Turquia i la perspectiva d'un Kurdistan Occidental autònom

Dir que el Kurdistan es troba en mig del tauler dels jocs interimperialistes és una bernatada, perquè tot el món és un tauler dels jocs entre Washington, Beijing o Moscou. Les fronteres estatals divideixen el Kurdistan en quatre sectors. El sector oriental, sota administració iraniana, és de no poc interès. Qualsevol intervenció de l'OTAN i dels seus aliats (Israel i les monarquies del Golf) contra la República Islàmica de l'Iran requereix l'ús d'una plataforma en més d'una de les regions perifèriques d'Iran, particularment el Balutxistan, Azerbaidjan i Kurdistan. El problema és que l'oposició al Kurdistan Oriental encaixa malament en els plans de Washington i Qatar. El sector meridional de Kurdistan gaudeix d'autonomia i d'una relativa estabilitat, en el marc de la República d'Irac. De fet, en l'actual govern d'Irac, resultat de la intervenció nord-americana, els partits majoritaris del Kurdistan del Sud hi tenen un gran pes. L'àrea septentrional de Kurdistan es troba sota sobirania turca, i és un dels principals maldecaps d'Ankara, tant del sector proper a l'islamodemòcrata AKP com al kemalisme. L'àrea occidental de Kurdistan es troba en territori de Síria. La situació de revolta contra el règim assadista, seguida després per una guerra civil oberta, fa del Kurdistan Occidental el sector que més interès desperta a curt termini dels quatre esmentats. En més d'un sentit el règim assadista ja ha col·lapsat, si més no en àmplies zones del Kurdistan Occidental. Pot donar-se una situació paral·lela a la del Kurdistan del Sud. Mentre Síria, com en el seu moment Irac, s'enfonsa en una espiral de violència aparentment sectària moguda des de foscos interessos, les àrees kurdes poden quedar relativament indemnes. Al govern d'Ankara aquest escenari no li plau del tot. Per bé que les relacions entre Ankara i Erbil han millorat, no hem d'oblidar que aquestes relacions foren impulsades d'acord amb l'estratègia de l'OTAN envers l'estat iraquià. D'altra banda, com a bon aliat de l'OTAN, el govern del Kurdistan del Sud ha donat suport a les forces del Kurdistan Occidental que volen fer front a la situació de buit de poder. En tot aquest joc d'interessos, Ankara té una agenda pròpia, no necessàriament compartida ni per Washington ni per Riad. L'exèrcit turc es troba en plena ofensiva en el "seu" Kurdistan, amb atacs adreçats a forces suposadament vinculades al Partit dels Treballadors del Kurdistan. També l'exèrcit sirià jura i perjura que les operacions a Aleppo s'adrecen a combatre "terroristes". Ankara, però, nega aquest paral·lel, i en defensa un altre, dient que els atacs sirians a Aleppo són paral·lels als atacs de milícies kurdes en la frontera turco-siriana. En altres moments, Ankara ha fet incursions més enllà de la frontera turco-iraquiana, i així doncs podria fer ara el mateix. Però si entra finalment en el Kurdistan sirià, per què no ho fa també a Aleppo?

No li digueu rescat, digueu-li ajut

Lo bo de l'Oceania que ens ha tocat viure és que, en comparació a 1984, el nostre "Inner Party" és menys liberal (en el sentit medieval del terme) i més discret (en el sentit modern del terme) envers "l'Outer Party". La thinkpolice és més laxa, també cal dir-ho. Pels "proletaris", tant hi fa, però "l'Outer Party" hauria d'apreciar aquestes diferències. Tot i amb tot, el doublethink i el doublespeak són igualment essencials, tant a Oceania com a Euràsia, tant el 1984 com el 2012. No li dieu rescat. L'Alcover-Moll defineix rescat com "acció de rescatar; allò qué es paga com a preu per rescatar algú o alguna cosa". Rescatar, d'altra banda, vol dir "alliberar o recobrar una persona o cosa pagant un preu per ella". Per vies etimològiques paral·leles, rescatar i recuperar vindrien del "recaptare" llatí. Potser ben mirat, no van tan fora d'osques en evitar el mot "rescat". Rescat, en l'argot político-financera, ha esdevingut una disfemisme, necessitat, doncs, d'un eufemisme. Hom rescata allò que ha quedat captiu, per exemple captiu de deutes impagables. Per tant, els rescatats s'estimen més ésser coneguts com a "perceptors d'una línia atractiva de crèdit" o "sol·licitadors d'un ajut de liquiditat". En l'Alcover-Moll, el segon exemple històric de "rescat" és el més actual de tots: "Sots pena de perdre lo catiu e lo rescat".

El foc de l'Empordà

Després dels greus focs a l'interior del País Valencià, la indignació assenyalà les retallades en matèria de prevenció dels focs forestals. Però els focs forestals no únicament són un problema de medi natural. Quan s'apropen, com ho feren en aquella ocasió, i ara a l'Empordà, a nuclis habitats, esdevenen un problema de seguretat. I encara més quan afecten infrastructures de comunicació. En aquest sentit, és un símbol que hagi quedat tallada la comunicació entre l'Empordà i el Rosselló, entre el Principat i els Comtats, entre la Catalunya de Rajoy i la Catalunya d'Hollande. Les víctimes, els morts, els ferits, segurament no entraran en les estadístiques del dèficit ni d'uns pressupostos merament comptables. Tota la culpa anirà a la natura, a la casualitat, als elements... Com deia aquell monarca castellà: "vaig enviar l'Armada Invencible a lluitar contra els anglesos no contra els elements". En Felip II és ben viu.

Lucrar-se

Ahir dèiem que qualsevol salari d'un alt directiu és una gran "estalvi", segons fonts de la Conselleria de Turisme, ja que, al capdavall, per molt que guanyi encara podria guanyar més. Fet i fet, en segons quins àmbits, l'any vinent guanyarà més, amb la qual cosa el salari de l'any en curs és un "estalvi". Avui sabem, per fonts del Departament d'Interior, que els qui ocupen naus industrials abandonades per fer-ne un ús industrial en el camp del reciclatge, es "lucren". Per tant, segons fons del Departament d'Interior (el conseller, ni més ni menys), com que es lucren, és justificat desallotjar-los en nom del dret de la propietat. Veig que el blogger avui fa figa, i no sé si guardarà aquest missatge. En tot cas, és simptomàtic. Les morterades que guanyen els "elegits" són "estalvi", mentre que els quatre duros que fan els treballadors de l'economia "informal" són "lucre". Que baixi Sant George Orwell i ho vegi. Mentrestant, continua la macrooperació contra els vaguistes del 29-M. Avui era el torn de Sabadell. No hi ha dubte que per tal de garantir els seus "estalvis", la burgesia ha decidit posar fi a tota forma de "lucre" de la classe treballadora.

84.200 €: un estalvi considerable per dirigir un aeroport sense avions

Si el trio ZAZ hagués continuat la sèrie paròdica de "Airport" amb un aeroport sense avions, presidit per una escultura de "l'Home-Avió" dedicada a l'ideador d'aital aeroport, bo i afegint un acte d'inauguració que fes referència al fet que, en temps de l'Imperi Romà, tampoc no n'hi havia (d'avions), i esquitxat amb una desídia absoluta per aconseguir que hi aterrin avions (com si fos lo de menos en un aeroport) ens hauríem fet un tip de riure. Però no és cap film. És la realitat. Una realitat que s'acompanya d'un sonor "QUE SE JODAN". L'austeritat, en temps de l'Imperi Romà, era considerada just el contrari de la corrupció (de la molície, de la malàkia, per dir-ho en grec). Avui, però, són absolutament compatibles. Vivim en l'estat de l'austerrupció. S'ha fet públic que Joan García Salas, director de l'Aeroport en qüestió, cobra cada any 84.200 €. Des de la Conselleria de Cultura, Turisme i Esports, se'ns diu que això és "un gran estalvi". Evidentment, podria cobrar molt més. La diferència, doncs, és un "gran estalvi". És una llàstima que aquest argument no hagi servit per mantindre el lloc de treball a un milió llarg de treballadors, la majoria dels quals hauran d'esperar a set anys de vaques grasses (si mai arriben) per veure una quantitat anual com la citada.

Lectures sabàtiques (I) - El quart punt del programa de setembre del canceller Von Bethmann Hollweg

En el 1961 Fritz Fischer va publicar "Griff nach der Weltmacht: Die Kriegzielpolitik des kaiserlichen Deutschland 1914–1918", obra en la qual s'exposava, entre d'altres coses, els resultats d'una recerca de gairebé una dècada en els arxius de l'Imperi Alemany. Entre els documents que Fischer va trobar hi ha un pla o programa, datat en el setembre del 1914, que assenyala els objectius del govern alemany en la Gran Guerra que tot just havia començat. El programa era un memoràndum o esborrany, adreçat a o redactat per alts responsables de la Cancelleria imperial. Enumera sis objectius individuals de la guerra ("Ziele des Krieges im einzelnen"), sobre França (1), Bèlgica (2), Luxemburg (3), les colònies (5) i Holanda (6). El quart punt diu així:

4. Es ist zu erreichen die Gründung eines mitteleuropäischen Wirtschaftsverbandes durch gemeinsame Zollabmachungen, unter Einschluß von Frankreich, Belgien, Holland, Dänemark, Österreich-Ungarn, Polen und eventl. Italien, Schweden und Norwegen. Dieser Verband, wohl ohne gemeinsame konstitutionelle Spitze, unter äußerlicher Gleichberechtigung seiner Mitglieder, aber tatsächlich unter deutscher Führung, muß die wirtschaftliche Vorherrschaft Deutschlands über Mitteleuropa stabilisieren.

(4. Cal assolir la fundació d'una unió econòmica de l'Europa Central mitjançant un acords duaners comuns, amb la inclusió de França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Àustria-Hongria, Polònia i eventualment Itàlia, Suècia i Noruega. Aquesta unió, sense cap eix constitucional comú, sota una igualtat externa de dret dels seus membres, però de fet sota una direcció europea, ha d'estabilitzar l'hegemonia econòmica d'Alemanya damunt de l'Europa Central).

Andrea Fabra i l'odi de classe

El concepte de "casta política" adquireix unes proporcions mastodòntiques en pensar en la casta (o clan) dels Fabra de Castelló. La Diputació n'és el jardí, però això no els impedeix disposar de tentacles en les Corts i en el Congreso. Andrea Fabra, la filla de l'actual patriarca, començà el seu cursus honorum als 25 anys, de senadora. Ahir aplaudia fervorosament els anuncis de Mariano Rajoy al Congrés. Un contrast amb la ministra Elsa Fornero, que plorava mentre desgranava unes mesures anàlogues. Fabra aplaudia fervorosament i, per comptes de llàgrimes, cridava "Sí, señor, Sí, señor". I reblava, mentre s'anunciava més retallades en la prestació per desocupació: "Que se jodan". Els treballadors, amb feina o sense, "que es fotin", pensa l'il·lustre diputada. Ja té nassos que les expressions d'odi classista més dures provinguin de les castes dominants. Aquesta gentola que s'amaga darrere d'unes llistes tancades i barrades, que viu dels contactes familiars i de la fervorosa adhesió a un dels dos partits dinàstics, viu molt i molt bé. I, tanmateix, són ells els qui més odien als altres, als qui els fan la feina, de la plus-valor dels quals es manté tot el tinglado. També a l'antiga Roma no hi havia res de més menyspreable per als grans (i petits) patricis que la condició servil. O, en la Catalunya feudal, res no era més blasmable que la condició de remença. Algú potser voldria que Fabra fos més semblant a Fornero. Mal fet. L'odi de classe (bidireccional o unidireccional) és inevitable en una societat dividida en classes. Com deia l'Ovidi, "a tu t'estranya molt, que jo et tingui mania".

La nit dels projectes urbanístics vivents

La nostra és una era tan crepuscular, que se'ns ha fet de nit. I encara queda un tros per l'albada futura. És una nit de malsons i de zombies. "Brains", clamen els zombies. "More brains". Però de matèria grisa no en troben ni per miracle. Així que es veuen forçar a digerir de nou les neurones que ja s'havien empassat. Després del col·lapse (encara no completat) de la bonbolla especulativa-financera-immobiliària, els més esperançats consideraven que els zombies (si més no, els zombies més dolents) eren morts i enterrats... Finito. Caput. Els zombies supervivents anunciaven "reformes" a tort i a dret, i en el 2008 arribaren a prometre'ns una "refundació del capitalisme". Se'ns menjarien el cervell de manera sostenible, respectuosa i municipal. No han passat quatre anys, i els zombies enterrats tornen. Així apareixen notícies inquietants sobre la represa del Pla Caufec, ni que sigui una represa parcial. La pintada en el local, encara tancat i barrat, de Porta Barcelona, recorda que el "No al Pla Caufec" és ara també, sobretot, un "Ni Muts Ni a la Gàbia" contra la repressió personalitzada a un moviment veïnal de masses. És possible que els anuncis al voltant del concurs de creditors de Sacresa i la voluntat dels creditors de tirar endavant el pla no sigui més que un farol. Però és possible que tampoc no ho sigui. També en el cas d'EuroVegas, els terminis inicials sobre la decisió del projecte s'han allargat. La Vegas Sands Corporation té problemes per engalipar inversors. No obstant això, la pròpia tensió del projecte ja comença a fer aparició en l'especulació de terrenys. Al Prat de Llobregat, especialment, saben com aquesta tensió especulativa comporta sovint la deslocalització d'empreses. Alhora, l'administració, en fer ús del mecanisme d'expropiacions mostra una voluntat de vehicular els beneficis que el tinglado d'EuroVegas podria arribar a generar encara que no s'instal·lés ni el més mínim casino. Precisament, la plataforma Aturem EuroVegas explicarà quina és la situació actual d'amenaces sobre els espais agrícoles i naturals del Delta del Llobregat en un acte a l'aire lliure a la Rambla de la Mercè. Serà el dimecres 11, a les 19h.

Bonaventura, Navarro i Strubell: un perill per a la monarquia espanyola

Els regidors de la CUP, Jordi Navarro, i Reagrupament, Carles Bonaventura, i el diputat de Solidaritat, Toni Strubell, figuraven en la llista de convidats a un acte de la Fundació Príncep de Girona. Com és sabut, el títol de Príncep de Girona (i l'antecedent directe de Duc de Girona), fou un d'aquells jocs de mans de l'època tardana del Casal de Barcelona, pel qual un títol sobirà com el comte de Girona es transformà un títol titular de l'hereu de la Corona d'Aragó. Precisament, el passat Dia de Sant Joan feia 600 anys del canvi dinàstic. Amb més o menys intensitat, els monarques posteriors han mantingut el títol de Príncep de Girona, per bé que supeditat al de Príncep d'Astúries. Tot això ve a tomb de dir-ho, en un moment que algú pot pensar que Navarro, Bonaventura o Strubell havien de fer com McGuinness i oferir una mà estesa a l'aspirant a Felipe Sesto. Si Navarro, Bonaventura o Strubell tingueren la temptació, no ho sabem. Sí que sabem que, tot i convidats, hom els retingué en l'entrada de l'acte. Els retenidors han argumentat "motius de seguretat". Malgrat les canes que pentinen, ningú no pot assegurar que no anessin a desplegar cap pancarta... Els retenidors i els convidadors no anaven ben coordinats... o potser sí. De primer conviden, per fer veure que la Fundació Príncep de Girona és una fundació neutral, normal i municipal. Després retenen, per fer veure amb claredat que no és més que un tinglado propagandístic per difondre les idees ràncies de la monarquia i de la hispanitat en el cor d'una terra que és, amb demoscòpia o sense, ja nítidament independentista...

La terra, els camperols i el Paraguai

El desallotjament violent de camperols sense-terra d'un latifundi que havien ocupat parcialment fou el pretext emprat pel president Fernando Lugo per destituir el seu ministre d'Interior. Lugo volia distanciar-se així de la violència policial. Amb el mateix desallotjament com a pretext, el vicepresident del govern, amb el suport de les dues cambres, ha desallotjat Lugo de la presidència. En una seqüència temporal simptomàtica, Lugo va acatar inicialment la decisió. Ara vol plantar resistència. Però de la mateixa manera que ni a Mèxic ni a Hondures, això va obrir una situació de poder dual, tampoc no serà el cas del Paraguai. Les eleccions són massa a prop i Lugo és Lugo. Si de cas, el poder dual el protagonitzen els camperols sense terra que lluiten contra el gran latifundisme (enfortit durant l'era Stroessner) i l'agroindústria multinacional. El 2% de la població del Paraguai posseeix el 77% del sòl agrícola. Els petits camperols, que són el 40% de la població, en tenen el 5%. Caldria, però, no sobredimensionar el rol del gran latifundisme en el colp contra Lugo. Al capdavall, el màxim beneficiat polític és Horacio Cartes, el candidat del Partit Colorat, vinculat al Banco Amambay. Segons fonts de l'ambaixada nord-americana a Asunción, el 80% del blanqueig de diners es fa a través d'aquesta entitat financera.

L'aragonès occidental

El PP sap jugar amb el concepte de centralitat política. N'és un exemple la jugada del govern Bauçà a les Illes Balears, que amb la seva política agressiva fa desplaçar la "centralitat" i el "consens" a la defensa de l'status vigent. En aquest mateix sentit, el PP d'Aragó ha rescatat el terme "aragonès oriental" per referir-se a la llengua catalana i, més concretament, a la llengua catalana parlada en territori aragonès. Fins fa no gaire, aquesta denominació, en termes lingüístics, era exclusiva de corrents minoritaris. Ara, el PP la posa en circulació, i farà que la qüestió de la denominació de la llengua trontolli en la centralitat i el consens en la Franja de Ponent. De reaccions n'hi ha hagut moltes, però sembla que han passat per alt un fet. Si l'Aragó és una comunitat "trilingüe", ho serà per l'aragonès (o alt aragonès), el català i el castellà. Si el català ha de denominar-se aragonès oriental, per quina raó el castellà o espanyol no passa a denominar-se aragonès occidental. I, si el PP sembla preocupat per la diversitat interna de les dues primeres llengües, per què no es preocupa gens per la diversitat de parles de la majoria del territori aragonès, variants de la llengua castellana? L'asimetria és evident. El PP problematitza les llengües no-castellanes, mentre blinda qualsevol qüestionament de la llengua castellana. Però no és l'única asimetria. Les respostes de mitjans de comunicació barcelonins són, si més no, curioses. El seu neguit pel català a la Franja de Ponent contrasta amb el menyspreu continu a totes les variants occidentals del català. A banda, preocupats com són per la denominació de la llengua catalana, caldria demanar-se si ho són també per la manca d'oficialitat d'aquesta llengua. O, més generalment, caldria contrastar els titulars sobre "l'aragonès oriental" amb el silenci sobre altres aspectes de la vida franjolina, com ara les mobilitzacions mineres a Mequinensa, per exemple.

