En Ramon Tremosa serà el cap de la llista que Convergència i Unió prepara per a les eleccions al Parlament Europeu. Qui no s'hi ha pres gens bé en l'actual eurodiputat, el sempre intrèpid Ignasi Guardans. En part té raó quan diu que el seu relleu no es fa en clau europea. Com tampoc no es va fer el de Carles Gasòliba, en pro de Duran i Lleida.
Tremosa i Duran són homes de la Catalunya més occidental. En la prejudiciada ment barcelonina, són percebuts com menys cosmopolites que Gasòliba o Guardans. Però el cert és que tant Gasòliba com Guardans han estat dels pocs europeus que s'han pres seriosament el Parlament Europeu, tot i haver-ne estat elegits diputats.
Guardans afirma que el relleu no s'ha fet en clau europeu, sinó catalana interna. És ben cert. Però també és cert que tant Gasòliba com Guardans han aspirat sempre, en el seu període com a eurodiputats, a representar-ne la veu de Catalunya, o com si ho semblés.
Difícilment les eleccions al Parlament Europeu es faran en clau europea, mentre subsisteixin les actuals circumscripcions, continuï igual la distribució de competències legislatives amb el Consell, i els partits polítics europeus continuïn com a simples agregats. En conseqüència, les eleccions al Parlament Europeu tenen un deix de primàries. Unes primàries, això sí, pintoresques, de vots-protesta que recullen partits com l'UKIP, i on hi ha un regust de reflexió existencial quant a què és Europa.
En l'inconscient català hi ha la idea ben arrelada que la construcció d'un estat nacional europeu, més o menys federal, més o menys plurilingüística, serà una mena de parusia, de punt final de patiments entre Compromissos de Caps, Guerres de Successió, unidades de destino en lo universal i grandeur subrogada. S'erren, evidentment, ja que si bé els catalans no hi tindrien res a perdre, sí ho tenen les altres nacions, les nacions amb estats, que, com demostren els darrers mesos, campen que poden quan venen mal dades.
Tot plegat, el candidat de CiU, sigui Gasòliba, Duran, Guardans o Tremosa, es presenti com a Galeusca o com a Bacàvia, com a demòcrata de centre o com a liberal-reformista, ha d'oferir una imatge d'advocat de les coses catalanes, una mena d'ambaixador a Strassburg (i a Luxemburg, i a Brussel·les, segons el dia de la setmana). A diferència dels catalans que ocupen el lloc de treball comunitari gràcies a nomenaments estatals, els eurodiputats com Guardans o Romeva tenen més marge.
Tremosa té uns quants punts a favor com a nom engalipador: un aspecte de tecnòcrata autoexigent, d'acadèmic divulgador, d'economista pràctic, un noi d'Areny de Noguera. Com a corroboració que és un home ocupat, ens ofereix una web anàrquica i irregular. Una sèrie llibres llegidors ens introdueixen en reflexions geo-econòmiques que posen el dit a la nafra.
En aquest sentit, Tremosa tenia un punt d'avantatge respecte de l'altre nom engalipador: el de López Tena. El que li passa al de Sagunt és que en els darrers dos anys ha adquirit una flaire massa imparable, encomanada per l'altre López, en Bofill. Els Lópeces de la fornada de Bofill i Tena no són com els Rodó: el tecnòcrata renovador (sigui expert en dret o en economia) no només ha de ser ideològicament asèptic sinó que ho ha de semblar. Tremosa ho sembla.
Guardans, és clar, pot respondre contra Tremosa amb els mateixos arguments que hauria utilitzat contra López Tena. I potser comptaria amb el suport del militant i del votant majoritari de CiU (i de l'espai polític no-PSOE en general): però es tracta d'una majoria silenciosa. Si CiU s'ho ha de jugar el tot pel tot, la minoria més coloraire, li demana, si no López Tena, Tremosa.
La clau catalana de la decisió de la direcció de CDC és evident: la Casa Gran del Catalanisme. Difícilment aconseguiran el suport d'ERC (que ja veurem a qui presentaran a cap de llista), i potser cercaran el del Bloc, el PSM o, fins i tot, UM. Segurament no n'hi ha per tant. Però si Tremosa se la fot, la majoria silenciosa esmolarà les eines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada