diumenge, 13 de març de 2011

Al Qaeda i Marine Le Pen

Són els espantalls per fer vindre por. Gaddafi, d'una banda, internament, insisteix que les forces de la bandera tricolor són uns agents a sou d'occident. I de l'altra, externament, diu a Europa i als Estats Units que, si ell cau, Líbia es convertirà en un paradís per a Al Qaeda. També l'OTAN aprofita aquest espantall per justificar una eventual intervenció militar a Líbia. En realitat, l'OTAN vol fer de Líbia, si arribés el cas, una base des d'on controlar possibles moviments antiimperialistes sorgits a Egipte o al Magreb.

L'obscurantisme d'Al Qaeda serveix per fer bo a Gaddafi. I no seria d'estranyar que els seus amics europeus tinguin en el cap una divisió de Líbia en zones d'influència, permetent a Gaddafi, d'una banda, i al Consell de Bengasi, de l'altra, la gestió subalterna dels recursos petroliers de la Cirenaica i de la Tripolitània.

Similarment, l'obscurantisme de Marine Le Pen, és ara emprat com a espantall per als seguidors de Sarkozy. Sarkozy representa una dreta 'comme il faut', mentre que Le Pen és massa perillosa per populista. Le Pen encarna una ràbia contra les classes populars meteques, mentre que Sarkozy encarna una ofensiva implacable contra totes les classes populars franceses, autòctones o no.

L'experiència de Tunísia, Líbia, Egipte, Iemen o Bahrain, no ha caigut en sac foradat per a les classes dirigents dels estats francès i espanyol. N'han pres bona nota. Al capdavall, no fa ni sis mesos, Tunísia era un dels països més estables del món. Quan els 'mercats financers internacionals' desconfien de les polítiques aplicades pels governs de l'estat espanyol (o del portuguès, o del grec) és perquè no poden acabar d'empassar-se que les mesures polítiques exigides d'austeritat es puguin aplicar, tot mantenint els principis de la pau social. Potser si convisquessin en el cor més profund de la classe treballadora catalana, serien més optimistes quant als seus interessos. En tot cas, des d'una certa prudència, saben que els convé vehicular qualsevol tensió social cap a un conflicte interètnic. Marine Le Pen i el Front National, malgrat tots els revestiments que puguin tenir de subversivitat, fan una funció ben precisa. No tenen anàleg a l'estat espanyol, perquè la funció política del FN se la disputen, a parts iguales, el PP, el PSOE i els altres partits respectables.

El FN també serveix de parany per a l'esquerra i les esquerretes europees. Un 'antiracisme' buit els fa adoptar un posat elitista davant les classes populars autòctones, i un posat condescendent davant les classes populars al·lòctones. Atrapats en aquesta lògica perversa, passen a donar suport als 'partits republicans', des del PSF i PCF fins al mateix Sarkozy. No s'adonen que, en aquesta línia, Le Pen aconseguirà la presidència francesa, directament, o a través d'un epígon gaullista o socialista.