De targetes, cotitzacions i salaris

Qualsevol valoració de la credibilitat i solvència del govern espanyol tendeix indefectiblement, cinc minuts després de fer-la, a ésser una sobrevaloració. N'hi ha prou a veure les insensateses que s'han dit sobre el "bail out" a la banca espanyola, i com el govern prova d'amagar que aquestes operacions suposaran un augment del dèficit i del deute públics. Però també es veu en els debats al voltant de l'aplicació del RD del 24 d'abril del 2012 sobre el dret a la targeta sanitària. Abans d'ahir, un arquitecte en atur de 28 anys, que no ha cotitzat mai a la seguretat social per haver treballat únicament en el circuit becari, denunciava haver perdut l'accés a la targeta sanitària. Vint-i-quatre hores després, el Ministeri de Sanitat "reinterpreta" el RD del 24 d'abril per dir que "tots els espanyols" tenen dret a la targeta sanitària, en virtut de la llei del 1986. Ara bé, puntualitza que els majors de 26 anys que no hagin cotitzat hauran de fer, per accedir a la targeta, una declaració de pobresa. Pobresa? Sí, ens diuen que qui tingui ingressos inferiors a 100.000 € anuals tindrà accés automàtic al sistema. Els que sí queden exclosos, tant en una interpretació com en l'altre, són els "estrangers" en situació irregular (inclosa la situació irregular "sobrevinguda"). Òbviament, caldrà veure si la troica comunitària (i, abans, el propi govern) no modifica aquesta interpretació. Cal dir que les agències de ràting i les mateixes institucions de la troica comunitària (i les federals de Berlín) són força generoses amb el govern Rajoy. Encara no l'han fet saltar per substituir-lo per un govern de tecnòcrates. Potser els passa com Diògenes amb la llanterna quan provava de trobar una persona honesta, en aquest cas tecnocràtica. Com no clonin a Laureà López Rodó, ho tenen verament cru. Els amics de fer paral·lels històrics, veuen en el cicle electoral francès que ja és a punt de tancar-se una repetició (en clau de farsa, és clar) del 1981. Seguint el paral·lel, és de pensar que el govern Hollande serà sotmès a una dura pressió dels "mercats" fins que, en el 1982 (perdó, en el 2013), canviï de rumb per tal de desencisar als encisats de torn. De mentres, Hollande ha anunciat que imposarà en l'administració un límit de x20 a la disparitat salarial entre els graons més enlairats i els més enfonsats. Si posem que el graó més baix cobra 1500 € mensuals, això suposaria un salari màxim de 30.000 €. Ja veiem com, fins i tot ara, el govern Hollande és d'una valentia certament moderada.

La Badalona de Vichy

El deteriorament de les normes jurídiques és un dels signes en els quals se centra bona part de l'atenció de la historiografia més recent sobre els règims feixistes dels anys 1930 i 1940. La introducció de lleis racials, la reversió de ciutadanies i d'estatus de refugiats, són la porta a les posteriors deportacions, detencions massives i, finalment, l'extermini. A la França de Vichy, particularment, els ciutadans respectables s'escandalitzen pel maltractament als ciutadans francesos d'ètnia jueva, especialment si es tracta de conversos al catolicisme. Però, en certa forma, els mateixos ciutadans respectables comprenen la necessitat de deportar els jueus que han immigrat il·legalment a França en els anys de preguerra. És inevitable fer tots aquests paral·lelismes en llegir notícies com aquesta (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/badalona/badalona-amenaca-nen-anys-perque-creu-estranger-1904342). Es tracta d'una amenaça a un nen de tres anys pel fet d'haver nascut a Rússia. Suposo que l'Ajuntament de Badalona, l'amenaçador, desconeixia que el nen de tres anys havia adquirit la nacionalitat espanyola per filiació adoptiva. O potser no ho desconeix, i volia que saltés a la premsa un cas sobre "adopció internacional". Fins ara, només els més extrems dels extrems havien blasmat l'adopció internacional com una porta d'entrada a la "corrupció genètica", però aquests extrems, per norma general, solen considerar Rússia com el gran reservori de la "raça blanca". Veurem, a mesura que es deterioren les normes jurídiques, si els fills adoptius pertanyents a les minories visibles no comencen a patir discriminacions, retirades de nacionalitat i altres mesures semblants.

L’habitabilitat humana i un desplaçament d’estat en la biosfera terrestre

Quan popularment hom diu que la Terra és en perill de col•lapse, es fa, des del punt de mira planetològic, una exageració. Destruir la Terra com a planeta és quelcom que requereix molta i molta energia. Val a dir que sovint quan hom parla de la Terra parla de la superfície terrestre i, més concretament, de la biosfera, és a dir del conjunt d’ecosistemes. Destruir la biosfera terrestre, és a dir esterilitzar el planeta Terra tampoc no és cosa de bufar i fer ampolles. Però no ens enganyem. Quan diem “la Terra és amenaçada”, el que volem dir és que l’habitabilitat humana del planeta (la capacitat de la humanitat de viure-hi) és amenaçada. I, encara més, que és amenaçada una determinada manera d’entendre la humanitat. És així com cal llegir l’article recentment publicat a Nature sota el títol “Approaching a state shift in Earth’s biosphere” (Atansant-se a un canvi d’estat en la biosfera de la Terra). El “approaching” no parla en termes de segles, ni de dècades, sinó d’anys, i ofereix un terme mitjà de 10 anys en alguns pronòstics per el “canvi d’estat” global. El llistat d’autors i d’institucions d’aquest article és llarg (22 autors i 23 institucions), amb una feina de síntesi per part d’Anthony D. Barnosky i Elizabeth A. Hadly. Entre els contribuents hi ha Jordi Bascompte, del Grup d’Ecologia Integrativa de l’Estació Biològica de Doñana (Andalusia).

El punt de partida conceptual és el desplaçament sobtat d’estat que s’ha descrit per a ecosistemes individuals, i ben conegut per als conservacionistes. Un determinat indret que ha patit unes pressions (drenatge de recursos, abocament de residus, etc.) continuades durant dècades, pot patir una degradació igualment progressiva. Però pot haver-hi també un moment en el qual la degradació s’accelera: això és el canvi d’estat. El canvi d’estat seria la conseqüència de l’ultrapassament de determinats llindars crítics. En pocs temps es passa a un nou estat: l’antic ecosistema dóna lloc a un altre.

La biosfera no deixa d’ésser l’ecosistema a escala global. Els autors fan un esforç en la identificació dels punts crítics i de les perspectives de la pressió ambiental global vinculada a les activitats humanes.

Els autors fan dues recomanacions. En primer lloc, com a científics, consideren que cal millorar les prediccions biològiques a través d’una millor identificació dels símptomes primerencs de transició ecosistèmica (local o global), així com la connexió entre les diferents pressions ambientals i les possibles retroalimentacions (positives i negatives). En segon lloc, recorden que aquest procés no es pot veure de forma purament passiva o observacional, i que cal fer front a les causes dels canvis biològics antropogènics.

Oposicions a Reichskomissar dels Estats de la Mediterrània

Polítics alemanys ja parlen obertament d'establir Protectorats Europeus als estats de l'Europa Mediterrània. I potser és en aquest sentit que cal interpretar el recrudiment repressiu dels últims dies. Arran del 29-M, per exemple, la Secretària d'Organització de la CGT té una petició fiscal de 36 anys de presó. Entre els estudiants de València es reparteixen 250 multes de 6.000 € cadascuna. Sóller és ara mateix presa de la Guàrdia Civil davant la visita del Quisling local. Periodistes crítics, militants del SEPC, etc., es troben en la nova onada de detencions pel 29-M, a les quals hem de sumar els encausats en llibertat. Hi ha una connexió directa entre aquesta repressió i la pressió a la qual la troika formada pel FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu sotmet a les estructures de poder indígenes. Els governs "democràtics" de Papandreu i Berlusconi foren substituïts oportunament per gabinets tecnocràtics. És qüestió de dies (o d'hores) que el govern Rajoy emprengui el mateix destí. I qui diu Rajoy, diu Fabra, Mas o Bauçà. Consellers d'Interior i Delegades del Govern volen el seu lloc com a adjunts del Reichskomissar de torn. Volen demostrar que saben mantindre a ratlla la minoria "cridanera", tot recolzant en una majoria "silenciosa". Els Protectorats de la Mediterrània basaran l'economia en "grans complexos" amb exempcions fiscals. EuroVegas, en aquest sentit, és un laboratori que s'estendrà a d'altres sectors. En aquests indrets la "llibertat capitalista" serà absoluta (corrupteles a banda). És clar que això haurà d'anar associat a la vigilància continuada de qualsevol empresa col·lectiva que s'hi mogui al marge. A aquest paper de vigilant aspiren els Darnand del segle XXI. Però ja s'ho trobaran quan acabin ells i els seus homes assetjats en un Sigmaringen qualsevol.

La web per a delators tanca, però els repressors segueixen alerta

L'objectiu teòric de la famosa pàgina web per a delators sembla no haver reeixit. La web, amb informació sobre 68 persones que suposadament haurien pres part en la vaga general del 29 de març, es tanca amb 22 identificacions i cap detenció. Recordem que entre les 68 persones hi havia militants independentistes que es van autoidentificar públicament en una roda de premsa a la Plaça de Catalunya. Sembla que delacions n'hi ha hagut poques. Jurídicament, la web ha tingut problemes des d'un bon començament per utilitzar imatges de menors. Era previsible que, de continuar, topés amb alguna demanda més o alguna acció fiscal o judicial. Els repressors, però, diuen no sentir-se derrotats. L'empresonament d'una sindicalista de la CGT des de la vaga del 29-M ha conclòs fa pocs dies amb la posada en llibertat a condició que no participi en més manifestacions. Aquest és el missatge, momentani, dels repressors: "no pitjarem l'accelerador si vosaltres no el pitgeu". El problema és que al costat de la repressió policial hi ha la repressió dels "incontrolats". És simptomàtic que, com ja vam fer a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009, els repressors utilitzen ara una altra vegada el nom de la Falange per atemorir les possibles protestes amb motiu de la final de la Copa d'Espanya de futbol que tindrà lloc avui a Madrid.

El debat de les alternatives (i 8): John Holloway i el debat sobre la presa del poder

Conclourem aquesta sèrie amb John Holloway que, fa 10 anys, publicava “Canviar el món sense prendre el poder”. El llibre, amb capítols titulats com “més enllà de l’estat”, “més enllà del poder” o la “realitat material de l’antipoder”, va desfermar un debat en part recollit en el 2006 en un document de l’Institut Internacional de Recerca i Educació. L’agreujament de la crisi del capital, particularment en les societats europees, ha fet reviure el debat.

Cal dir que John Holloway, nascut a Dublín en el 1947, partia d’una formació marxista. Advocat, filòsof i sociòleg de formació, fou membre de la Conferència d’Economistes Socialistes durant els anys 1970. En aquella època, Holloway era proper a les tesis que no veuen l’estat capitalista com un mer instrument de la burgesia, sinó més aviat com una forma social constituïda per les relacions contradictòries creades per la lluita de classes entre el capital i la classe treballadora. Els debats resultants serien publicats en el 1978 a “State and Capital: A Marxist Debate”, volum co-editat amb Sol Piccioto. En el 1981 publicava “Social Policy Harmonisation in the European Community”. A partir de la crisi dels anys 1970, la reconversió industrial inaugura una nova fase que conduirà a la situació actual. Holloway, en el 1991, co-editava amb Werner Bonefeld un altre volum de debat sota el títol de “Post-fordisme i forma social: un debat marxista en l’estat post-fordista”.

A partir del 1991, Holloway passa a Mèxic, i es nodreix de les experiències del moviment zapatista (Zapatista! Reinventing Revolution in Mexico, amb Eloína Peláez 1998). Amb Werner Bonefeld, Richard Gunn i Kosmas Psychopedis, editava en el 1995, el volum “Open Marxism: Emancipating Marx”. El “marxisme obert” de Holloway se centra en els aspectes del rol del partit i de l’estat obrers en la transformació socialista, i en la concepció de les institucions estatals.

El volum esmentat del 2002 naixia al redòs del moviment anti-globalització. Així començava al volum “Al començament hi ha el crit. Cridem. Quan escrivim o quan llegim, és fàcil d’oblidar que el començament no és el món, sinó el crit. Davant de la mutilació de les vides humanes pel capitalisme, un crit de tristesa, un crit d’horror, un crit de ràbia, un crit de rebuig: NO”. Al llarg dels capítols, Holloway qüestionava els supòsits de les tradicions de presa del poder (bé reformista, bé revolucionària), i enumerava instàncies diferents d’antipoder: els municipis autònoms de Chiapas, els estudiants de la UNAM, els estibadors de Liverpool, l’onada de manifestacions internacionals contra el poder del capital monetari, les lluites dels treballadors migrants, les lluites dels obrers de tot el món contra les privatitzacions, etc. En totes aquestes instàncies, diu Holloway, hom no persegueix la presa del poder, o fins i tot hi ha un rebuig a exercir el poder.

La idea clàssica de la dissolució del poder, en l’escola marxista, sol aparèixer després de l’establiment dels estats obrers (o de l’estat obrer mundial). Progressivament, hom deixa les fases primitives del socialisme, i les estructures coercitives (per molt democràtiques que siguin sempre són coercitives) s’esvaeixen. En Holloway, la dissolució del poder es pot produir sense passar per aquest estadi. Així, les iniciatives de l’anti-poder, desenvolupades autònomament, guanyen la partida també autònomament als poders capitalistes (estatals i no-estatals).

Pocs anys després de l’aparició del llibre de Holloway, els apòlegs del poder capitalista es vantaven, de fet, de “tolerar” les alternatives. Qui no volgués competir en el “mercat global”, tenia l’oportunitat, deien aquests apòlegs, de cercar refugi en tal o tal comuna, o fins i tot en fer-se d’una oenagè. Però el poder capitalista s’alimenta de l’expropiació continuada de les classes populars. En el context actual, aquesta expropiació li és més necessària, i tots els refugis de l’anti-poder són sacsejats per la repressió, per les lleis de propietat intel•lectual, per les lleis de la “lliure” competència, etc. En el cas improbable que prendre el poder fos prescindible, prendre-li el poder a la classe capitalista és essencial. És clar que els crítics de Holloway, en blasmar qualsevol alternativa pràctica titllant-la d’utòpica o de marginal, posen la lluita pel poder gairebé en uns termes metafísics.

El debat de les alternatives (7): la democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos

Takis Fotopoulos va nàixer a Quios, el 14 d’octubre del 1940, però des de ben petit la seva família es traslladà a Atenes. Es va graduar en Economia i Ciència Política, i en Dret, a la Universitat d’Atenes, estudis compaginats amb la militància política i sindical. Als 26 anys va aconseguir una beca per ampliar estudis a la London School of Economics (LSE). Eren uns anys d’especial desenvolupament de la LSE, però també del moviment estudiantil londinenc. Els esdeveniments s’acceleraven tant a Londres com a Atenes. En el 1967, una junta militar pren el poder a Grècia. En el 1968, una onada de protestes obreres, juvenils i estudiantils somouen tot el continent. Fotopoulos queda vinculat a l’esquerra marxista grega. Des de Londres, milità en els Grups Socialistes Revolucionaris. En el 1969, esdevé professor d’economia en el Polytechnic of North London, funció que mantindria fins el 1989.

L’onada revolucionària fou prou forta com per fer caure la junta militar grega (1974) i per sotraguejar l’àmbit acadèmic tant britànic com continental. Però el colp definitiu quedà lluny, entre impotències i renúncies. La revolució neoconservadora que encarnen les victòries electorals de Margaret Thatcher assenyalen un canvi de corrent.

En aquesta sèrie, de Fotopoulos, ens interessen les seves idees sobre “democràcia inclusiva”. En el 1989, Fotopoulos havia començat a editar la publicació Society & Nature, on qüestions socials i ambientals anaven de la mà. La publicació, significativament, passà més tard a dir-se Democracy & Nature. Fotopoulos, incardinat en les tradicions del socialisme més o menys llibertari, volia beure en les fonts del socialisme revolucionari: la democràcia radical. Per comptes de dir-ne radical, Fotopoulos en va dir “inclusiva”, i així la publicació per ell editada saltava al ciberespai com a International Journal of Inclusive Democracy i es formava la Xarxa Internacional per la Democràcia Inclusiva.

Fotopoulos començà a parlar de “democràcia inclusiva” en el 1997. Es tractava d’un nou projecte que sintetitzava les tradicions del socialisme democràtic i llibertari i del moviment ecologista radical. En Towards an Inclusive Democracy assenyalava:

El col·lapse del “socialisme real”, que confirmà la fallida del moviment socialista per assolir una síntesi de les demandes d’autonomia i igualtat, la degradació paral·lela de la socialdemocràcia en una part integral del consens neoliberal, i la universalització consegüent de l’economia de mercat, han intensificat la crisi que començà fa uns dos segles, quan s’establí el sistema de l’economia de mercat i democràcia representativa. L’establiment de l’economia de mercat en particular fou instrumental en la creació de l’actual concentració enorme de poder, actualment accelerada per la globalització. Però és la concentració de poder la que és la causa fonamental de l’actual crisi multi-dimensional: política, econòmica social i ecològica.

Fotopoulos constava la necessitat de

formular un nou projecte alliberador. Aquest projecte s’hauria d’adreçar a la negació de la concentració de poder, i alhora seria la síntesi, però també la transcendència, de dos dues grans tradicions històriques, les socialistes i les democràtiques, així com de les tendències radicals dins dels moviments ecologista, feminista i autònom. Avui, aquest projecte no pot tindre cap altre contingut que el d’una democràcia inclusiva i el seu objectiu explícit hauria d’ésser la distribució igual de poder entre els ciutadans: en el nivell polític, a través de la democràcia directa, en el nivell econòmic a través de la democràcia econòmica, és a dir d’una nova forma d’organització econòmica més enllà dels sistemes fallits de l’economia de mercat i de la planificació central, així com al nivell social més ample. La democràcia inclusiva, doncs, no és cap utopia sinó que, en efecte, potser és l’única via realista de sortida de la crisi crònica i avui generalitzada en un esforç per integrar societat amb política, economia i natura.

Per Fotopoulos, la concentració de poder és el resultat de l’economia de mercat. En aquest sentit, una democràcia econòmica, per ell, hauria de superar l’estat, el mercat i la moneda.

El projecte de “democràcia inclusiva” cal entendre’l, segons Fotopoulos, com un “projecte antisistèmic”. Quin lloc ocupa aquest projecte? Fotopoulos deia fa uns mesos, en referència a l’esclafament de les revoltes de Londres de l’estiu passat, que “els aixecaments espontanis mai no poden enderrocar un sistema sòcio-econòmic (encara que sí el seu personal polític), si no recolzen en un moviment polític organitzat amb el seu propi projecte antisistèmic, la seva pròpia visió de la societat futura i una estratègia transicional per moure’s d’ací a allà”.

Fotopoulos no té pèls a la llengua. Després d’haver repartit llenya entre els espontaneïstes, passa a veure-se-les amb “l’esquerra degenerada” (inclosa que la va d’ecosocialista i transformadora), amb els discursos moralistes (de dreta o d’esquerra) sobre la crisi o amb allò que ell qualifica de “teories del desastre” i dels seus efectes desmobilitzadors i desorientadors.

El debat de les alternatives (6): la democràcia i la planificació econòmica de Pat Devine

La trajectòria de Pat Devine recorda la d’altres economistes que hem vist en aquesta sèrie. Comença a publicar en la segona meitat dels anys 1960, i vincula l’activitat acadèmica amb la producció teòrica encarada a projectes revolucionaris. A partir dels anys 1990 dedica més i més esforços a bastir un model de “democràcia econòmica” i de “planificació econòmica”, en el context d’una economia industrial. La planificació democràtica de l’economia i la propietat social dels mitjans de producció són la premissa d’aquest model, que supera la divisió social del treball.

Devine també s’ha dedicat a respondre a les crítiques al socialisme fetes per l’escola austríaca (Carl Menger, Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, etc.). Davant del concepte d’emprenedoria (els emprenedors mobilitzen socialment el coneixement tàcit participant en el procés de mercat), Devine ha aprofundit en els aspectes de la “planificació industrial”.

Per Devine, el factor més seriós en la crisi de confiança en la possibilitat del socialisme “és l’absència de qualsevol model teòric convincent de com s’organitzaria una societat socialista, i en particular una economia socialista”. Per exemple, cal demanar-se si és possible un càlcul econòmic racional sota el socialisme. Oskar Lange (1904-1965) havia ofert un model de “socialisme de mercat”, en el qual s’incorporaven mecanismes de mercat per establir preus, però des de l’escola austríaca s’insistia que amb això no n’hi havia prou, i que la propietat privada dels mitjans de producció era una necessitat ahistòrica.

La planificació democràtica participativa formulada per Devine s’enforteix arran del debat sobre el “càlcul econòmic racional”, particularment amb les aportacions de Maurice Dobb (1900-1976). Dobb defensava la planificació centralitzada i el seu mecanisme de coordinació prèvia de l’economia. Devine concep la planificació democràtica participativa com una alternativa al socialisme de mercat, i la postula “com un procés en el qual els valors i els interessos del poble en tots els aspectes de la vida interaccionen i s’hi donen forma mútuament mitjançant la negociació i la cooperació”. L’escola austríaca admetia que els mecanismes socialistes de participació podien mobilitzar el coneixement explícit, però que el coneixement tàcit únicament por emergir de l’acció d’actors econòmics individuals (els emprenedors). Devine considera que la planificació democràtica participativa permet descobrir i articular el coneixement tàcit, i que un colp mobilitzat el coneixement tàcit aquest pot informar conscientment les decisions econòmiques de planificació i coordinació.

Així doncs, la planificació participativa combina dos aspectes, 1) la planificació i 2) l’articulació del coneixement tàcit. La planificació, certament, restringeix l’autonomia empresarial, la qual cosa dificulta que els actors econòmics descobreixin i articulin el coneixement tàcit. En tot cas, per Devine, els actors econòmics, en una economia de mercat (capitalista o socialista), són les forces de mercat, que operen amb conseqüències impredictibles, les que imposen el poder correctiu que, en la planificació burocràtica, imposa el mecanisme planificador organitzat jeràrquicament.

Devine també posa de manifest que un dels reptes és mobilitzar el coneixement tàcit no tan sols dins de les empreses (a través de mecanismes de participació dels treballadors) sinó també fora de les empreses. Així, hi ha dos prerequisits per fer possible la planificació participativa:
- totes les persones han de tindre accés als recursos materials i personals necessaris per participar realment en el procés social de descoberta del coneixement.
- la presa de decisions a tots els nivells té lloc a través d’un procés participatiu que implica tots els afectats per la decisió.

Devine entén la “propietat social” en contradistinció tant amb la “propietat privada” com la “propietat estatal”, ja que seria la propietat pels qui són afectats per l’ús dels factors implicats. El dret de decisió sobre l’ús d’aquests factors de producció ha de recaure en els afectats per la decisió. No és el mateix l’impacte d’una decisió sobre els factors d’una empresa individual, que la decisió sobre decisions d’inversió en tot un sector industrial.

El debat de les alternatives (5): l’economia participativa (Parecon) de Michael Albert i Robert Hahnel

La següent parada d’aquesta sèrie la fem en el sistema econòmic que Michael Albert, Robert Hahnel i d’altres han denominat “economia participativa” i que en la divulgació se sol citar en l’acrònim “parecon”. La idea bàsica és que la presa participativa de decisions és el mecanisme econòmic que guiar la producció, la distribució de recursos productius i el consum. En aquest sentit, els autors la contrasten no tan sols amb l’economia capitalista de mercat sinó també amb l’economia socialista de planificació central. Albert la considera una “visió econòmica anarquista”. També la podríem designar com a comunista, en tant que els mitjans de producció són de propietat comunitària.

Michael Albert (*1947) és conegut particularment com a co-editor de ZNet i co-fundador de Z Magazine i de South End Press. En els anys 1960, fou actiu en Students for a Democratic Society (SDS) i en les protestes contra la guerra del Vietnam. La defensa d’una economia planificada de forma participativa la fa habitualment contra l’ortodòxia del mercat i ell mateix s’ha definit com un partidari de l’abolició del mercat, és a dir de l’abolició de la producció de mercaderies.

Robin Hahnel (*1946) és professor d’economia a la Portland State University. Se’l defineix habitualment com un “economista radical”. Ell mateix es considera situat en les línies del “socialisme llibertari”. Entre els autors que més l’influeixen hi ha Karl Marx, John Maynard Keynes, Piero Sraffa, Michael Kalecki i Joan Robinson.

Parecon és un sistema que té com a objectius assolir una societat humana igualitària, solidària, diversa, fonamentada en l’autogestió obrera i en l’eficiència. Hahnel, vinculat a corrents del Green Party nord-americà, ha fet èmfasi en l’eficiència com el grau d’assoliment dels objectius amb un mínim d’impacte ambiental i de malbaratament de factors productius.

Els quatre elements claus per assolir aquests objectius serien:
- l’existència de consells d’obrers i de consells de consumidors que empren mètodes d’autogestió per prendre decisions.
- repartiment equilibrat de les feines (balanced job complex) dins de cada fàbrica, taller, etc., o grup laboral. Tot el personal ha de fer un determinat nombre d’hores setmanals de tasques genèriques, de tasques tècniques o especialitzades i de tasques de gestió i direcció. En resum, es tracta de superar la divisió del treball entre diferents grups d’individus.
- remuneració d’acord amb l’esforç i el sacrifici realitzats.
- planificació participativa.

Ni Albert ni Hahnel volen passar per “economicistes”. Així doncs, l’economia participativa s’incardina en una societat participativa. La participació en l’economia complementa la participació política, la participació cultural i una transformació participativa també de les relacions de parentiu. Com a concepte polític, Albert i Hahnel són partidaris de l’anarquisme, en el sentit d’absència d’un poder polític diferenciat. Des d’un punt de mira cultural, afavoreixen el policulturalisme, en contraposició a la “puresa cultural” i als aspectes divisius del multiculturalisme. En el camp de les relacions sexuals i de parentiu, Albert i Hahnel subscriuen la crítica feminista al patriarcat.

La presa democràtica de decisions en la vida laboral es basaria normalment en el principi de majoria, és a dir que les decisions es prenen pel vot majoritari (50%) dels implicats. En casos de més rellevància pot exigir-se una majoria qualificada i, fins i tot, la necessitat del consens (és a dir, en aquest darrer cas, qualsevol treballador tindria la capacitat de vetar una decisió).

Albert i Hahnel fan més èmfasi encara en la necessitat de destruir les jerarquies en el lloc de treball. Per ells, hi ha tasques més o menys empoderadores. Distribuir les tasques de manera permanent, implica que els treballadors amb tasques més empoderadores acabarien per imposar les seves decisions en els consells, encara que se servés el principi de vot majoritari o de consens. Òbviament, aquesta redistribució no pot acabar-se en el centre de treball, i l’ha de trascendir. Hi ha centres de treball que empoderen més i uns altres que empoderen menys, i tothom hauria de rotar-hi. Les rotacions podrien tindre un caràcter intrasetmanal (en el mateix centre de treball) o manifestar-se en rotacions durant uns mesos en determinats centres de treball.

Un aspecte també rellevant del parecon és la qüestió de la remuneració. Albert i Hahnel assenyalen que el sistema de mercat i el sistema burocràtic tendeixen a remunerar les persones d’acord amb l’herència (per l’herència directa de propietat o per la capacitat parental de finançar/promoure/aconsellar estudis o aprenentatges laborals), la propietat o la intel·ligència innata. Contràriament, el parecon vol remunerar l’esforç i el sacrifici. Una de les paradoxes del sistema capitalista (reproduïda també pel sistema burocràtic) és el fet que hom sovint remunera pitjor les feines menys desitjades, que tenen components de penositat, de risc, etc. Però remunerar per l’esforç i el sacrifici vol dir també remunerar la superació. Aquesta és la manera de poder obtindre de cada individu segons la seva capacitat. Val a dir que les persones incapaces (parcialment o total) de treballar, han de rebre una remuneració d’acord amb la seva necessitat. De totes formes, la idea és que tots els treballadors tinguin una participació igual en el producte social, i que la divergència en ingressos per a despeses personals sigui d’un grau menor, i que depengui de la decisió lliure de cadascú d’equilibrar el temps de feina i el temps de lleure. La remuneració es faria en forma de crèdits intransferibles al consum.

Els consells obrers s’agruparien d’acord amb el sector econòmic i el lloc de producció. Els consells de “consumidors” s’agruparien d’acord amb criteris geogràfics. Aquestes serien les estructures de decisió. Com a auxiliar tècnic, hi hauria Comitès per Facilitar Iteracions, que tindrien com a input les decisions dels consells, dades econòmiques i projeccions de futur. Els Comitès elaborarien aquesta informació en forma d’opcions que serien sotmeses a votació popular.