Fa més de 110 anys, la guerra de Cuba suposà una sagnia per als pressupostos de l’estat espanyol. Cambó hi feia referència: “El terrible recàrrec que ve en aquests pressupostos, és una conseqüència necessària de les disbauxes d’aquesta guerra. Quan el catalanisme predicava la pau i cridava el poble a la reflexió, aquest no l’escoltava. A Catalunya, com per tot arreu, el poble volia la guerra. ¿Amb quin dret crida, doncs, avui el poble contra les conseqüències necessàries de la guerra? A Saragossa hi ha hagut sang. El poble de Saragossa, que crida avui, desaforadament contra els nous tributs, és el mateix poble que apedregava les mares que, davant de la guerra de Cuba, demanaven la pau. A Catalunya la protesta ha d’ésser més seriosa. Hem de començar per reconèixer ‘que s’ha de pagar’ i no ens hem d’il·lusionar amb una rebaixa del pressupost de gasos que de res no ens curaria”.
La crisi del “deute públic”, estesa avui a tot Europa, no és del tot aliena a la sagnia d’altres aventures imperialistes a Ultramar. Però, fonamentalment, es deu a un col·lapse del sistema financer, al rescat subsegüent i a la contenció de crèdit, que ha arronsat l’economia productiva. Ara bé, l’economia productiva dels ‘anys daurats’ de mitjan dècada es movia sota el combustible de la bombolla immobiliària-financera. Cambó protestava contra els que es limitaven a exigir ‘una rebaixa del pressupost de gastos’. En els nostres dies, la rebaixa del pressupost de gastos és la recepta preeminent, car un augment de la recaptació suposaria ofegar més la ‘recuperació’. Tot sovint, hom perd de vista, que la despesa d’una banda són ingressos per a una altra banda, i que entre el ‘sector públic’ i el ‘sector privat’ hi ha una gradació molt fina de capes intermitges. Quan Cambó deia que ‘la protesta ha d’ésser més seriosa’, es referia a què calia no discutir ni el lideratge de la burgesia ni les partides pressupostàries que la beneficiaven. Però mentre hom s’embolica entre els arguments públic-privat, despesa-ingrés, etc., hom perd de vista que l’oposició és entre eines que poden posar-se al servei d’una o altra classe social.
Una altra oposició que no resisteix gaire és la que es fa entre els ‘salaris’ i els ‘preus de consum’. Aquesta oposició tendeix a separar les reivindicacions salarials de les reivindicacions socials més àmplies, fent protagonistes de les primeres als ‘treballadors’ i de les segones als ‘consumidors’, com si fossin col·lectius separats. Quan hom s’omple la boca per parlar de la ‘manca de competitivitat’ de la classe treballadora catalana, s’és a risc de mirar què fan o no fan en el lloc de treball. Però quan la CUP de Barcelona posa de manifest que el 80% del pressupost familiar es dedica a l’habitatge, els caps comencen a lligar. Aquesta càrrega sobre el pressupost familiar és un motor de subconsum i, per tant, d’allargament de la recessió econòmica. Per no dir que aquesta llosa, implica també que “l’exclusió social” sigui vehiculada principalment per la pèrdua de l’habitatge. Segons la CUP de Barcelona, el 2009 van haver més de 7.000 desnonaments a la ciutat.
Per això, la CUP de Barcelona ha engegat una campanya al voltant dels 80.000 pisos buits que podria haver a la ciutat. La xifra és temptativa, però il·lustrativa. Es calcula que un 25% de la població de Barcelona té problemes per accedir a un lloc on viure. Una part significativa de la població treballadora de Barcelona viu fora del municipi per aquesta mateixa raó. El qüestionament sobre la “propietat” i l’“ús” d’aquests 80.000 pisos, també posa en qüestionament la propietat i l’ús sobre tots els altres recursos d’una societat que té prous mitjans com per satisfer totes les necessitats bàsiques dels seus integrants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada