Notícia a Vilaweb
El nom de "català" per referir-se als pobladors de l'altrament dita Marca Hispànica, Marca Gòtica o, fins i tot, Regne de Barcelona, devia fraguar-se entre els erudits itàlics que rescataren la denominació de "catelani" com un cultisme metatèsic dels antics "lacetani". Com el seu derivat, 'Catalunya', fou utilitzat en els segles XIV i XV per referir-se a un conjunt de pobles romànics que, per raons constitutives o consecutives, parlaven una mateixa llengua, la llenca neollatina definida entre la Ribagorça i el Rosselló. Amb el temps, l'àmbit de la denominació de "català" o "Catalunya" s'ha arronsit, si bé no manquen propostes contemporànies per estendre'l de bell nou.
Val a dir que no tot és una qüestió de noms, i que si hi ha dissonància en el sentit del mot és perquè hi ha dissonància en el sentit de la cosa. Una dissonància explotada a bastament per les nacions veïnes, que reeixiren a trobar mots d'arrel romànica més antiga i referma (Espanya, Itàlia) o d'empelta germànica més impressionant (França).
En un moment de crisi identitària del nacionalisme espanyol, Cánovas del Castillo va pronunciar allò de "Es español quién no puede ser otra cosa", que cal llegir en el sentit d'aquella altra frase, de Vizcaíno Casas, "si toda la periferia son naciones nos vamos a quedar solos con Cuenca".
Sentiments anàlegs (dic anàlegs, perquè no s'hi poden fer homologies entre nacions opressors i nacions oprimides) semblen córrer per Vilaweb, que s'ha fet ressò de la polèmica al voltant del .bcn i, més recentment, de la polèmica al voltant d'aquesta campanya de 'I'm a Citizen of Barcelona Nation: The Nation of Fashion'.
N'hi ha per tant? Cal afegir als particularismes valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, fragatí, maellà, tortosí, alacantí, empordanès, rossellonès, un particularisme barceloní?
Bé, en aquest sentit, caldria distingir dues coses: la identitat barcelonina com a part de la identitat catalana, i la identitat barcelonina contraposada a la identitat catalana per fer passar la identitat espanyola com a identitat glocal. Aquests dos aspectes es repeteixen en els particularismes anteriorment dits (amb l'excepció del rossellonès, on una certa identitat rossellonesa havia estat feta servir com a tapadora de la francesa).
No cal dir que és temptadora, a Barcelona, la idea d'una ciutat post-nacional o pluri-nacional. L'exemple de Singapur, on són cooficials les llengües malaia, xinesa, tàmil i anglesa, és pertinent. Singapur fa part de l'àrea lingüística malaia, però la majoria de la població és xinesa. L'anglès ha estat llengua de l'administració des de l'època colonial britànic, i el tàmil és la llengua de l'altra gran comunitat immigrada de la història contemporània. No cal dir que les autoritats de Singapur afirmen comprometre's en la salvaguarda de la identitat malaia com a patrimoni autòcton. Però, alhora, les mateixes autoritats de Singapur sempre han defensat l'ús del mandarí estàndard com a llengua per a la majoria xinesa, per bé que aquesta és majoritàriament cantonesa i d'altres grups lingüístics de la Xina meridional.
No cal dir que les autoritats de Barcelona no volen erigir-se en ciutat-estat. Entre d'altres coses, seria difícil saber on posar els límits d'aquesta Barcelona-barri-municipi-comarca-àrea metropolitana-regió-conurbació-comunitat autònoma. Tot sovint, la identitat barcelonina es tradueix en la identitat principatina més corrent. En tot cas, però, les autoritats de Barcelona (el govern municipal del PSOE, vaja) ja traspuen un cert singapurisme en l'ús de l'anglès i en la idea de ciutat-(post)-nacional fashion, i en com provaven de desprendre's dels domassos massa quatribarrats del Saló de Cent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada