Temps de crisi i temps de desorganització. Esgotats els nebots del Gran Cors, no falten salvadors disposats a "reflotar" l'economia mundial i a garantir un futur lluminós de contínua i llisa extracció de plus-vàlua. La figura messiànica de Barack Obama, rebut aquests dies per la ciutadania alsaciana com el seu predecessor un diumenge de rams a Jerusalem, és l'exemple mediàtic més clar. Després tenim Nicolas Sarkozy, més obamista que Obama, en tant que ara es presenta com el pal·ladí del poble petit sense apartar-se ni un bri de la faceta de dirigent d'una "dreta il·lustrada".
Amb Obama ja no se sent parlar gaire d'eixos del mal. Hom ja discuteix a Corea una reunificació que combini les armes nuclears del nord amb la tecnologia del sud. A l'Afganistan tothom malda per trobar talibans moderats (és a dir, que sàpiguen llegir entre línies de l'Alcorà el manament d'obediència al Gran Califat de Washington D.C.).
Amb Rússia i Xina fent avançar una "estratègia de Xangai" per redefinir les seves relacions amb la triada EUA-UE-Japó, anem a girar el cap envers un altre escenari de bonapartisme econòmic: l'eix Caracas-Teheran.
A Teheran, precisament, s'inaugurava ahir el Bi-National Iranian-Venezuelan Bank. És ben sabut que la frenada de l'economia productiva que ha comportat l'esclat de tantes i tantes bombolles en el darrer any i mig, també ha comportat l'esclat de les previsions que feien els països exportadors de petroli. De Noruega no se sent res negatiu i se'ns diu que el Fons Noruec és tan previsor i prudent que no hi ha res a témer (i tres dies després, l'enterràvem). Els xeics de l'Aràbia veuen com la ralentització pot ser amenaçadora, però també pot endarrerir sine die l'esgotament dels pous petroliers. Iran i, particularment, Veneçuela, si hem de seguir les prediccions dels analistes internacionals sí es trobarien amenaçats, i de valent. Així doncs, hauríem de llegir la creació d'aquest Banc Bi-Nacional Iranià-Veneçolà, saludat pels posadistes dels nostres dies, com l'adveniment immediat de l'alliberament proletari.
Chávez i Ahmadinejad apareixien somrients ahir davant la seu del Banc. El BNIVB es presenta com una alternativa a les propostes d'enfortiment del Fons Monetari Internacional que es tancaren en la Cimera de Londres d'aquesta setmana. Tot i amb tot, la principal tasca del BNIVB serà finançar projectes comuns a Iran i a Veneçuela, especialment en matèria de desenvolupament industrial i tecnològic. Dels dos mandataris, Chávez era el que deixava anar més per la retòrica, tot assegurant els punts de coincidència de les revolucions islàmica i bolivariana en garantir la independència i un món nou. Ahmadinejad venia a dir el mateix.
A algú li estranyarà que els dos mandataris creuessin elogis mutus a les "revolucions" respectives. Però és evident que la tasca principal que es posen aquestes dues "revolucions" és el desenvolupament independent d'estats petroliers sotmesos històricament a condicions semi-colonials (no únicament en la relació amb els imperialismes britànic i nord-americà, sinó també en relació amb les elits compradores). La revolució islàmica d'Iran, per la seva pròpia definició, queda restringida als països de majoria xiita i, a efectes pràctics, això vol dir Iran i prou. La revolució bolivariana de Chávez tampoc no ha planteja mai cap extensió més enllà de les trobades amb "altres" revolucions, en un concepte prou ampli com per encabir des de Lula i Kirchner fins a Fidel i Ortega.
I, malgrat tot, qui pot acusar a les masses partidàries de Chávez i Ahmadinejad. L'alternativa a Ahmadinejad es pot presentar en forma de "clergue conservador" o "clergue progressita", un i altre igualment dedicats a la destrucció de les migrades conquestes socials de la revolució islàmica. L'alternativa a Chávez va pel mateix camí. I a Europa mateixa, tothom sembla defensar un "bloc d'acord" per sortir de la crisi "costi el que costi": si les masses volen que Sarkozy es posi boina de paracaigudista se la posarà, no patim per això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada