dissabte, 5 de gener de 2013

L’ofensiva de l’Aliança (Seleka) en la República Centrafricana

El 13 d’abril del 2007 se signava un acord de pau entre el govern centrafricà de François Bozizé i la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament (UFDR) de Michel Djotodia. L’acord signat a Birao implicava una amnistia per a l’UFDR (i per a les Forces Armades oficials), el reconeixement de l’UFDR com a partit polític legal, i la integració dels combatents de l’UFDR en les Forces Armades Centrafricanes (FACA). Les negociacions donaren lloc, ja en el 2008, a un acord de govern entre Bozizé i Djotodia. En el 2009 es convocaren eleccions locals i per a l’any següent hi havia d’haver comicis generals, presidencials i parlamentaris. En principi, les eleccions havien de tindre lloc el 18 d’abril (primera ronda) i el 23 de maig (segona ronda) del 2010. El 30 de març, la primera data fou ajornada al 16 de maig, i el 29 d’abril, ajornada sine die. El 16 de juny, la Comissió Electoral Independent acordà eleccions per al 24 d’octubre, però el 27 de juliol, el president de la Comissió, Joseph Binguimale, ho tornava a deixar sine die, tot aclarint que “ço que endarrereix la decisió final sobre aquestes eleccions és actualment el fet que la Unió Europea exigeix una confirmació de data abans de proveir-nos ajut financer”. Finalment, les eleccions quedaren fixades per al 23 de gener del 2011 (primera ronda) i 27 de març (segona ronda). Convergència Nacional (Kwa Na Kwa), la formació del president Bozizé, aconseguí 61 dels 100 escons, mentre els altres anaven a independents (26, alguns d’ells també pro-Bozizé), a Majoria Presidencial (11), al Moviment per l’Alliberament del Poble Centrafricà (1) i al Reagrupament Democràtic Centrafricà (1). Quant a les eleccions presidencials, Bozizé les guanyà en la primera volta, amb 607.184 vots (un 33,2% del total de persones registrades en el cens electoral), mentre el seu rival més directe, Ange-Félix Patassé aconseguia just 184.716 vots.
Tot aquest procés deteriorà l’acord assolit entre Bozizé i Djotodia. A més, l’UFDR havia estat tan sols un dels grups armats en combatre el govern de Bozizé. Altres grups eren la Convenció de Patriotes per la Justícia i la Pau (CPJP), l’Exèrcit Popular per la Restauració de la Democràcia (APRD), el Moviment d’Alliberadors Centrafricants per la Justícia (MLCJ) i el Front Democràtic Centrafricà (FDC). L’acord de pau del 25 d’agost del 2012 entre el govern de Bozizé i la CPJP, per exemple, coincidia amb combats en regions orientals i central de la República per part d’altres grups. Dins de la pròpia CPJP, a més, s’havia produït una escissió (CPJP-Fonamental), liderada per Hassan Al-Habib. El 15 de setembre La CPJP-F inicià ofensives contra les FACA a Sibut, Damara i Dekoa, alhora que afirmava ésser disposat a marxar sobre Bangui. El 13 de novembre es produí un nou atac prop de Libi, en la carretera que uneix Sibut i Damara, i el mateix dia en Obo era atacat un vehicle de l’exèrcit. Aquest segon atac fou atribuït al Front Popular pel Redreçament, un grup armat txadià.
Però l’actual situació de guerra oberta comença el passat 10 de desembre, quan un grup armat va prendre les poblacions de N’Délé, Sam Ouandja i Ouadda. El grup armat és el resultat de l’Aliança (Séléka, en llengua sango) formada per l’UFDR, el CPJP-F i diversos grups menors (CPSK, FDPC i FPR). A N’Délé la resistència, infructuoosa, fou a càrrec del govern i del CPJP-Oficial. El 15 de desembres, les forces de Seleka prengueren Bamingui, i el dia 18, ja en clara marca cap a Bangui, avançaren cap a Bria (d’interès estratègic per les seves mines de diamants). Davant d’aquests avenços, el president Bozizé va fer una crida al govern txadià d’Idriss Déby, el qual ha començat a enviar tropes a territori centrafricà. En efecte, Bozizé, a més de comptar amb 4500 soldats propis, confia en les forces de la MICOPAX, la “Missió per la consolidació de la pau en la República Centrafricana”, coordinades per la Comunitat Econòmica d’Estats Centrafricans (ECCAS), i que inclou forces angolenyes, cameruneses, txadianes, nord-congoleses i gaboneses.
