divendres, 4 de març de 2011

L’exportació del ‘model espanyol’ a l’Àfrica del Nord i a Orient Mitjà

Les visites aquests darrers dies dels caps d’estat i de govern espanyols, Juan Carlos Borbón i José Luís Rodríguez-Zapatero, a països del Golf Pèrsic i a Tunis, han servit a la diplomàcia espanyola per renovar la xerrameca sobre l’exportació del ‘model exemplar’ de la transició post-franquista als països àrabs. No fa ni tres mesos, aquesta xerrameca no hauria tingut gairebé cabuda, ja que pràcticament tots els governs, des de Mauritània fins a Iraq (amb la possible excepció de Síria), rebien l’homologació per part de les “democràcies nord-atlàntiques”. Recordem que, fins i tot Qatar, era saludada com una ‘monarquia absolutista però tolerant’ per part de la nova directiva del FC Barcelona.

Aparentment, les protestes d’un grapat de joves (semi)desocupats de l’interior de Tunísia ho han capgirat tot. És clar que la cosa venia de lluny, però havia quedat soterrada. Al capdavall, els agents de les protestes eren persones que “sostenien les parets”, que no havien pres la decisió d’emigrar cap a Europa (o cap al Golf Pèrsic, o cap a Líbia) i que no sabien ésser prou agraïts als migrats salaris als quals tenien accés de tant en tant. Diuen que hi ha veritats, mentides i estatístiques, però paga la pena recordar que la taxa de desocupació juvenil (menors de 24 anys) als Països Catalans és més elevada que la trobada en molts d’aquests països. La millor solidaritat que podrien trobar els moviments populars àrabs, en aquests moments, és l’enfortiment dels moviments populars a Europa i als Estats Units. Els sectors pro-governamentals àrabs utilitzen precisament la pau social dels Estats Units, d’Europa, del Marroc i de Qatar, per parlar d’una “conxorxa imperialista”.

La “conxorxa” hi és, però l’attitud envers les revoltes (o revolucions) àrabs és més reactiva que proactiva. Es tracta d’adaptar-s’hi a marxes forçades... I capacitat no els manca. El “model espanyol” s’aplicaria a Tunísia i a Egipte amb una democràcia pluripartidista, tutelada per l’exèrcit i mitjançada per les “instàncies internacionals” que controlen el crèdit o modulen el preu de les exportacions egípcies. El fet que hi hagi hagut canvis en les presidències de govern de Tunísia i d’Egipte en els darrers dies mostra les dificultats del projecte, però no pas la impossibilitat.

La situació a Líbia és més complexa. Líbia s’ha dividit sota dues banderes, la tricolor de Bengasi i la monocolor de Trípoli i de Sirte. La bandera tricolor té l’avantatge de controlar les zones petrolieres del país, i també el fet de lluitar amb un exèrcit i unes milícies que combaten per la vida i pel país. La bandera monocolor controla un territori més petit, però té molta més potència militar i gaudeix de la cohesió de la xarxa clientelar més íntima de Gaddafi.

La diplomàcia nord-atlàntica havia calculat una ‘caiguda ràpida’ de Gaddafi fa uns pocs dies. Fa uns mesos, és clar, calculava tres o quatre generacions de Gaddafi governant a Líbia. Però la situació actual, fa que la qüestió de la “intervenció militar” li sigui més necessària si vol evitar que el flux de petroli libi no quedi interromput durant anys. Qui més dependència en té, però, és clarament Europa, mentre que per als Estats Units la prioritat es troba més en el Golf Pèrsic.

Una intervenció militar a Líbia, si es produís, no seria pas ‘quirúrgica’ i prou, d’anar-hi i d’anar-se’n. Això ho intueixen també els qui lluiten sota la bandera tricolor, de manera que han insistit en demanar que l’acció internacional contra Gaddafi se centri en mesures d’embargament, i no pas en l’entrada de tropes ‘internacionals’ en territori libi. Però l’interès central es troba en el xoc de posicions entre les diferents potències sobre la intervenció militar. Dins de la mateixa Administració Obama hi ha dubtes sobre aquesta intervenció (sobre el grau d’intervenció, sobre les forces posades en joc). També hi ha diferències entre la posició anglesa (‘intervencionista’) i la francesa (‘humanitarista’). Si França ha declarat una oposició a imposar una ‘zona de no vol’ damunt l’espai aeri libi, l’oposició és encara més forta en el cas de Xina i de Rússia. Xina parla de “resoldre pacíficament el conflicte a través del diàleg” i en aquest mateix sentit s’ha expressat la proposta del president veneçolà Hugo Chávez. Gaddafi s’ha aferrat a aquest cable, però cal recordar que fa un parell de setmanes, la diplomàcia de la UE parlava encara, en termes d’equidistància, entre el govern de Gaddafi i els “manifestants”.