diumenge, 4 de maig de 2008

La natura dual de les ciències de la vida ('Biology under the influence', R. Lewontin & R. Levins, Monthly Review Press, NY, 2007)



Richard Lewontin (NYC, 29.3.1929) i Richard Levins (NY, 1.6.1930) formen part d'una casta de científics que, lluny d'enarborar una postura neutral en els conflictes socials del seu temps, s'hi impliquen, en el pla teòric i pràctic, en l'àmbit de la recerca i en l'àmbit de la docència i de la divulgació). Richard Lewontin es va graduar en biologia a Harvard (1951), va fer un mestratge d'estatística a la Columbia University (1952) i allà mateix es doctorà en zoologia (1954); ha passat després per la North Carolina State University, la University of Rochester, la University of Chicago, i des del 1973 és a Harvard on en l'actualitat és l'Alexander Agassiz Research Professor at the Museum of Comparative Zoology. La carrera professional de Richard Levins és un xic diferent, ja que després d'estudiar agricultura i matemàtiques a Cornell, anà a viure a Puerto Rico, on va fer de pagès i va conèixer la seva dona, Rosario Morales. Fou després d'aquesta etapa tropical, que Levins inicià una carrera acadèmica com a ecòleg (doctorat el 1965 a Cornell), biomatemàtic i filòsof de la ciència, per esdevindre en l'actualitat el John Rock Professor of Population Sciences, dins del Department of Population and International Health at Harvard University.

Vint-i-dos anys després de The Dialectical Biologist (Harvard University Press, 1985), Lewontin i Levins tornen amb una col·lecció de 31 'dialectical essays on ecology, agriculture, and health', que la Monthly Review Press edita sota el nom de 'Biology under the influence'. La majoria de textos són revisions d'articles i capítols escrits bé per Lewontin o bé per Levins, o en col·laboracions, en els darrers 15 anys. D'ací que hi hagi un pèl de reiteracions un xic enutjoses i que el material no s'hagi sempre posat al dia. Tot i amb tot, la solidesa del conjunt deriva precisament d'una reflexió continuada dels dos autors al voltant de la doble natura de la ciència que és, d'una banda, "el desenvolupament genèric del coneixement humà al llarg dels mil·lennis" i de l'altra "un producte creixentment mercantilitzat [commodified] d'una indústria capitalista del coneixement". Així, els autors criden a una doble lluita:

- la denúncia contra l'obscurantisme anti-científic, entenent per obscurantisme no tan sols el 'creacionisme' o el 'disseny intel·ligent', sinó també la manipulació governamental d'agències ambientals (com l'EPA) i alimentàries (com la FDA), així com el 'disease mongering' de les companyies farmacèutiques, o tota la "mistificació del caos matemàtic" i d'altres filosofies post-modernes.

- la denúncia contra el cientifisme [scientism], que els autors defineixen com l'afirmació que "les idees dels altres són supersticions mentre que les nostres són l'únic coneixement objectiu verificat pels nombres". El cientifisme centra la seva apologia en les darreres etapes de la recerca, vinculades a la comprovació d'hipòtesis, però ignora les qüestions dels orígens de les hipòtesis plantejades i la font de les normes de validació.

Conseqüentment, els autors alerten contra l'holisme místic, que, com veu que totes les coses formen un Tot, menysprea les particularitats. Però també contra el reduccionisme, "que afirma que les veritats més fonamentals es troben en les parts més petites de les coses". Els autors reconeixen que el reduccionisme científic ha tingut un gran èxit alhora de respondre a la qüestió "de què són fetes les coses", però que, creixentment, esdevé impotent davant de les noves qüestions. La segona part del llibre, que recull assajos, sobre la teoria de sistemes, la teoria del caos i el tractament dels fenòmens complexos, és potser la més interessant. Lewontin i Levins contrasten aquestes formes de transcendir el reduccionisme clàssic amb les eines de la dialèctica, les quals han de servir per:

- el plantejament del problema, és a dir el domini a estudiar i els elements fonamentals. Per Lewontin i Levins la tria d'allò que és fonamental és tan política com tècnica.

- la selecció dels formalismes matemàtics adients. Per exemple no és el mateix calcular la densitat demogràfica dividint simplement la població per la superfície, que fer-ho atenent a la distribució típica de la població (que indica que la majoria de la població viu en àrees molt més densament poblades que no pas la densitat mitjana).

- la interpretació de resultats, és a dir la traducció de l'exploració quantitativa a la comprensió qualitativa.

- la reflexió sobre la validesa d'un model per reflectir un determinat sistema que, en canviar, pot invalidar un model anteriorment vàlid.

- el dubte, com a part essencial de la recerca de la comprensió d'un problema. Pels autors cal distingir entre aquelles àrees de la ciència consolidades fins al punt de la gairebé certesa, d'aquelles on hi ha una pluralitat de visions i proves experimentals conflictives, i d'aquelles altres on, finalment, no hi ha pràcticament res més que conjectures. El dubte, alterten Lewontin i Levins, no és una atitud estètic ni un reconeixement del fet que la veritat és 'relativa', sinó una perspectiva històrica d'error, biaix i limitació que, si dura molt, és un indici clar d'estagnació.


Gran part de les polèmiques científiques en les quals han entrat Lewontin i Levins giren al voltant d'un reduccionisme genètic per entendre el comportament humà. Allò que denuncien Lewontin i Levins és l'abstracció que fan alguns 'sociobiòlegs' i 'psicòlegs evolutius' de l'entorn social real. En el primer model de l'esquema (a) hom contempla la relació que hi ha entre els nivells sanguinis de glucosa (G) i d'insulina (I) amb la producció de noradrenalina (E) i l'aparició de símptomes d'ansietat (A). En el segon model hom inclou ja un nou factor abans no-considerat, un entorn laboral, un treball (W), que modula activament la taxa metabòlica (M) i per tant afecta els nivells de glucosa (G) i, de retruc, els d'insulina (I) i noradrenalina (E). En el tercer model l'entorn laboral s'enriqueix: el treballador pot fer una pausa i menjar quelcom (F), la qual cosa ajudarà als seus nivells de glucosa; però alhora també apareix un supervisor (S) que és l'aguait de la feina (W) i que, en promoure l'ansietat (A) del treballador si fa massa pauses o si va massa lent, tindrà també els seus efectes metabòlics particulars. En el primer model algunes alteracions provocades per l'entorn laboral i els hàbits alimentaris, haurien estat passades per alt: hom hauria pogut sospitar en "una condició genètica que alteri la resposta cel·lular a la insulina" o bé en unes tendències individuals a l'ansietat.

2 Comments:

Blogger Salvador said...

Un cert reduccionisme és necessari moltes vegades per començar a explicar científicament els fenòmens naturals. Es fan hipòtesis simplificadores per evitar excessives complicacions i després experimentalment es comprova si les teories obtingudes es desvien molt de la realitat. Per exemple els conceptes de gas perfecte, moviments sense fregament, varilles sense massa, no existeixen en la realitat però s'utilitzen a totes les facultats de física o química i donen resultats bastant acceptables en primera aproximació.
I és ben cert que alguns supervisors t'alteren el metabolisme, la paciència i moltes coses més...

5:33 p. m.  
Blogger Dídac López said...

El reduccionisme i l'abstracció de 'factors complicadors' és efectivament necessària per avançar més enllà del garbuix d'allò que August Comte anomenava el mite i la metafísica. 'Tout se tient' s'ha de transformar en 'algunes coses es toquen més que unes altres'. Ontològicament, el reduccionisme no hauria de tindre cap limitació. Epistemològicament, però, en té. Per reduir el tot a les seves parts cal saber en primer lloc quines són totes les parts.

La ciència comptaria, doncs, amb diferents mètodes:
- el mètode reduccionista o analítica assum que les parts més petites d'un problema són més fonamentals que el conjunt.
- el mètode estatístic prova d'evitar algunes de les limitacions del reduccionisme (hom redueix d'acord amb els coneixements previs). S'analitzen una munió de dades (un exemple el tenim en la proteòmica de segona generació o en la metabolòmica, basada en l'anàlisi simultània de tots els metabòlits d'una mostra) i hom prova de trobar alguna regularitat estatística.
- el mètode de la simulació és conscient que els mètodes estatístics poden donar lloc a artefactes (hom pot confondre els 'objectes estatístics' amb els objectes reals). Així en la simulació hom prova d'emular la realitat del sistema d'estudi. Com més fidel sigui la simulació més fidel serà la matemàtica de la simulació a l'estructura real dels processos i sistemes estudiats.
- el mètode de la matemàtica qualitativa i semi-quantitativa ha format part d'algunes de les recerques més recents de Richard Levins. Segons Levins, aquest mètode 'ens permet d'incloure variables que són molt diferents quant a forma física i que fins i tot pertanyen a diferents disciplines'. Fa menys assumpcions que la simulació (i és menys precisa), però pot indicar de forma més clara les causes de canvis observats en els sistemes.

Hem d'anar, en tot cas, amb cura quan es tracta de bescantar el reduccionisme. Perquè les forces obscurantistes, sempre disposades a trobar un élan vital (que, casualment, justifica els fanatismes religiosos més cruels i reaccionaris), tenen en el reduccionisme el seu més ardorós enemic.

7:08 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home