El fet que Lavrentin Saura hagi requerit un informe al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre els usos excessius d'imatges per part de TV3 parla volums de l'estil de govern del tristpartit. Quan el savi assenyala la lluna, el tripartit li talla el dit. Llegim a la premsa que Carod-Rovira diu que "a Catalunya hi ha un ús creixent de tècniques de 'kale borroka'". I si el primer que us ve al cap és que l'esperit de Julita parla a través de l'home de Cambrils, la mèdium ens aclareix: "és possible que [llavors] tots se li tiressin al damunt [de la Julita], perquè en aquell moment no era tan cert com és ara". I encara més: "potser que hi hagi en Catalunya persones que no són exactament estudiants procedents d'altres països europeus i fins i tot llatinoamericans amb una clara dimensió antisistema". La frase és ben fastigosa si atenem a la política habitualment xenòfila (fins a extrems genocides) que du a terme aquest tristpartit. Els "estrangers", segons Carod, únicament són acceptables si no es mouen políticament i es limiten a "moderar" el preu de la força de treball.
Des de TV3 hom ha contestat les amenaces de Saura. En la mentalitat de Saura i de la resta de cadells del tristpartit hi ha una connivència entre tots els qui no combreguen amb ells. En aquesta visió tremebunda, els de tristpartit es pensen que tothom, des dels ecologistes de la Vall d'en Bas fins als Maulets, els veïns "NIMBY" de la Vall d'Hebron, els anti-Caufec, els "antisistema italians", els "okupes danesos", l'Enric Duran i la Mònica Terribas fan cap a la Casa Gran del Catalanisme, on la tríada diabòlica de l'Artur Mas, l'Oriol Pujol i en David Madí prepara l'Armageddon electoral. "Los extremeños se tocan", proclama El Periódico de Catalunya.
D'aquesta forma el CAC ara té dues opcions:
- emetre un report negatiu contra TV3 per "excés d'imatges", i quedar la mà de bé amb el tristpartit (tristpartit és com anomenem en català al PSOE).
- emetre un report apologètic en pro de TV3, i sumar-se al conciliàbul anti-tristpartit. En aquest cas es prega als consellers del CAC que hi prenguin seient entre les cèl·lules dorments d'Al-Qaeda i els qui van fer campanya pel "no al tunel de Bracons".
I en tot això, què hi pinten els Mossos. En primer lloc, cal dir que la denominació correcta i assenyada hauria de ser "la Policia". És admissible, és clar, que la premsa de fora del Principat parli dels Mossos, però la de dins hauria de dir, simplement, "la Policia". A efectes pràctics, no hi ha confusió possible amb la "Policía Nacional", que té ara al Principat un paper de policia especialitzada, de forma similar a la "Guardia Civil". I encara menys hi ha confusió amb la policia municipal. Com a molt, podrien especificar i dir "Policia de Catalunya". El nom sí fa la cosa. Perquè, ara mateix, amb la profusió de la denominació dels Mossos qualsevol crítica a una actuació policial (o al fet mateix de la policia) pot ser interpretat com un atac específic al Cos de Policia de Catalunya, de forma que resulta fàcil al tristpartit i als seus satèl·lits de fer patètiques arengues de patriotisme autonòmic. És un fet que l'espanyolisme barceloní utilitza aquesta línia d'expressió i de pensament per transformar les crítiques a la policia en unes crítiques als Mossos i, non sequitur, una apologia dels "desplaçats" guàrdies civils i policies nacionals. Altrament, insistir massa en el caràcter de "Mossos" de la policia té dues contrapartides negatives:
- els Mossos d'Esquadra neixen com un cos botifler, fundat a Valls per en Veciana. Insistir massa en aquest nom (altrament un nom folclòric, tolerat fins i tot pel franquisme) ho posa en safata als maulets i carrasclets.
- de forma similar, el nom folclòric evoca una policia catalana, i això crea decepcions. Un "policia", com qualsevol ciutadà, pot parlar en la llengua que li plagui. Un "mosso d'esquadra", en canvi, si parla tothora en castellà crea la sensació (altrament, força falsa) que és simplement un "policía nacional" o un "guardia civil" reciclat.
Cal, doncs, superar ja el debat de Mossos sí o Mossos no. La situació, a efectes pràctiques, es troba molt més assumida que no pas deixen entreveure els histerismes demagogs de segons quins (ir)responsables d'Inciativa. La qüestió important és sobre el paper "polític" que li fan jugar a la policia els seus comandaments policials i els seus comandaments polítics (Boada-Saura-Montilla). I encara més important que això cal fer veure a les clares que quan el tristpartit denuncia "mètodes" de l'oposició és per què no pot ni vol discutir les qüestions de fons, ja que això li duria pel camí que més odia: el d'acceptar que no tenen la veritat absoluta i exclusiva en les seves mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada