presentar un front unit en la batalla de guanya nivells mínims de paga, prestacions, i protecció sanitària i de seguretat per a tots els treballadors.
El mateix val per a les comunitats. Per aconseguir un lliurament més ràpid se serveis ens calen moviments cívics units i forts. Atacar forasters no construirà noves cases, però treballar plegats com a comunitats és essencial si volem transformar l'ambient on vivim.
Hem d'unir-nos també per resoldre els problemes de la pobresa i el sots-desenvolupament a Sud-àfrica i a tota la regió, de forma que els treballadors ja no siguin expulsats a d'altres països per trobar feina i aliment.
Un atac contra un és un atac contra tots!
Treballadors del món, uniu-vos!
[De totes formes, l'onada de violència aguda és inseparable de la violència crònica que suposa la marginació econòmica creixent de més i més capes de la població sud-africana. No és únicament el llegat de l'apartheid, sinó també el llegat de les "reformes" fetes després de l'apartheid i que han augmentat les injustícies socials més enllà del reconeixement de drets polítics. D'altra banda, tampoc no és cert que la violència aguda sigui completament 'espontània', fruit d'un error d'apreciació: hi ha una part de violència organitzada, del gangsterisme que ha de cobrir aquella 'redistribució' que no fa l'economia 'formal'.]
1 comentari:
Tot el que passa ara a Sudàfrica és molt lamentable però no ve d'ara sinó de molt lluny. Johannesburg sempre ha estat considerada una de les ciutats més perilloses del món. La violència allà és quasi endèmica i les causes són moltes, bàsicament socioeconòmiques, com quasi sempre, si be la situació actual amb els treballadors de Zimbabwe segurament ho agreuja. Ara oficialment no hi ha apartheid però la corrupció s’ha enfilat els primers llocs del ranquing tot i que d’això les autoritats no en parlen gaire. Hi he estat alguns cops i recordo que en l’època del apartheid, devia ser a principis dels 80, en ple centre de Johannesburg a la que es feia fosc ja no es podia sortir al carrer ni per anar a la cantonada, s’havia d’anar a tot arreu en cotxe o taxi de confiança. Això sí, en altres ciutats més petites (per exemple, a Port Elizabeth, Durban) el problema era menys greu. Fa 10 anys, amb l’apartheid oficialment eliminat, a Cape Town et recomanaven no sortir a peu sol de l’hotel a la que es feia fosc. Una pena perquè el país és fantàstic, modern (comparat amb qualsevol altre país africà) i amb recursos de tot tipus per ser una gran potència mundial.
Publica un comentari a l'entrada