El PSOE, el dret d'autodeterminació i la unitat d'Espanya

Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit recentment que el PSOE no acceptaria mai "que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom". És una frase molt bonica. Un partit socialista i internacionalista la podria convertir en un eslògan central del seu programa de radicalitat democràtica. Per exemple, no és acceptable que una reduïda casta burocràtica decideixi qüestions de gestió pública que afecten tothom. O, per exemple, no és acceptable que una direcció unipersonal o un consell reduït decideixin els destins d'una empresa de desenes, centenars o milers de treballadors. Però Rubalcaba no es refereix a aquesta mena de decisions. No. Es refereix exclusivament a negar el dret d'autodeterminació de "nacionalitats i regions" de l'estat espanyol.

Fa prop de quaranta anys, en el Congrés de Suresnes, el mateix PSOE havia aprovat el text següent:

Resolució sobre Nacionalitats i Regions
Davant de la configuració de l'Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que:
1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació d'aquestes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.
2) En analitzar el problema de les diverses nacionalitats el PSOE no ho fa des d'una perspectiva interclassista del conjunt de la població de cada nacionalitat sinó des d'una formulació d'estratègia de classe, que implica que l'exercici específic del dret d'autodeterminació per al PSOE s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en lluita per la seva completa emancipació
3) El PSOE es pronuncia per la constitució d'una República Federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol per considerar que aquesta estructura estatal permet el ple reconeixement de les peculiaritats de cada nacionalitat i el seu autogovern alhora que salvaguarda la unitat de la classe treballadors dels diversos pobles que integren l'Estat Espanyol.
4) El PSOE reconeix igualment l'existència d'altres regions diferenciades que per les seves característiques especials podran establir òrgans i institucions adequades a les seves peculiaritats.

El punt 1) d'aquesta resolució és redactat de forma prou emboirada com per amagar el fet que el dret d'autodeterminació d'una nacionalitat (=nació) equival al dret de constituir-se en estat independent. Però, de totes formes, és evident el PSOE contempla que és "cada nacionalitat" la que determina "lliurement" les relacions que manté "amb la resta dels pobles que [ara] integren l'Estat espanyol". Tan sols "el ple reconeixement del dret d'autodeterminació", és a dir la "facultat de decidir", pot fornir la "definitiva solució del problema de les nacionalitats".

Fixeu-vos bé que el punt 1) no treu que el punt 3) afirmi que el PSOE defensa la "unitat d'Espanya", sota la fórmula d'una "República Federal de les nacionalitats", contemplant també l'autoorganització de les "regions" (punt 4). És a dir, no és incompatible la defensa del punt 1) amb una posició "espanyolista".

El PSOE de Rubalcaba (però també el PSC de Navarro) prescindeix del punt 1). Òbviament, també prescindeixen del concepte de "república federal", ja que ja els hi està bé una monarquia que reconeix el dret d'autonomia (que no d'autodeterminació) de nacionalitats i regions. Per acabar-ho d'adobar, el seu argumentari prescindeix naturalment de qualsevol consideració de classe, justament perquè "la unitat de l'Estat espanyol" és contemplada "des d'una perspectiva interclassista" o, més aviat, caldria dir, verbalment aclassista i pràcticament lligada als interessos de les elits financeres, burocràtiques i patronals.

És curiós, però, que la "definitiva solució" del problema de les nacionalitats no els interessi. El PSOE es mor justament pel recrudiment d'aquest problema de les nacionalitats. Cada vegada cedeix més espai al nacionalisme espanyol (PP, UPyD, C's) i als nacionalismes "perifèrics" (CiU, ERC, Compromís, PSM, BNG, PNV-EAJ, etc., etc., etc.). Tampoc no és que això sigui una mala notícia. La posició del PSOE fa esvair qualsevol mitologia sobre la capacitat de l'estat dinàstic espanyol per reformular-se. La duresa, sovint, s'acompanya de fragilitat.