Naturalment, no ho faran en les properes setmanes, ni tan sols en els propers mesos. Potser la relació, a partir d'ara, serà merament a distància. Tot i amb tot, la diplomàcia francesa, encapçalada per Sarkozy, sembla ara descol·locada pel retorn de les banderes tricolors a Líbia. És Alemanya i Itàlia les que treuran partit d'aquest descol·locament.
De mentres, la solidaritat entre les monarquies del Golf es demostra en la intervenció saudí a Bahrain, i en la promesa de l'enviament de forces policials des dels Emirats Àrabs Units.
L'estabilitat és ara la consigna cridada per la ministra d'afers exteriors espanyola a Damasc. Aquest és el discurs també d'Israel i de bona part de l'Administració Obama.
La crisi àrab, confien, toca a la fi. Els "falcons" nord-atlàntics critiquen el fet que no s'hagi produït una intervenció militar a Líbia. I atribueixen a les masses populars europees, tan oposades a les aventures imperialistes a Afganistan i a Irac, aquesta absència d'intervenció. És curiosa manera de veure-ho. L'autèntica responsabilitat a Europa de la sagnia de Líbia no es troba en un "pacifisme" ni en un sentiment "pro-Gaddafi". Ha estat l'absència gairebé completa de protestes a Europa contra les polítiques d'austeritat en els darrers mesos, la que ha fet que Gaddafi i els altres dirigents àrabs poguessin parlar de "conspiració". Si les protestes "àrabs" haguessin estat unes protestes "mediterrànies", la malfiança s'hauria trencat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada