El 2007, Naomi Klein publicava The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism. Un any després, esclatava la crisi financera com a resultat del desinflament (més progressiu que desastrós) de la bombolla immobiliària-financera. Ja llavors alertava que la situació de recessió econòmica (la ‘Gran Recessió’) seria aprofitada per la ‘doctrina de xoc’. El temps li ha donat la raó. Sota un estat de xoc, l’opinió pública mundial acceptà el bail-out dels ‘actius’ tòxics de la piràmide financera. És curiós que les veus més actives als Estats Units contra aquestes operacions de ‘rescat’ les fes l’extrema-dreta econòmica, mentre Bush i Obama col·laboraven activament per fer-les aprovar en el Congrés.
Un dels arguments de l’extrema-dreta econòmica era que aquesta operació de rescat es feia a costa d’entrar en un xifres més amples de dèficit i de deute públics. Hom traslladava els problemes del present a les esquenes de les generacions venidores.
Deixant de banda les anàlisis primàries, el cas és que és difícil treure’s del damunt la sensació que expressava Joan Majó a ‘No m’ho crec’. No és una qüestió de dubtar o no dubtar de la realitat d’un llarg període de recessió o de baix creixement econòmic, sinó de posar en dubte les causes. Fet i fet, en les economies desenvolupades allò que cal explicar són els períodes de creixement, i allò que cal analitzar són les causes dels booms (bombolles especulatives, innovacions tecnològiques, complicació creixent del cicle d’ampliació de capital).
El cas és que la ‘recuperació’ o el ‘combat’ contra la Gran Recessió vehicula una fomental ofensiva del capital contra el treball. O, més aviat, comporta un recrudiment de l’ofensiva de sempre. La demanda d’una ‘reforma laboral’ suposa la liquidació de més elements de protecció jurídica del treball, una liquidació que no pot donar-se per satisfeta més que amb l’anihilació del dret del treball.
A casa nostra, aquesta ofensiva és indestriable, d’una altra ofensiva que té per objecte augmentar l’espoliació i la desarticulació nacionals. El govern Zapatero vol convertir la lluita contra el ‘dèficit públic’ en una lluita contra els principis ‘constitucionals’ de l’autogovern i de l’autonomia dels ens locals. És simptomàtic que una de les veus que s’hagi alçat en contra hagi estat la de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, que no ignora l’efecte que tindria una prohibició de sol·licitar crèdits per part dels ens locals (ajuntaments, consells comarcals, consells insulars, diputacions).
Si sota el pretext de lluita contra el dèficit hom vol convertir Generalitats i Ajuntaments en unes meres sucursals del govern d’Espanya, també el sanejament del sistema financer vol eliminar les darreres restes d’un sistema financer propi. Les fusions de les caixes d’estalvi poden suposar una migració cap a l’oest dels centres de decisió d’entitats com la CAM o Caixa Penedès. Encara que, aparentment, les decisions de fusió depenen de cada entitat i de consideracions de complementarietat territorial, el marc institucional (Govern, Banc d’Espanya) no és pas neutral en aquestes consideracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada