Josep Antoni Duran Lleida ha menat en les darreres setmanes un curiós diàleg amb Barcelona Decideix. Probablement, si més no segons ha declarat, Duran no participarà en la consulta sobre la independència de la nació catalana. Ho podria haver justificat, ben senzillament, tot dient que la qüestió li sembla irrellevant o que la metodologia (d’autoorganització popular) no li és abellidora. No obstant això, Duran s’ha estimat més embrancar-se en arguments capciosos sobre la independència. Error! Si Duran té tan clar que la independència no és possible o no és desitjable o no (li) és convenient, allò que ha de fer és fer propaganda activa pel “no” i votar que “no”. No sé si és que Duran es fa l’orni o és que no ho sap, però a la consulta s’hi pot votar que “no”. Unes 30.000 persones han votat que “no” en el referèndum sobre la independència. Pot semblar un percentatge baix sota el total de la població, però és més considerable, segons com ens ho mirem, que el percentatge que va votar que “no” en el referèndum sobre la independència del Sudan del Sud.
Duran, aparentment, confon participar en el referèndum amb donar suport (o ésser) independentista. És una confusió que, penosament, també tenen alguns independentistes (especialment, els independentistes prestigitadors de nova onada). En tot cas, fa la sensació que el bàndol dependentista (o unionista) sembla majoritàriament conforme amb el fet que les seves tesis triomfen no pel fet de ser majoritàries (que ho són, i força), sinó perquè ningú no qüestiona l’status quo.
Hi ha en una cosa que Duran té més raó que un sant, i és quan blasma els polítics (en referència a sectors de CDC) que s’han declarat per la independència “en el carrer” però que “en el Parlament” fan una altra cosa. El debat de la presa en consideració de la proposició de llei sobre la declaració unilateral d’independència, presentada pel Subgrup Parlamentari de Solidaritat Catalana per la Independència, manifestarà aquesta dissonància. Persones que s’han retratat amb el “SÍ” de les urnes petjaran el “NO” des de l’escó. Amb el greuge que allò que votarà el Parlament és un mecanisme d’autodeterminació i no pas la independència.
És la contradicció de l’autonomisme dels nostres dies. Si no fos per l’independentisme (per minoritari que encara sigui), l’autonomia perdria raó de ser des del punt de mira del nacionalisme espanyol, i seria agranada no tan sols de facto (com amb la LOAPA o amb la LOFCA) sinó també de dret, amb la supressió del capítol III del títol VIII de la Constitució post-franquista. Per això volen i dolen. I cal agrair Duran que els desemmascari en les seves declaracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada