La dirigent de la sucursal regional del PP, Alícia Sánchez-Camacho, flaira eleccions. Ho assumeix per la renúncia de Josep Lluís Carod-Rovira (el vicepresident de la Generalitat de Montilla) a presentar-se com a candidat d'ERC, tot cedint el pas a Joan Puigcercós. Segons alguns analistes, això deixaria l'actual govern Montilla en una situació d'interinitat que culminaria d'aquí a uns mesos amb eleccions anticipades al Parlament de Catalunya.
No ho crec. Tal com va l'ambient social aquests dies, el més aconsellable pels apoltronats és endarrerir el màxim les eleccions. Esperar-se a la tardor del 2010 sembla aconsellable. És ben possible que d'aquí a un any i mig la situació s'hagi podrit molt més que no pas ara. Però els apoltronats contemplen més aviat un escenari de recuperació econòmica, tocada de fons en les xifres de l'atur i manteniment de la "cohesió social" malgrat les vaques magres. Un escenari optimista, certament, però que és més plausible d'existir la tardor del 2010 que no pas per la tardor del 2009.
Ara bé, des d'una altra perspectiva, és a dir d'una perspectiva no estrictament de tristpartit, no farien malament d'avançar les eleccions. En l'horitzó quallen diferentes iniciatives de "candidatures out-siders" que podrien amenaçar el sistema W de partits (PP-CiU-PSOE-ERC-ICV). Com més temps tinguin a preparar-se aquestes "candidatures out-siders" més fàcil serà que es repeteixi el fenomen "Ciudadanos". Fins i tot en el cas d'aquesta candidatura neo-espanyolista, que probablement s'acomiadaria del Parlament si es fessin ara eleccions, hi ha confiança en una recuperació d'espai si tenen any i mig per treballar els sectors "intel·lectualment" descontents de l'espanyolam del Principat. Però no parlem més de l'espanyolam out-sider, sinó del catalanam.
Vicent Partal es demanava ahir si el fet que Carod plegui comportarà la fi del carotisme (és a dir del col·laboracionisme servil envers el PSOE). No ho crec. De fet, l'aparell d'ERC (carotista i puigcercocista) fa servir la situació econòmica actual (més d'1 milió d'aturats a tot Catalunya) per repetir consignetes d'esquerreta burgesa radicaloide. Així, els carotistes, fermament aferrats al comandament d'ERC, deixen anar dues línies argumentals:
- els qui retreuen ERC per l'aposta d'esdevenir pota del PSOE són una "amalgama anideològica", que traduït vol dir "carn de canó" per projectes com "la Casa Gran del Catalalisme" o "la Força Catalunya" de Santiago Espot.
- els sectors crítics, com Reagrupament.cat, farien bé d'anar-se'n d'ERC, diuen, per formar un partit independentista "de centre-dreta".
El problema és que els interpel·lats pel carotisme cauen en aquestes mateixes dicotomies. En una altra època, d'alguna d'aquestes dicotomies n'hauríem dit neo-lerrouxisme. Ara no sabem què dir. En tot cas la dicotomia contempla dues alternatives:
- una alternativa "d'esquerres", basada en un aparell estatal provident. No sé què té d'esquerres el pensament de Bismarck. Però tant ha corregut l'escala política en aquestes dues o tres dècades, que Bismarck i Napoleó III serien ara considerats d'esquerra.
- una alternativa "de dretes", basada en un ideal de "work ethic" i de "emprenedorisme".
Una alternativa i l'altra contempla l'estat, l'individu i la societat en abstracte, com a categories preexistents al Big Bang i que, consegüentment, poden ser tractades des de la metafísica (metapolítica).
El problema d'aquesta dicotomia, a Catalunya, té un bon punt de partida. L'estat català no existeix. Així que poc s'hi pot discutir sobre "anti-estatisme" o "estat-providència" si hom ho fa en clau catalana. La nació catalana no té estat o per dir millor, en té, i en té en contra. Els qui queden atrapats en la dicotomia, tenen dues opcions:
- defensar i sostenir l'estat espanyol, si són "d'esquerres", i ajornar la independència per la setmana dels tres dijous.
- defensar i sostenir un individualisme anti-estatista que, per bé que lloable, els condueix a un anti-col·lectivisme que, per la seva pròpia natura, tindrà molt problemes per defensar una nació oprimida (que és un col·lectiu nacional o ètnic oprimit).
Dit això, el més interessant dels propers mesos en aquesta dicotomia és com evolucionen Reagrupament.cat i Força Catalunya. Confluiran en una llista independentista? Alguns dels propugnadors de Força Catalunya creuen que l'accés de FC al Parlament de Catalunya obriria la porta a una majoria "sobiranista", tot comptant CiU i ERC (i, segons com, ICV) com a "sobiranistes". Ara bé, en l'actualitat ja existeix una majoria CiU+ERC si és que sé comptar. L'existència d'un ciment en forma de FC o RC no canviaria per res la situació viscuda en el 2003 i en el 2006.
D'altra banda, si en els propers mesos s'anima el debat i se centra en la cursa electoral al Parlament de Catalunya, augmentaran les pressions dins i fora de la CUP per presentar-hi una candidatura de l'esquerra independentista.
2 comentaris:
Només una rectificació. La Generalitat no té vicepresident encara que les targetes que reparteix Carod això ho diguin. Carod només és vicepresident del Govern, no de la Generalitat.
Certament, Miquel. I és que en aquesta Generalitat res no és el que sembla (el mateix passa amb la Generalitat de l'altra banda de la Sènia, que més que riu sembla un mirallet en aquestes coses). Que un Govern violi el seu propi Estatut i faci que Carod no sigui Conseller Primer i prou, ja diu força coses. Ara bé, en temps de Pujol quan van nomenar "conseller en cap" Artur Mas (que, si no m'erro, va ser el títol després de Carod i de Bargalló) van demostrar l'ignorància de confondre la Generalitat amb el Consell de Cent (normal per a gent que només surt de Barcelona per anar al xalet de la Cerdanya). Però trobo que el títol que li escau an en Montilla a hores d'ara no és altra que el "Governador General de Catalunya", que amb tant "honor" portaren els seus antecessors dels anys 1930.
Publica un comentari a l'entrada