L'abisme fiscal, en sentit estricte, tindrà lloc en el moment que els ingressos fiscals siguin inferiors al pagament dels interessos del deute públic. Per això resulta curiós que hom parli d'abisme fiscal per referir-se a les mesures que havien automàticament d'entrar en vigor l'1 de gener del 2013 per protegir els comptes federals nord-americans. Aquestes mesures automàtiques havien estat adoptades per tal de "tranquilitzar els mercats" i aconseguir mantenir les capacitats d'endeutament del govern nord-americà. Però la tranquilitat d'ahir era el nerviosisme d'avui perquè aquestes mateixes mesures podrien afectar greument el mercat nord-americà (el mercat real, de béns i serveis) i afectar molt negativament l'economia mundial. És clar que tota la monserga sobre "l'abisme fiscal" no ha tingut més sentit que justificar una nova bateria de mesures contra la classe treballadora nord-americana. Presentant-les en el marc d'una situació límit, hom introdueix mesures que abans haurien estat considerades socialment impossibles.
La història, és clar, no acabarà amb l'acord in extremis aconseguit fa unes hores en el Senat nord-americà. Sense anar més lluny, el proper mes de febrer, hi haurà un nou debat sobre la necessitat d'elevar el nivell d'endeutament (com ja va passar l'agost del 2011), i per tal de fer acceptar aquesta necessitat, els representants i senadors "conservadors" arrencaran noves "concessions" al govern d'Obama. Per al gran públic serà difícil distingir entre les "mesures automàtiques" i les "mesures voluntàries", entre les "mesures conservadores" i les "mesures liberals". N'hi ha prou a saber que la dinàmica d'espoliació de les classes populars, als Estats Units o a la Unió Europea, és l'única recepta possible per garantir l'acumulació de capitals en una economia estagnada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada