dissabte, 23 de febrer de 2013

Atur, feina, riquesa

La jornada del 23 de febrer del 2013 és una jornada de mobilitzacions. Ahir mateix, a Sant Joan Despí, el diputat de la CUP-AE, Quim Arrufat, definia la situació present com la d'un "colp de mercat", en contrast amb aquell "colp d'estat" (formalment frustrat, materialment reeixit) que tingué lloc a l'estat espanyol el 23 de febrer del 1981. D'una manera o una altra, a nivell peninsular però també a nivell global, aquests "colps" tallen tímids processos de reforma. Si algú s'havia pensat que la crisi financera global del 2008 conduiria a una "refundació del capitalisme" anava fora d'osca. Si quelcom es refundava era l'ofensiva continuada de la classe que encarna el capital (el treball mort) contra la classe que no té cap altra propietat que la pròpia força/capacitat/potència de treball. Res nou sota el sol. En aquesta ofensiva, tal com es presenta de forma particularment crua en els països de la Mediterrània europea, el propi sistema, per tal de reproduir-se, destrueix part dels seus propis fonaments. Així, es desprèn de nocions meritocràtiques, del paper de coixí que realitz(av)en les "noves classes mitjanes", de la legitimitat social del "safety net", del repartiment "popular" de la renda imperialista criminalment extorquida als pobles imperialitzats. Avui, en les manifestacions del 23F, hi haurà no poca nostàlgia envers aquests mecanismes "autoreguladors" del sistema, que garantien/garanteixen un nivell de vida "de classe mitjana" a porcions considerables dels manifestants. De moment, davant de les nul·les perspectives d'aturada de l'ofensiva "neoconservadora", és possible una certa aliança mobilitzadora entre els qui voldrien tornar al 2006 (i revertir les "retallades") i els qui precisament temen un retorn a aquelles circumstàncies.

La repressió, els desnonaments, les reduccions dels drets socials (d'allò que s'anomena el "salari social") es vinculen precisament totes al fonament del propi sistema: l'explotació del treball aliè mitjançant la prèvia creació i reproducció d'una classe de persones que tan sols poden sobreviure si aconsegueixen trobar en el mercat un explotador de les seves capacitats, talents i coneixements.

La campanya recent de la CNT-AIT titulada "¡Que el paro no te pare!" (Que l'atur no t'aturi!) presenta precisament les reivindicacions centrals d'urgència que són en l'ordre del dia:
- per una reducció de la jornada laboral, amb manteniment de salari. La CNT-AIT parla de 30 hores i de manteniment dels salaris, però també valdrien altres limitacions similars (per exemple, condicionades al tipus de feina) o la demanda d'augments salarials de caire igualador (és a dir, augments salarials més forts per a les persones treballadores amb salaris/hora més baixos). Òbviament, aquesta mesura disminueix directament la taxa d'explotació i, alhora, fomenta una major participació laboral de la població general ("treballar menys per treballar totes"), dos aspectes que topen directament amb les necessitats sistèmiques d'extracció de plus-vàlua i de control social de la població.
- per una cobertura universal digna per a tots els desocupats. En certa mesura, aquesta reivindicació és complementària i substitòria provisionalment de l'anterior. Contempla, però, un altre aspecte, el trencament de la relació "feina/remuneració". Al capdavall, la remuneració social hauria de dependre de les necessitats de cadascú i no de les capacitats.
- per la jubilació als 55 anys. Aquesta mesura també és una mesura de reducció de la jornada laboral. Es presenta també com una garantia a tots els treballadors majors de 55 anys, que pateixen una claríssima discriminació laboral per raons d'edat.
- per la supressió dels contractes per a la formació, pràctiques i foment de l'ocupació. Aquests contractes, resultat de les succesives (contra)reformes laborals, permeten una precarització de les condicions laborals del jovent. De fet, s'oposen directament a l'objectiu que reclamen defensar: la integració laboral de nous treballadors.
- per la derogació de les reformes laborals. Pràcticament totes les reformes laborals del 1977 en endavant, han estat autèntiques contrareformes.
- per la lluita i la defensa dels llocs de treball: ni un acomiadament més.