divendres, 25 de gener de 2013

Decidim junts: el pitjor nacionalisme és el que no s'explicita

Des d'alguns rodals, potser amb la millor de les intencions, s'ha fet córrer la fórmula dels "essencialistes dels Països Catalans". Al capdavall, l'esquerra independentista més o menys consegüent s'ha caracteritzat per presentar de forma axiomàtica els Països Catalans (o, més senzillament, la Catalunya completa) com el marc nacional del poble català, adduint els criteris clàssics de "comunitat de llengua i de territori". És clar que caldria veure fins quin punt alguns dels crítics dels "essencialistes dels Països Catalans" no són ben bé uns "essencialistes del Principat" o, més concretament, del conjunt de territoris que el decret de don Javier de Burgos va incloure en les províncies de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Un criteri diagnòstic de "l'essencialista del Principat" és veure la cara que posa si hom suggereix, senzillament, que per tal de guanyar més ràpidament el curs cap a una República Catalana es podria prescindir dels forats del "NO" que constitueixen el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès. Un autèntic "no-essencialista", per exemple, no tindria cap problema per considerar l'establiment d'una República Osoneca com un pas endavant cap a la independència, de la mateixa manera que el manteniment i constitucionalització de la independència d'Andorra és un potent actiu que, sense anar més lluny, ens dóna un escó en l'Assemblea General de les Nacions Unides i ha fet del català llengua oficial en algunes instàncies internacionals com la Unió Llatina.

Amb aquest "essencialisme" passa una mica com amb el "nacionalisme". En el llenguatge polític espanyol, per exemple, els "nacionalistes" sempre són els altres. És simptomàtic en aquest sentit, per exemple, el fet que la Unificació Comunista d'Espanya parli de partit nacionals (per referir-se als partits d'àmbit estatal espanyol, majoritàriament nacionalistes espanyols) i de partits nacionalistes (per referir-se als partits d'àmbit autonòmic o supraautonòmic, que molt sovint són nacionalistes de les nacions perifèriques de l'estat espanyol).

Significa això, doncs, que tothom és "nacionalista" encara que ho siguin dins d'un armari retòric? No. Hi ha "anacionalistes" autèntics, gent que milita contra els "nacionalismes" i, per començar, ho fa contra les seves pròpies assumpcions i prejudicis nacionalitaris. Però de la mateixa manera que la no-violència de Gandhi no condemnava la violència revolucionària dels oprimits, també l'anacionalista comme il faut defuig esdevindre còmplice del "nacionalisme fort".

Una de les trampes retòriques del "nacionalisme" implícit és l'ús d'un "nosaltres" que no és explicitat. Per exemple el "Mejor unidos" de Ciudadanos, utilitza un nosaltres que no és explicitat, perquè s'entén que el marc del "Mejor unidos" és el marc de l'actual estat espanyol i per extensió el marc de l'actual unió europea estructura en l'estat espanyol i en 26 o 27 estats addicionals. Una consigna similar és el "Decidim junts", referit explícitament a la idea que l'estatus polític d'un territori s'ha de "codecidir" amb el beneplàcit o la participació dels aparells polítics de l'estat dinàstic al qual pertany el dit territori, i no de les persones que viuen en aquell territori.