Ronald Reagan resumia els principis del neokeynesianisme de manera ben simple: "1.- Si quelcom es mou, taxa'l. 2.-Si continua a moure's, taxa'l més. 3.-Si s'atura, subvenciona'l". De caricatura a caricatura, des dels rengles neokeynesians hom parlava dels "leninistes del mercat" i dels tres principis de 1.-desregula, 2.-privatitza, 3.-desregula. En certa mesura, totes dues bandes es complementen, i hom recorre a una o l'altra segons diversos factors de conjuntura econòmica, política i social. La situació de "crisi estructural" per la qual passen les economies nord-americana, europea i japonesa des de fa prop de 40 anys, ha propiciat la preponderància dels anomenats "neoconservadors" o "neoliberals". També en aquest bàndol, però, s'imposa el pragmatisme, de forma que el corrent "minarquista" o "anarco-capitalista" ha de fer una sèrie de renúncies. Però és que l'oposició no és entre "més estat" o "menys estat", sinó de classe contra classe.
La gran recessió i el rescat financer han propiciat una situació de "crisi de la deuta pública a l'Eurozona". No és un problema de Grècia, o de Grècia i Portugal, o dels PIGS (els dos anteriors, Espanya i Itàlia), o de PIIGS (els quatre anteriors i Irlanda) o de PIIGGS (els cinc anteriors i Gran Bretanya). Aquests cinc estats són els que presenten una situació més preocupant quant a la solvència com a deutors. Les receptes que ara s'imposen són obertament pro-cícliques: reducció de la despesa pública, augment de la imposició fiscal, foment de l'estalvi, impuls del subconsum. S'admet que més important que sortir de la situació conjuntural de recessió és garantir que no esclati de nou el sistema financer.
Vicenç Navarro se centrava en aquests dies en els casos dels estats grec, portuguès, espanyol i irlandès. Contrastava la línia argumental de la premsa (progressista i conservadora) sobre el "balafiament" d'aquests quatre estats, amb el fet que són els estats de l'UE-15 amb una despesa pública menor en termes de percentatge de PIB, per càpita o per funcionari. La despesa social és especialment menor i, en general, "l'estat de benestar" es troba menys desenvolupat. Segons Navarro, la raó d'aquesta diferència es troba en el fet que tots quatre estats, durant les primeres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial foren governats per partits conservadors (en el sentit de "conservadors fiscals"), i que tres d'ells passaren per governs dictatorials. Com a conseqüència, hom reté un sistemes fiscals molt menys progressius que els existents a Alemanya, per exemple, i presenten una considerable economia submergida (el frau fiscal se situa en més del 20% del PIB). Presenten uns índexs de desigualtat de renda més elevats que la part de l'Eurozona més desenvolupada. Les mesures de "reajustament", que vingueren a revertir unes migrades conquestes socials en els anys 1970, han minat la capacitat adquisitiva de les masses populars i, justament, l'actual recessió ha enfortit aquesta destrucció de la demanda efectiva interna.
Així doncs, segons Navarro, la fallida d'aquests estats per retornar el deute amb garanties es deu justament a una escassa despesa pública i a un subdesenvolupament del sector públic. És clar que és difícilment creïble que aparegui en cap d'aquests estats una alternativa política capaç d'emprendre una mesura "anti-cíclica".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada