Els déus de l'ateïsme

PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA

Aquesta és la consigna, directament traduïda de la promoguda per la British Humanist Association, i que es podrà veure en un bus barceloní.

La primera frase diu: "Probablement déu no existeix".

Tot depèn de com definim "déu". Les definicions monoteïstiques típiques suposen un Déu superlatiu mogut a l'absurd. Podria Déu crear una pedra que ningú, ni Ell mateix, pogués aixecar? Si la pot crear, no la pot aixecar, i no seria omnipotent. I si no la pot crear, tampoc no ho seria, d'omnipotent. No és estrany, doncs, que les definicions de déu realment difoses entre la gent siguin més de tipus "dimònic": éssers supernaturals capaços de fetes superhumanes. Existeixen, doncs, aquests éssers "dimònics". Filosòficament, parlant, hi ha diferents possibilitats "naturalístiques" d'existència d'aquests éssers:
- la nostra realitat noumènica és en realitat una realitat simulada. Els responsables de la simulació tindrien tot el dret a intitular-se déus. Ara bé, ho serien de forma relativa, no pas universal.
- la nostra civilització planetària podria formar part d'una mena de "reserva", de la qual tindria cura una supercivilització galàctica ultra-intel·ligent. De la mateixa manera que els grups de goril·les més afortunats ignoren (o ignoraven) que formen part d'un planeta on l'espècie dominant és un cosí seu sense tanta pilositat corporal, nosaltres podríem ignorar el caràcter veritable d'aquesta civilització galàctica.

El problema d'aquests déus alienígenes o simuladors és per la seva pròpia natura s'esforcen en ser indetectables. I com deia Wittgenstein de jove, d'allò que no podem dir res, no hem de dir res. No obstant això, crec que sí val la pena dir-hi quelcom. Aquestes hipòtesis són rebutjables únicament per una raó: suposen l'existència de quelcom del qual no tenim evidències. L'explicació del nostre món es pot fer de manera més senzilla sense recòrrer a aquests éssers hipotètics.

Fins i tot, el dia que hom demostrés l'existència d'aquests "superéssers", el naturalisme l'únic que hauria de fer seria "assimilar-los". I, de fet, la descoberta d'aquests "superéssers" no seria pas menys traumàtica que ho han estat descobertes prèvies de la ciència:
- descobrir que el món conegut mediterrani no era més que una ínfima part d'un globus terraqui de 200.000 estadis de circumferència.
- descobrir que aquest globus no és més que una planeta a més, en òrbita al voltant del Sol.
- descobrir que el Sol és un estel normalet d'una galàxia normaleta, etc., etc., etc.
O per no parlar de les descobertes de la biologia i de la bioquímica, de la psicologia, etc., etc., que somouen tota aparença antropocèntrica.

Des del punt de mira del racionalisme, els déus tradicionals són sotmesos a una crítica implacable. Si Marduk és el Déu suprem segons els babilonis, i Zeus és el Déu suprem segons els grecs, o els babilonis o els grecs s'equivoquen. I si poden equivocar-se uns, bé poden equivocar-se tots dos. Els déus filosòfics, que deriven dels déus tradicionals, requereixen una crítica més complexa. En el "millor" dels casos, el racionalisme condueix a un agnosticisme que ha d'admetre això: "que probablement no hi ha déu".

Farem molt mal fet de menysprear el poder revolucionari del racionalisme il·luminat per les ciències naturals.

Ara bé, és evident que la religió com a fenomen contemporani no es pot reduir a una confusió filosòfica. Assumir la inexistència probable de déu no condueix a "deixar de preocupar-s'hi" i menys encara a "gaudir de la vida". Són justament les preocupacions materials les que obstaculitzen de gaudir de la vida i, en aquest context, una part de la població recorre a l'opi del poble. Un opi del poble que pot prendre la forma de les religions tradicionals, però que també pren diverses formes ideològiques, de filosofies alternatives, d'escapisme a la fi. Entre els racionalistes il·luminadors trobem autèntics panglossians, disposats a fer-nos combregar amb tot allò existent ("no hi ha alternativa"): tant important com és fer-los cas per arribar al materialisme, és important no sentir-los quan es tracta d'assumir el fatalisme.

És justament perquè volem gaudir de la vida (principi epicuri) que ens preocupem davant dels obstacles a aquest gaudi. El caràcter social de l'espècie humana, afuat materialment en les urbs modernes, no convida necessàriament a una perspectiva social d'aquest gaudir de la vida. Però és evident que gaudir de la vida no pot ser un acte purament individual. Similarment, les preocupacions individuals connecten amb preocupacions col·lectives. El materialisme ens fa veure que la pervivència de les religions no és degut a un problema ideal o filosòfic sinó a uns problemes materials.

Les religions són una forma individual de gaudir de la vida o de preocupar-s'hi, però també són una expressió col·lectiva. Per a la immensa majoria de les persones que es consideren religioses o pertanyents a una religió, aquesta pertinença és purament ètnica o cultural, heretada de pares a fills, definitòria de grups matrimonials (amb qui i amb qui no poder casar-s'hi) i constructora de xarxa social. Fins i tot, Richard Dawkins, un dels impulsors de la campanya a Anglaterra, no té cap problema a definir-se com "culturalment cristià". Fet i fet, com assenyala el filòsof Daniel Dennet, els apòlegs contemporanis de la religió no parlen tant de la fe religiosa en ella mateixa, sinó de "la fe en la fe". Les virtuts de la religió es trobarien no pas en la veracitat de la religió sinó en uns valors de cohesió social, d'identificació nacional, etc.

Ara bé, els defensors "culturals" o "socials" de la religió fan trampa. Perquè si els valors culturals o socials que promouen són bons per ells mateixos, llavors no necessiten la recoberta religiosa. Similarment, no amaga més que una forma roïna i execrable d'elitisme, el fet que alguns "agnòstics" o "ateus" ja trobin convenient, lloable i positiu el fet que la religió subsisteixi entre les masses menyspreades d'ignorants. Una falsa consciència és sempre una falsa consciència, i esdevé una llosa per avançar. Si és que volem avançar, ja que si el que volem és simplement "deixar de preocupar-nos" i "gaudir de la vida" llavors el que necessitem d'unes bones dosis d'opi, ateu o religiós.