El 10 de desembre, la Seleka entrà a Kabo, important nus de comunicació entre la República i el Txad. El 23 de desembre, feien el mateix a Bambari, i el dia de Nadal queia Kaga-Bandoro (on es concentren les principals forces txadianes). L’endemà, centenars de manifestants envoltaven l’ambaixada francesa a Bangui, acusant directament els francesos de l’ofensiva de la Seleka. Un altra columna de manifestants, menor en nombre, es dirigí a l’ambaixada dels Estats Units, apedregant cada cotxe que veien entrar o sortir amb personal de raça europea.
El mateix dia de Sant Esteve, les forces de la Seleka arribaven ja a Damara, deixant-se a l’esquena la ciutat de Sibut, malgrat que en aquesta segona ciutat hi havia les tropes txadianes replegades des de Kaga-Bandoro. En aquest context, el ministre d’administració territorial, Josué Binoua, feia una crida a França a intervindre en el cas que els rebels arribessin a la capital Bangui. La crida de Binoua contrastava amb el sentiment dels manifestants de Bangui. En qualsevol cas, una altra crida, en aquest cas del portaveu de la Seleka, el coronel Djouma Narkoyo, demanava a la FACA que deposés les armes davant la pèrdua de legitimitat i de control del país per part de Bozizé.
Com ha respost el govern d’Hollande a la crida, primer de Binoua, i després, el 27, del propi president Bozizé? Hollande declarà que tan sols hi desplegaria tropes per tal de protegir els ciutadans francesos però no pas per defensar el govern de Bozizé. Similarment, els únics plans contemplats per les autoritats militars nord-americanes eren el de l’evacuació de “diversos centenars” de ciutadans americans i “d’altres països”. Així doncs, la “seguretat” a Bangui sembla a les mans del comandant del MICOPAX, el general Jean-Felix Akaga. Però la seguretat d’Akaga és relativa ja que mentre afirmava que arribarien aviat reforços des de l’exterior a la MICOPAX, fonts militars de Gabon i Camerun deien que l’ECCAS no havia pres cap decisió al respecte.
El divendres 28 s’inicià una contraofensiva de la FACA contra la Seleka a Bambari, que fou refusada, però que alhora assenyalava l’escalada en el conflicte. El mateix dia tenia lloc una reunió de ministres d’exteriors de l’ECCAS, en la qual s’acordà l’enviament e més tropes per a la MICOPAX, tal com anunciava el ministre d’exteriors txadià Moussa Faki. D’altra banda, el sots-secretari general de l’ECCAS, Guy-Pierre Garcia informava que la Seleka i el govern de Bozizé havien acordat començar un torn de negociacions no pas més tard del 10 de gener. Alhora, començaven a Bangui les evacuacions de personal per part de la US Air Force que, temerosa d’una reproducció els fets de Bengasi, se’n duia l’ambaixador i unes altres 40 persones. També la Creu Roja evacuava part del seu personal estranger.
El 29 de desembre, la Seleka entrava a Sibut, poques hores després que hagués estat evacuada per tropes txadianes i de la FACA, les quals s’havien dirigit cap a Damara. De fet, entre la Seleka i Bangui ja tan sols quedava, com a població important, Damara. En conseqüència, el govern disposà un toc de queda (de 7 del vespre a 5 del matí) i prohibia l’ús de les motos-taxis. La decisió, lluny de tranquilitzar la població, accelerà l’èxode de milers de persones, per carretera o per via fluvial. D’altra banda, creixia el desplegament de guardes privats per custodiar botigues i centres comercials davant previsibles intents de saqueig. En un gest similar, el contingent francès s’enfortia amb 150 paracaigudistes procedents de Gabon, amb els quals aquestes tropes arriben a 400 efectius que, com insistia el primer ministre Jean-Marc Ayrault no tenien cap altre objectiu que “protegir ciutadans francesos i europeus”.
El diumenge 30, després d’una reunió amb el president de la Unió Africana Thomas Yayi Boni, el president Bozizé declarava la possibilitat de constituir un govern d’unitat nacional amb membres de la Seleka i que, en tot cas, el seu govern iniciaria conserves de pau “sense condicions i sense retard”. Per Cap d’Any, començava l’arribada de més tropes internacionals cap a Damara. Als 400 soldats txadians ja desplegats en aquesta ciutat, calia sumar 360 soldats, a parts iguals del Gabon, Congo-Brazzaville i Camerun, comandants per un general gabonès.
Però la notícia del dimarts 1 de gener a Bangui era una altra. Un jove, arrestat la nit anterior per pressumptes lligams amb la Seleka, havia estat mort per trets de la policia. L’agent responsable havia declarat que el jove s’intentava escapar. Tan bon punt s’escampà la notícia i el fet que el jove mort era de fe musulmana, hi hagué protestes al barri PK5, en les quals resultà mort un oficial de policia. De fet, com reconeix el Departament d’Estat nord-americà, les represàlies a Bangui desencadenades contra “simpatitzants” de la Seleka segueixen línies ètniques. A la República Centrafricana es parlen 120 llengües, per bé que tan sols són oficials el francès i el sangho (que fa el paper de llengua franca en les relacions interlingüístiques). La majoria d’aquestes llengües són de la família ubangiana. En el sud, hi trobem zones de llengua bantú; en el nord, llengües Bongo-Bagirmi; un grup a banda el constitueix la llengua runga. El grup nacional majoritari és el Baya o Gbaya (33%), al qual pertany el president Bozizé; per darrera queden els banda (27%), els mandja (13%), els sara (10%), els mbourn (7%), els m’baka (4%) i els yakoma (4%). Segons els cens del 2003, el 80,3% de la població és de fe cristiana, un 10,1% és de fe musulmana, i un 9,6% segueix religions autòctones. De fet, potser més important que la identitat lingüística, ètnica o religiosa, és la diversitat regional de la República Centrafricana, marcada per una regió principal d’altiplà savanoide (amb una alçada mitjana de 500 m per damunt del nivell del mar), una regió muntanyosa al nord-est (els monts Fertit), les baixes colines de la regió sud-occidental i el massís nord-occidental de Yade. Els homes de la Seleka són predominantment del nord (FDPC) i del nord-est (UFDR, CPJP), i dins de les seves files hi ha formacions d’origen i perspectiva txadiana (l’FPR): vet ací els targets de les forces policials de Bozizé (ell mateix nascut al territori gabonès). Tampoc no cal parlar de la continuïtat territorial que té el Txad amb tots els estats veïns (Congo-Kinshasha, Congo-Brazzaville, Gabon, Camerun, Txad, Sudan-Khartum i Sudan del Sud), i que fa que la MICOPAX no sigui vista com un cos estranger (sensació que sí produeix, i molt, el contingent francès, fins i tot abstraent-hi el factor racial).
Com a gest de bona voluntat, el president Bozizé assumí el ministeri de Defensa, desplaçant al seu fill, Jean François, fins llavors ministre i potencial successor polític. També optà per destituir el cap de l’exèrcit, Gillaume Lapo.
Davant d’aquesta situació, la Seleka aturà l’ofensiva, però mantingué l’exigència d’immediata destitució del president Bozizé. Bozizè, però, ha recordat que té mandat fins el 2016. Des de la MICOPAX, el general Akaga ha dit que Damara representa la “línia vermella” que els rebel no poden creuar, si no volen desencadenar “una declaració de guerra” contra tots els estats membres de l’ECCAS.
Però això no vol dir que les tropes de Seleka s’hagin quedat quietes. Avui dissabte, han ocupat Alindao, sense resistència. En total, Seleka controla ara 11 ciutats i pobles, que farà servir en les negociacions que començaran la setmana vinent.

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

cuxtij http://abc-louisvuittonoutlet.com nzlfdd http://www.canadagoosehut.com glgiga http://www.mymontblancforcheap.com wemuhu http://beatsbydrecheapp.com avmeer http://alouisvuittonoutlet-au.com dnfzez [url=http://abc-louisvuittonoutlet.com]louis vuitton handbags[/url] fuxrh [url=http://www.canadagoosehut.com]canada goose outlet[/url] okxga [url=http://www.mymontblancforcheap.com]cheap mont blanc[/url] vlggh [url=http://beatsbydrecheapp.com]cheap beats by dre[/url] hdauqp [url=http://alouisvuittonoutlet-au.com]louis vuitton bags[/url] yvzh

8:52 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home