“La clau de la nostra història”, en coincidència amb la campanya de la consulta sobre la independència que conclou a Esplugues de Llobregat el proper 20 de juny, ha dedicat el programa d’avui precisament a aquesta qüestió.
Santi Campo, d’ICV, ha defensat una posició, “en principi”, contrària a la independència. Si bé no ho ha dit explícitament, Campo defensa una articulació de Catalunya amb Espanya en un marc federal o confederal. Més explícitament, Campo ha fet referència a la realitat de la Unió Europea i a la identificació com a “ciutadà del món”. Campo considera que la qüestió de la independència divideix el poble català “en meitat i meitat” i que caldria presentar qüestions capaces de crear consensos més amplis (com la reivindicació de més capacitat de decisió, des de Catalunya, sobre pressupostos públics i infrastructures). Campo també alerta de la manca de concreció de l’independentisme (o independentismes) quant a la via d’assoliment d’aquesta independència. Això seria, segons Campo, més greu en tant que a l’Europa Occidental de les darreres dècades no hi ha hagut cap precedent comparable a una independència catalana.
Jaume Mañosas, de CDC, considera obertament la independència com l’objectiu final que es desprèn del propi reconeixement de l’existència d’una nació catalana. Mañosas ha resumit la trajectòria de CDC des de la fundació (1974) com un esforç de transformar l’estat espanyol sorgit del franquisme en un estat modern, democràtic i plurinacional. Segons Mañosas, però, l’experiència mostra que, cada vegada més, aquesta via de “modernitzar Espanya” mostra signes d’esgotament. El temps present, doncs, demana l’avenç en l’autogovern i la sobirania de Catalunya. Mañosas defensa un programa gradualista, treballat a partir de propostes que generin més consens. Així, per exemple, defensa l’obtenció del ‘concert econòmic’, en tant que aquesta reivindicació generaria un suport més ampli que reivindicar directament la independència. L’eix d’aquest camí, en tot cas, passa pel “dret de decidir”, entès globalment com la defensa que totes les decisions de rellevància per a Catalunya es prenguin des de Catalunya.
Roger Recasens i Roger Cònsul completaven el debat, introduït per Jaume Marfany. Si Cònsul fa part de Sant Just Decideix (que organitzà la consulta sobre la independència el passat 25 d’abril), Recasens és membre d’Esplugues Decideix (que prepara la mateixa consulta per al proper 20 de juny). No sé si ha estat un encert del programa presentar-los tots dos únicament en aquesta faceta. Les plataformes organitzadores de la consulta sobre la independència han de demostrar un to imparcial quant a les diferents opcions (sí, no, en blanc, abstenció) i centrar els esforços en la difusió de la proposta. Certament, que tant en el cas de Sant Just Desvern com en el cas d’Esplugues els independentistes hi són majoria. N’hi hauria hagut prou, en presentar-los com a membres d’aquestes plataformes però també com a membres de tal o tal organització (o moviment) independentista.
En tot cas, Recasens ha aclarit que parlava a títol persona i no pas en nom d’Esplugues Decideix. Recasens ha centrat els esforços en respondre a les objeccions de Campo. D’una banda, ha justificat la independència nacional en tres eixos: 1) identitat; 2) cultural i lingüístic; 3) econòmic i social. Ha recordat que la llista d’estats europeus que han assolit la independència al llarg del segle XX no és pas curta. D’altra banda, ha girat l’argument de la “divisió” que genera la reivindicació independentista, tot assenyalant que l’status quo actual (de dependència) tampoc no gaudeix de consens.
Cònsol ha contrastat al gradualisme defensat per Mañosas, la necessitat de tindre clar l’objectiu final. Dit d’una altra manera, les etapes del camí es poden fer amb tal o tal ordre, i amb tal o tal velocitat, però no s’ha d’amagar mai l’objectiu final en nom d’un consens. També ha recordat que la independència de Catalunya només es pot entendre com un procés unilateral, que no es demana, sinó que es pren.
El debat, doncs, quedava en un 3 a 1 a favor de la independència. Campo, però, ha insistit que ell acceptaria la independència si fos la voluntat majoritària del poble català. Campo ha fallat en el sentit que no ha sabut presentar una alternativa engrescadora a la independència, amb massa arguments negatius i poc de positius. Però si ha estat molt més encertat en respondre certs tòpics fàcils i no gaire ben definits de l’independentisme habitual (l’expoliació fiscal descontextualitzada de les balances comercials, la indefinició quant a models socials i ambientals, etc.). Recasens i Cònsol, doncs, ho han tingut fàcil per desmuntar els arguments negatius. Però el desmuntatge dels arguments negatius és més fàcil en la teoria que en la pràctica. Per exemple, es fàcil de dir que és absurd preocupar-se per les injustícies socials i ambientals d’un futur estat català quan hom constata quines són les realitats dels actuals estats espanyol i francès en aquests aspectes. Més difícil, però, és proposar una via que parteixi de la realitat d’opressió i despersonalització nacionals actuals i condueixi a un redreçament. Que aquesta via és la independència sembla força clar (i cada vegada a més gent). Però sovint fa por concretar-hi més enllà per tal de no dividir la minoria (creixent) d’independentistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada