diumenge, 11 de novembre de 2007

Una guerra pel petroli? Greenspan diu sí, Petras en dubta

El moviment d'oposició a les campanyes militars (i paramilitars) nord-americanes a l'estat iraquià ha utilitzat en aquests cinc anys dues consignes bàsiques: "No More Wars For Oil" i "No More Wars For Israel". Per la majoria dels manifestants les dues consignes són complementàries. Però, per d'altres, són més o menys excloents. "No More Wars For Oil" inclou fonamentalment una crítica a les bases energètiques i econòmiques de l'imperialisme, i per tant els sectors oposats a la guerra d'Irac que defensen aquest model econòmic (amb d'altres noms, és clar, i amb una pàtina de llibertarianisme) hi arrufen el nas. Contràriament, "No More Wars For Israel" és una consigna que reforça l'anti-semitisme nord-americà contemporani (sovint disfressat de crítica anti-sionista o de denúncia del "supremacisme jueu"). Al voltant de les dues consignes giren un munt de qüestions: "Cal replantejar el model energètic vigent o tot és qüestió de gestionar-lo sosteniblement?", "És l'Estat d'Israel una titella en mans dels Estats Units, com defensen els 'judeo-materialistes a la Chomsky o a la Klein', o els Estats Units ho són d'Israel?". Observeu que totes dues qüestions passen de llarg la qüestió de classe: "Israel", els "Estats Units" i el "Món Àrab" apareixen com a "blocs geopolítics" o "entitats" monolítiques.

Però no entrem en això. Entrem en la qüestió de si la "guerra d'Irac" és una "war for oil" o una "war for Israel".

L'article editorial del darrer número de Monthly Review comenta un passatge de The Age of Turbulence, que va aparèixer aquest setembre signat per Alan Greenspan, aquest Maquiavel dels nostres dies. Greenspan diu: "I am saddened that it is politically inconvenient to acknowledge what everyone knows: that the Iraq war is largely about oil" (M'entristeix que sigui políticament inconvenient reconèixer allò que tothom sap: que la guerra d'Irac és en gran mesura per petroli). A Greenspan l'entristeix que sigui inconvenient dir allò que sap tothom. O com deia Gramsci: "Se sol dir que les normes de Maquiavel per a l'activitat política 's'apliquen però no es diuen'. Els grans polítics -es diu- comencen per maleir Maquiavel, per declarar-se antimaquiavèlics, precisament per poder aplicar les normes 'santament'". Més d'un de l'estrat dirigent dels Estats Units pensa que Greenspan és un bocamoll: al capdavall, Naomi Klein construeix el seu darrer llibre, The Shock Doctrine, a partir d'una declaració turbulenta de Greenspan.

Per John Bellamy Foster, l'autor anònim de l'article editorial, la sinceritat de Greenspan reflecteix una feblesa real de la gran potència mundial. Com diu Greenspan: "mentre els Estats Units depenguin de fonts potencialment hostils de petroli i de gas, som vulnerables a crisis econòmiques damunt les quals tenim poc control".

La construcció d'arguments per la guerra per part de l'administració Bush fou certament dreturera. Hom va tindre la prudència de no esmentar d'entrada la "democratització d'Irac" com a objectiu, ja que això colava poc si havia d'exigir la intervenció nord-americana en tots els estats deficitàriament democràtics planeta, i a més feia molta ferum a internacionalisme post-trotskista. Tampoc no hi havia prou amb dimonitzar Saddam perquè "he planned to kill my daddy" ni per les connexions amb el terrorisme jihadista (perquè llavors, què hauríem de fer d'Aràbia Saudita o de Paquistan?). Per tant, hom va recòrrer a les "armes de destrucció massiva". Greenspan ha estat obligat a corregir la seva imprudència maquiavèlica. I ens diu: "No dic que (l'administració Bush) cregués que (feien la guerra) per petroli. Dic que ara és pel petroli i que crec que calia fer fora Saddam". Per Foster, aquest aclariment és "hegelià". La guerra hauria estat conscientment per "fer fora Saddam" i "calmar la inestabilitat d'Orient Mitjà", però inconscientment hauria estat per petroli. Certament, les accions col·lectives (com ara una guerra) tenen explicacions a diferents nivells de consciència col·lectiva. Sigui quin sigui el grau de consciència d'una causa, el poder predictiu dependrà de determinar-la: si la guerra és pel petroli i la disponibilitat de petroli es fa cada vegada més escassa en relació a la demanda creixent, les "wars for oil" continuaran.

James Petras discrepa de l'explicació "war for oil" en un article titulat inquietantment "Zion-power and War: From Iraq to Iran. The Deadly Embrace". En primera instància, Petras exposa les tres successives explicacions oficials sobre la guerra:
- la possessió d'armes de destrucció massiva per part del règim baasista-saddamista suposava un perill pels Estats Units, Israel i Orient Mitjà.
- l'establiment d'un règim democràtic a Irac.
- impedir l'esclat d'una guerra civil a Irac.
Les armes de destrucció massiva no són per enlloc, el règim d'Irac és, per Petras, "a colonial puppet regime", i el principal factor de guerra civil són els Estats Units i els seus aliats. Per això, l'administració Bush passa a presentar d'altres arguments: una retirada precipitada d'Irac donaria una victòria indesitjable al terrorisme internacional.
A Petras (i a la majoria de comentaristes) no els hi convencen els arguments político-militars. Què hi ha dels econòmics? Pel que fa a la "guerra pel petroli", Petras distingeix entre els qui defensen que les grans companyies petrolieres feren 'lobby' davant l'administració Bush, i els qui consideren que l'administració Bush actuà de forma més autònoma però pensant en els recursos petroliers.
A Petras tampoc no li convenç cap versió de la teoria de la "guerra pel petroli":
- les companyies petrolieres no feren campanya per la guerra ni com a propaganda pública ni com a pressió en el Congrés i l'Administració.
- les grans companyies petrolieres cercaren acords amb el règim saddamista, sovint a través de terceres parts, per tal de participar en el programa "petroli per aliments".
- les grans companyies petrolieres temien la inestabilitat política que en resultaria d'una intervenció militar.
També Pius Alibek (*Ainkawa, 1955), ciutadà iraquià resident a Barcelona, ha reiterat allò que pensen molts iraquians: que si l'objectiu era el petroli no tenia sentit la guerra. Per Alibek i per molts iraquians, la finalitat de la guerra era una altra: afeblir les poblacions de Mesopotàmia, espinada humana de l'Orient Mitjà.
Per Petras aquest argument és vàlid. La guerra, segons ell, hauria estat promoguda per la "Zionist Power Configuration" (ZPC). I alerta ara que "la prioritat més alta pel ZPC i Israel és la guerra amb Iran", de la qual serien avant-sales els atacs israelians a Hezbol·là (juny del 2006) i a Síria (6 de setembre del 2007).

Etiquetes de comentaris: , , ,